La millor política (extracte del 5è capítol de l’Encíclica Fratelli tutti del Papa Francesc )

 La política com a servei del veritable bé comú

 Populismes i liberalismes

 Dues perilloses ideologies amenacen la política d’avui: els populismes i els liberalismes. El  menyspreu dels febles pot amagar-se en formes populistes, que alguns utilitzen demagògicament per als seus fins, o en formes liberals al servei dels interessos econòmics dels poderosos. En ambdós casos s’adverteix la dificultat per a pensar un món obert que sigui un lloc per a tots, que incorpori els més dèbils i que respecti les diverses cultures.

 Diferenciar entre popular i populisme. Ser part d’un poble és formar part d’una identitat comuna, feta de llaços socials i cultural. Hi ha líders capaços d’interpretar el sentir del poble aglutinant i conduint, pot ser la base per a un projecte durador de transformació i creixement.

 Però deriva en insà populisme quan es converteix en l’habilitat d’algú per a captivar amb vista a instrumentalitzar políticament al cultura del poble amb qualsevol signe ideològic, al servei del seu projecte personal i de la seva perpetuació en el poder.

 Per l’altra banda hi ha  els valors i límits de les visions liberals. On  la societat es considerada com una mera suma d’interessos que coexisteixen. Parlen de respecte a les llibertats, però sense l’arrel d’una narrativa comuna.

 No hi ha vida privada si no és protegida per  un ordre públic, sense un mínim de benestar assegurat per la divisió del treball, els intercanvis comercials, la justícia social i la ciutadania política.

 L’afer és la fragilitat humana a tancar-se en el seu propi jo, del seu grup, dels seus interessos mesquins. Hi ha visions liberals que ignorem aquest factor de fragilitat.

 El mercat sol no ho resol pas tot, encara que altra vegada ens vulguin fer creure aquest dogma neoliberal. La fragilitat dels sistemes mundials enfront la pandèmia ha evidenciat que no tot es resol amb la llibertat de mercat, i que hem de rehabilitar  una sana política que no estigui sotmesa al dicta de les finances.

 Fa falta pensar en la participació social, política i econòmica de tal manera que inclogui els moviments populars i animi a les estructures de governs locals, nacionals i internacionals amb aquest torrent d’energia moral que sorgeix d ela incorporació dels exclosos en la construcció del destí comú.

 El poder internacional

 El panorama mundial avui ens presenta, tanmateix, molts falsos drets, i –alhora- grans sectors indefensos, víctimes més aviat d’un mal exercici del poder.

 Són necessàries organitzacions mundials més eficaces, dotades d’autoritat per assegurar el bé comú mundial, l’erradicació de la fam i la misèria i la defensa certa dels drets humans elementals.

 Són necessàries  les organitzacions de la societat civil que ajuden a pal·liar les febleses de la comunitat internacional.

  

Una caritat social i política

 La política no s’ha de sotmetre’s a l’economia i aquesta no ha de sotmetre’s als dictamen i al paradigma eficientista de la tecnocràcia. La grandesa política és mostra quan s’actua per grans principis pensant en el bé comú a llarg termini i no amb pegats o solucions ràpides amb fins electorals. 

 Convoco a rehabilitar la política, és una altíssima vocació, és una de les formes més precioses de la caritat, perquè cerca el bé comú. L’amor polític no solament s’expressa en relacions íntimes i properes, sinó també en les macro-relacions, com les relacions socials, econòmiques i polítiques.

 Avui es pretén reduir les persones a individus. La bona política busca camins de construcció de comunitats. Cercar el bé de totes les persones, considerades no sols individualment sinó també en la dimensió socials que els uneix.

 L’activitat de l’amor polític

 Hi ha una anomenat amor “elícit” que són els actes que procedeixen directament de la virtut de la caritat, a dreçat a les persones i  a pobles. Hi ha a més un amor “imperat” aquells actes de caritat que impulsen a crear institucions més sanes, regulacions més justes, estructures més solidàries.

 El nucli del veritable esperit de la política és sempre un amor preferencial pels últims. El polític  és un faedor, un constructor amb grans objectius, amb una mirada àmplia, realista, pragmàtica. Les més grans angoixes no haurien de ser les causades per una caiguda en les en les enquestes sinó per no resoldre efectivament el fenomen de l’exclusió social i econòmica.

 La caritat política s’expressa també en l’obertura a tothom. Sap escoltar el punt de vista l’altre facilitant que tots tinguin un espai. Amb renúncies i paciència pot ajudar a crear aquest políedre on tots trobem un lloc. Sembla una utopia ingènua, però no podem renuncia  aquest objectiu.

 Mentre en la societat actual proliferen els fanatismes, les lògiques tancades i la fragmentació social i cultural, un bon polític fa el primer pas perquè ressonin les distintes veus.

 Més fecunditat que èxits

 També en la política hi ha lloc per a estimar amb tendresa. És l’amor que es fa proper i concret. Enmig de l’activitat política, els més petits, els més febles, els més pobres han d’entendrir-nos.

 Això ens ajuda a reconèixer que no sempre es tracta d’aconseguir grans èxits, que a vegades no són possibles. Cal recordar que, cadascú és immensament sagrat i mereix el nostre afecte i lliurament.

 Els grans objectius somiats en les estratègies s’aconsegueixen parcialment. Més enllà d’això, el qui estima i ha deixat d’entendre la política com una mera recerca de poder té la seguretat que no es perd cap dels seus treballs.

 Pensant en el futur, alguns dies les preguntes han de ser: Per a què? Cap on estic apuntant realment? Quant amor vaig ficar al meu treball?, en què vaig fer avançar el poble?, quina marca vaig deixar en la vida de la societat?, quins llaços reals vaig construir?, quines forces positives vaig engegar?, quanta pau social vaig sembrar?, què vaig provocar en el lloc que em van encomanar?.

En el 80è aniversari de la mort de Ramon Martí Roca i els seus fills Esteve, Rafael i Albert Martí Bracons

Ramon Martí va néixer a Roda el 25 de novembre de 1875, els seus avis eren originaris d’Igualada i es van establir al municipi per exercir com a pastissers. Ramon, casat amb Emilia Bracons tindran 9 fills.  I a finals del segle XIX funden juntament amb Josep Rosanas una industria tèxtil a l’Obra, dedicada bàsicament al ris.

Ramon Martí, que no provenia de cap de les tradicionals famílies de la població ni era cap gran propietari, s’implicarà de ple en la vida municipal, entregat al poble des de dues vessants: primer des de la parròquia on funda el Centre Catòlic, serà president de la branca d’homes d’acció catòlica i president de les conferències de Sant Vicenç de Paül. Destaca també en la difusió de la cultura i la llengua catalana,  fundador de l’Orfeó Rodenc i fundador i director de la revista Ressò, també escriurà diverses obres i fins i tot una sarsuela que serà musicada pel Mn. Vinyeta, “L’aplec”. L’altre vessant on destacarà serà en la política local. De ben jove entra a la política com a regidor i serà el màxim exponent en el municipi del catalanisme polític. Fundador de la secció local de la Lliga, secció “Bac de Roda”, serà regidor sempre per elecció popular, interrompudament des del 1910 al 1936. En les històriques eleccions municipals de l’abril del 1931, tot i que com arreu, guanyen les esquerres, ell serà l’elector amb més nombre de vots. Com a regidor impulsarà la creació de la línia municipal d’autobusos, l’adhesió del municipi a la Mancomunitat de Catalunya, la celebració dels 200 anys de la mort d’en Bac de Roda, la visita a la població de Macià l’any 1919 i la col·locació de la placa al Bac, .... Va ser alcalde en moments puntuals, segurament des del 7 d’octubre al 17 d’octubre del 1934, després dels fets d’octubre. Expliquen que el 7 d'octubre es va presentar la Guàrdia Civil a dir-li que el poble quedava en les seves mans i que ells s'emportaven detinguts a l'alcalde i als regidors; i que aleshores Martí va dir que de cap manera, que els del poble no havien fet res i que per tant, si per canvis polítics havia de fer-se càrrec del poble ho faria, però amb la condició de que no s'emportessin a ningú. I així va ser.

Un home per tant culte i dedicat íntegrament al poble tan des del seu catolicisme com des del catalanisme dretà de la Lliga.

Dels seus fills Esteve (1907), Rafael (1911) i Albert (1914) no tinc tanta biografia però seguien amb les mateixes dedicacions del pare, ja que els trobem també en la secció Bac de Roda de la Lliga, participants en diferents activitats parroquials i també algun com a militant de la FEJOC.

ELS FETS

Sabem que des del 18 de juliol fins el mes d’octubre en el municipi l’autoritat queda substituïda pel comitè local antifeixista, un comitè format bàsicament pels militants de la FAI-CNT, no serà fins el mes d’octubre que es tornarà a nomenar un ajuntament i s’anirà recuperant l’autoritat i disminuirà el poder del comitè. 

En els dies inicials hi haurà el saqueig i crema de l’església amb la mort de Mossèn Josep Vinyeta i Romeu a la carretera de Vic.

El 8 de setembre mort al front, d’una forma no gaire clara,  un líder sindical local, Josep Vilaseca i Vila. En arribar aquesta noticia al poble, s’aixequen clams de protesta, s’organitza una manifestació, bàsicament amb dones treballadores de la Blava i es reclama sang. Tot fa preveure que es voldrà buscar venjança entre algun membre de les dretes.

El descontrol d’aquells dies fa que ningú pugui garantir l’autoritat, però és evident que en el municipi les altres forces polítiques han perdut el poder en mans del comitè, les forces socialistes i republicanes intenten mantenir l’ordre davant dels elements anarquistes més descontrolats. N’és exemple el fets de la matinada del 17 d’agost quan una patrulla de milicians van malferir a trets a un fugitiu de l’Esquirol amagat en una casa de Roda. Quan van comparèixer els homes d’Esquerra van discutir amb els anarquistes i al final els d’Esquerra es van fer càrrec de l’home malferit i el van traslladat, però les ferides, els dolors i els crits d’aquell home demanava que l’acabessin de matar i el militant d’ERC, en Ramon Rovira Tarres “Titu” va acabar amb la seva vida. Rovira pagà amb la seva vida en aquesta intenció. També sabem que Rovira havia protegit al capellà davant dels milicians. Va acabar afusellat al Camp de la Bota. (en Manolito escriu que les autoritats locals van fer el possible per salvar-lo).

La qüestió és que Ramon Martí és avisat que ell pot ser una de les víctimes i que el millor que pot fer és que no abandonar el municipi, ja que aquí aquestes forces d’esquerres poden garantir-li una mica més la protecció davant del milicians, però Ramon Martí que te part del seu negoci a Barcelona i per no abandonar la responsabilitat de la seva empresa decideix abandonar el poble i baixar a les oficines de l'empresa a Barcelona.

La detenció es produeix el 14 de setembre a les oficines de l’empresa, és evident que els milicians tenen informació directe del rodenc i dels seus moviments. Tot sembla indicar que entre els que van a detenir a Martí hi havia algun rodenc que és identificat. En les oficines també s'hi troben els seus treus fills, i aquest coneixement o identificació seria el que hauria propiciaria l'assassinat també dels seus tres fills per no deixar cap testimoni.

Una altra explicació que he escoltat seria que els milicians no anaven pas pel pare sino per un dels fills, en Rafael, el fill que feia de viatjant de l’empresa, i que havia mostrat un radicalisme polític més dretà. I que també al trobar-los a tots i per no deixar rastre els matessin a tots.

Explicacions o hipòtesis per intentar o comprendre l’incompressible de la salvatjada de matar a un pare i els seus 3 fills.

El mateix dia van ser conduïts a peus de  Montjuïc a la carretera prop de Can Tunis i allà van ser afusellats. Diuen que primer van matar els fills perquè el pare ho veies i que el darrer a matar va ser al pare.

No podrem saber mai exactament què va passar aquell 14 de setembre i com es va produir un acte tan cruel de matar 4 persones d’una mateixa família, que no té cap explicació  que la raó humana pugui entendre.

La noticia de la mort de Ramon Martí i els seus tres fills, de 29, 25 i 22 anys no trigaria arribar al municipi. Noticia van commoure profundament a la població. I potser en vista d’aquesta acció inhumana i bàrbar comportés que no es produís cap més acte violent en tot el procés revolucionari.

Un mes després es constituïa un nou ajuntament i es destituïen els comitès antifeixistes i es comença a posar un cert ordre i control en el municipi. El nou alcalde tindrà enfrontaments amb el militants anarquistes per fer-los retornar els locals incautats i limitar-los la seva autoritat.

Amb l’entrada dels nacionals els Martí passaran a ser “los màrtires rodences”, es posarà el nom de Ramon Martí al carrer de dalt i el seus noms seran inscrits a la placa de monòlit de “los caidos por Dios y por España”. Les seves morts seran objecte de tota la parafernàlia feixista i falangista dels vencedors. En d’altres llocs s’ha escrit i explicat també a brutalitat de les represàlies dels vencedors amb l’afusellament de 8 rodencs el Camp de la Bota per atribuir-los participació en el període revolucionari.

Però cada cosa al seu lloc i explicar que el Martí segur que no van morir “por España” ni molt menys van estar mai pròxims al feixisme ni al falangisme. Si que eren creients, i molt vinculats a la parròquia, i l’únic delicte que tenien segons els propis milicians era de “menjar-se les hòsties a paquets.” Eren propietaris d’una empresa tèxtil petita del municipi on no hi ha constància de cap conflicte laboral important. I si van destacar per alguna cosa va ser per la seva implicació a la política municipal i de dedicar-se al seu poble.  Catalanistes de dretes que van dedicar la seva vida a impulsar activitats culturals i catalanistes tan des del Centre parroquial com des de l’ajuntament. Més totes les totes millores en el municipi com a regidor del consistori.

Les despulles dels Martí descasen en el cementiri de Montjuïc de Barcelona i fa pocs anys hi va ser enterrada la darrera germana que encara vivia dels Martí. Aquesta mateixa germana, la Rosa Martí, en els darrers anys de la seva vida va explicar-me molts sentiments d’aquests fets, a ella li van destrossar la vida matant el pare i a tres germans, però m’ho explicava perquè deia que tota la seva vida li deien que ho oblidés, que no en parlés i encanvi ella tenia la necessitat de parlar-ne, de fer conèixer i recordar que els rodencs ens vàrem matar uns als altres, que va haver-hi assassinats entre veïns.

Ella no va volgué callar perquè tots aprenguéssim dels errors passats. I que mai els tornem a repetir. Avui que estem a les portes d’un nou país hem de recordar que no el podem construir amb sectarisme de cap tipus i que en aquesta nova república hi ha lloc per a tots, els de dretes, els d’esquerra, els catòlics, els ateus, els musulmans...

(Crònica escrita des la curiositat i havent parlat amb alguns dels familiars: Josep Maria Martí Pol i Rosa Martí Bracons i en escrits d’en “Manolito” publicats a la revista 13. És a dir, sense el rigor d’història. O sigui, que algun dia algun historiador haurà d’escriure. I que altres persones segur que podreu matisar o ampliar ja teniu més o altre informació)

Masses emocions per un sol dia

Era evident que el 9 novembre havia de ser un dia important, i malgrat tots els malgrats, per part meva no hi havia res que em fes dubtar que la consulta aniria endavant.

Ben d'hora i abans que haguessin ficat els carrers ja era a la porta de l'institut perquè tenia clar que si hi havia cap problema, al vespre encara hi havia hagut amenaces de fiscalia, jo me'n faria responsable de tot. Allà tothom era voluntari i sense cap responsabilitat. I si n'hi havia d'haver-ne alguna, jo en seria l'unic responsable. Jo no era voluntari, era la meva responsabilitat i obligació i estava disposat a tot. 

A l'hora de la veritat molta més normalitat de l'esperada. La trucada del cap del mossos a quarts de nou del matí restant a les meves ordres ja va ser definitiva.

Passats doncs els primers minuts i veure que començava una festa i la gent no parava d'entrar i fer cues, em va fer oblidar de tot. Només s'havia de mirar la cara de la gent per veure que ja s'havia guanyat. Per a mi ja no calia esperar el nombre de res, ni cap resultat, la victòria era a la cara de les persones. Quina corrua de gent, feia eleccions que no hi havia tanta participació. Gent gran i gent molt gran, gent jove i gent molt jove, tots amb alegria, fotografiant-se i inmortalitzat aquell moment.
Els que hem estat en el col·legis electorals en d'altres eleccions mai havíem vist aquella il·lusió. En les altres eleccions sembla que hi hagi molta serietat, la gent vota ràpid com d'amagades i marxar ràpid per no donar masses explicacions del seu vot als d'altres veïns que pugui ser per allà. Ara era tot el contrari, tothom es quedava a xerrar, a saludar-se, a comentar la jugada. A fora la festa continuava, ningú marxava, tothom volia sentir-se comunitat, sentir-se part d'un conjunt. Sentir que aquell acte era un canvi, una fractura, un ja s'ha acabat, i fer-ho amb alegria.

Ningú que no hagués estat allà pot fer cap reflexió del que ha passat. Me'n ric dels comentaris  i polítics de ràdios i teles que especulen i diuen i analitzen dades.  Aquí hi ha hagut un trencament ciutadà, res ja no fa por, el poble ja ha fet el pas, això ja no té retorn, la gent ha fet un salt endavant, són els partits els que s'han d'adaptar a aquesta situació i qui no ho faci es veurà superat i desapareixerà. Tant me fa doncs si el procés serà així o aixà, si durarà 3 mesos o 5 anys, el pas, el canvi el salt de la gent ja està fet, ja res el farà tornar enrere.

Vaig anar passant així el dia, saludant, abraçant, felicitant,.. a tots els que anaven venint a votar. Quin luxe ser allà. Masses emocions per un sol dia. Emocions de responsabilitat, de feina feta, de veure recompensat el anys de picar pedra, d'il·lusió, d'esperança, de victòria,... però també de record  a tots els que no ho han pogut veure. Si, també hem plorat, pels que ja no hi són presents. La il·lusió de veure en Josep i la Victòria votant per en Santi, i d'altres que també han perdut persones estimats quan no tocava. Tots allà votant amb els ulls enrogits. O també com la Montserrat deixant una flor damunt l'urna per recordar en Miquel. Segur que Ell, el nostre poeta, hauria ficat en paraules totes aquestes emocions que hem viscut un diumenge de novembre de tardor que va respirar primavera.

En Pau Serra de Santa Coloma de Gramanet

L'altre dia que tenia una hora perduda per Barcelona em vaig acostar a l'Arxiu de la Catedral de Barcelona. El lloc d'entrada molt curiós, damunt del claustre de la Catedral a sota dels campanars. S'hi guarden documents de molt valor, entre ells el Llibre d'Esposalles, un registre de les taxes que es pagava a la catedral per cada casament fet al Bisbat. 287 volums que van del s. XV al XIX.
Hi vaig trobar un casament que ja havia troba a l'arxiu parroquial d'Argentona, el casament del jove Pau Serra, d'ofici pagès, fill de Pau Serra i Mariangela Cusó, de Santa Coloma de Gramanet, amb l'argentonina Paula Fornells. Casament que va tenir lloc a Argentona el mes de gener de 1803.
D'aquesta manera em queda més que confirmat que el rebesavi del meu rebesavi va deixar el seu poble de Santa Coloma de Gramanet per cassar-se i anar a viure a Argentona. Aquesta informació ja la tenia mig esbossada, a més tenint en compte que el cognom Serra és un dels històrics de Santa Coloma de Gramanet.
La qüestió és que s'ha obert la meva investigació genealògica amb els serra de Santa Coloma, ja que a través d'un estudi dels cognoms catalans de la UPF que vaig participar-hi, es va analitzar el cromosoma Y del meu genoma i és molt semblant, presenta moltes similituds amb el d'un Serra de Santa Coloma de Gramanet que també va participar d'aquest estudi. Així a través del meu genoma he pogut contactar amb un membre de la mateixa nissaga Serra, és a dir compartim un mateix avantpassat Serra de Santa Coloma.
Em falta continuar remenant a l'arxiu de la Catedral i trobar aquest avantpassat comú, i no estem lluny de tancar el cercle, ja que hem trobat altres paus, i així que el tinguem relacionat podrem dibuixar una línia del cognom Serra d'onze generacions, que arribaria documentalment fins al s. XVII. Ja tinc doncs feina per distreure'm.
M'agradaria conèixer, i saber el motius, cosa impossible, perquè en Pau Serra un jove pagès de Santa Coloma de Gramanet va deixar el seu poble i va sembrar la seva descendència a Argentona.
Ves per on ara tinc parents a Santako !

L'any vinent no tornaré a ser cap de llista d'Esquerra a Roda de Ter

A falta d’un any per les properes eleccions municipals he comunicat als companys del Grup municipal d’Esquerra que no em tornaré a presentar com a cap de llista de la candidatura d’Esquerra a l’Ajuntament de Roda de Ter.

Ha estat una decisió reflexionada i meditada des de fa temps i que els companys han acceptat i han entès.

El meu darrer compromís amb el poble era per quatre anys, i si no hi ha cap fet extraordinari, el compliré. Doncs per tant encara tinc tot un any per continuar i tirar endavant les accions i els projectes d’aquesta legislatura, ja que encara  hi ha molta feina per fer i moltes ganes i il·lusió de fer-la. L’any vinent ja farem la revisió i avaluació de la feina feta aquesta legislatura.

El servei a la política ha de ser temporal i concret  i jo hauré estat setze anys a l’ajuntament, vuit anys a l’oposició i vuit anys al govern, dels quals sis hauran estat com alcalde. Algú em diu que estaria justificat optar a quatre anys més d’alcaldia però crec indispensable el relleu en els partits i en els lideratges. En aquests moments sento darrera meu nous companys amb molta més força i amb moltes més ganes per donar més empenta  al projecte d’Esquerra a Roda. I ara més que mai Esquerra ha de ser molt forta ja que a més del poble ens hi juguem el país. I Esquerra Roda té la gent preparada i disposada a liderar aquest moment històric.

Segur que a partir de l’any vinent podré dedicar-me molt més a les meves activitats laborals i familiars, però en cap cas aquest acte significa que deixo la política i el compromís social, ans al contrari, fa vint-i-cinc anys que vaig entrar a militar a Esquerra ja que era la meva manera de concretar el meu compromís per la justícia social, la llibertat de les persones i els nostres drets nacionals. I ara no és pas el moment de deixar res. Segur que en el meu poble, en el meu país, trobaré la manera i el lloc per continuar amb aquest compromís.

Reportatge Signes del Temps gener 1991

Si, hi crec

Diguem vacances, diguem Setmana Santa, diguem Pasqua, diguem com vulguem però aquests dies a més de descansar i fer alguna cosa diferent, són per a mi dies especials, els dies per viure d'una forma més intensa les meves creences. Així ho procuraré i així m'agradaria que un cop passats aquests dies sigui més intensa la meva esperança de creure en la Vida i que Tot i tots vagi millor.
Independenment de cada creença crec que tota persona tenim, amb més o menys força, segons el moment, un sentit de transcedència que dóna sentit i valor a la nostra vida, que el nostre pas per la terra no és un fet puntual i exclusivament biològic sinó que estem aquí per fer una terra i una humanitat millor i que d'alguna manera o altra formen part d'una unitat amb tot l'univers i que arribarem en alguna plenitud de Vida alliberats.
Aquesta Fe la visc amb i en la cultura on vaig néixer i que em van transmetre el meus pares, el Cristianisme de tradició catòlica, que malgrat totes les seves limitacions m'ajuden a viure aquest sentit últim i sentit del meu cada dia.
Així aquest dies de Pasqua reviuré el misteri d'un Déu fet home, que va donar sentit a la seva vida fent-se servei als altres, que aquest estimar als altres el va portar fins a les darreres conseqüències, la mort i el dolor, i que fa costat a totes les persones que pateixen, però que per sobre de tot hi ha la Vida viscuda en plenitud i que per tant hem de viure amb l'esperança que res és en va.
Per tant m'agradaria passar per aquesta vida havent viscut amb intensitat, a aprendre a alliberar-me de la por que em paralitza i ser home d'esperança, en aquests moments complicats que ens ha tocat de viure.
Ja sé que això és fàcil dir i difícil de fer, ser que és fàcil entrar en les pròpies contradiccions, que en l'actuar i  el compromís ens allunya de la puresa, que el servei i el dia a dia a vegades es fan mol pesats i que a vegades el dolor, la malaltia o la mort et fan dubtar de tot. Però aquest és l'ensenyament que fa 2 milers d'any un palestí va ensenyar-nos i que per a mi tenen tota la vigència.
I tot això ho intentaré viure en comunitat, amb els meus, tot i encara les més grans i limitacions d'aquesta comunitat que és l'Església.
Una Església que a cops sento molt lluny i que aquests dies la seva jerarquia han estat noticia mundial, amb l'elecció del nou bisbe de Roma. Tot i aquesta llunyania, no treu que m'hagi il·lusionat una mica, i sabent que Bergoglio doctrinalment pocs canvis aportarà si que els seus gestos fan preveure si més no canvi en la jerarquia i en la cúria romana, Tant de bo sigui una nova primavera per l'Església.
I aquest record m'ha fet desenterrar els llibres del meu teòleg de capçalera Leonado Boff, que també sembla que ha dipositat esperances en aquest nou papa. Una Església diferent com la que Boff va descriure en el llibre Església, carisma i poder i que tinc la satisfacció de tenir-lo signat per Ell, amb aquestes paraules: "unidos en la construccion de una Iglesia liberadora".
I acabo amb un credo escrit també per Boff i que defineixen aquesta nostra Fe : "Crec en Jesucrist que tot i ser un home que tot sol no podia fer res talment com ens sentim nosaltres, lluità perquè tot canviés, i per això mateix fou executat, que és criteri per a comprovar com tenim d'esclerotica la nostra intel·ligència, d'apagada la nostra imaginació, de desorientat el nostre esforç, perquè no vivim com ell visqué, i ens fa témer cada dia que la seva mort hagi estat en va quan l'enterrem en les nostres esglésies i traïm la seva revolució, porucs i obedients davant els poderosos, que ressuscità dintre les nostres vides perquè ens alliberem de preconceptes i prepotències, de por i d'odi i portem endavant la seva revolució en direcció del Regne." Bona Pasqua.

Tenim pressa, però déu n'hi do el que hem fet

Només (?! ) 25 anys separen la meva presència a aquestes dues fotografies. De pocs i qualificats de radicals i violents a estar a la capçalera de la manifestació més gran de la història de Catalunya. De ser un moviment marginal a ser l'opció majoritària de tot un poble. No us podeu immaginar les emocions i sentiments que ballen a dins meu. d'aquelles manifestacions al Fossar de les Moreres que acabaven com acabaven fins a la gran festa d'aquest onze de setembre no hem parat i no pararem perquè sempre he pensat que tenim la raó i la raó no la para mai ningú.
Aquesta manifestació l'he pogut fer com a pare acompanyat amb tots els meus fills i després del cansament, els vaig dir que estiguessin satisfets perquè acabaven d'escriure una de les pàgines d'història de Catalunya. I també l'he fet com a Alcalde d'un poble que majoritariament també ha dit si a la independència.
Tenim pressa i molta feina a fer i encara moltes dificultats a vèncer, no pararem. Però també estic molt content del camí que hem fet fins aquí.

Vacances

Tot i que aquest estiu no hem anat a Taizé, hi ha moments de calma per poder para una mica, i aquest darrer video de Taizè m'hi ajuda.

Som (encara) temps de Pasqua

Aquest himne pasqual em té el cor robat. I com que encara som temps de Pasqua, i malgrat tot hem de mantenir l'esperit pasqual de vida i esperança, us convido a cantar. I us adjunto la versió ( i acords) que vam fer amb en Jordi Solé:

See What a Morning

Mira l’albada

Do       Sol       Fa       Do

Mira l’albada, matí radiant,

Sol   lam  Fa  Do Fa     Do  Sol

dia de l’esperança a Jerusalem

Do      Sol         Fa            Do

roba plegada, tomba brillant,

Sol     lam   Fa    Do    Fa          Do         Sol

quan els àngels proclamen que Crist és viu.

Do                Fa             Do

Mira el que Déu vol per tu,

Fa         Do  Fa    Do  Fa        Do         Sol        

junts en tot, en l’amor, també en el dolor.

Do                    Fa        Do

Omplerts de Crist Senyor,

Fa       Do   Fa     Do      Sol             Do 

perquè viu: Crist és vida, no hi ha mort.

Mira a Maria, “on l’han deixat?”

es pregunta al trobar el sepulcre buit.

Sent una veu cridant el seu nom,

és Jesús, el Senyor que ha ressuscitat.

Veu que traspassa els anys,

cant d’amor, d’esperança, que ens porta pau

ressonarà pel món,

perquè viu: Crist és vida, no hi ha mort.

U amb el Pare, nostre Senyor,

que amb el seu Esperit porta fe i amor,

glòria i lloança i benedicció

al nostre Déu coronat amb saviesa.

I estem salvats en Ell,

mor la mort, és l’amor el que ha triomfat

i regnarem amb Ell,

perquè viu: Crist és vida, no hi ha mort

En Contador ja tremola

Una il·lusió acomplerta. Amb l'excusa que haig de fer exercici, que he tornat a engreixar-me i que sembla que poc a poc em vaig recuperant,... ha servit per adquirir aquesta bicicleta de carretera i començar a fer quilometres. A veure si no agafa gaire pols i la faig servir força. De moment uns quants quilometres per aquí al voltant. Avui de la mà del meu veí i company Pep Poblet ja hem fet 40 quilometres. En Contador ja tremola. Començo el Sant Jordi bé.

Casaments

Una de les coses més agradables que te la de ser alcalde és que de tant en tant s'ha de fer un casament. Avui aquest dissabte n'he tingut dos. M'ho he passat molt bé. Procuro de ser prudent i no fotre gaire el sermó, però aprofito per dir quatre coses ja que tothom escolta atentament i ningú gosa dir res al contrari.

Una de les parelletes d'avui estaven molt nerviosos de tanta il·lusió que els feia casar-se, a mi com a tots els familiars i amics que els acompanyaven ens han fet emocionar. I suposo que tots els que estem casats quan anem a un casament no deixem de reviure el nostre casament i això sempre fa il·lusió, reviure aquella força i il·lusió del dia del casament de prendre un comrpomis d'amor davant de tothom i mira ja farà 18 anys de casats.

Però sen'ns dubte el moment més divertit com alcaldes és quan dius: "...per l'autoritat que legalment m'ha estat conferida jo us declaro units en matrimoni, per tant marit i muller" i després faig com les pel·licules i dic al nuvi "puede besar a la novia"... i a aquesta parelleta d'avui més que un petó li ha fotut un morreig d'aquells de veritat que em sembla que m'ha fet ficar vermell a mi i tot.!

( mira els casaments d'avui han servit per escriure al blog que fa molts dies que tenia abandonat)

Lo bueno que hay en vos, Eduardo Meana

El Messi de la música catòlica Argentina.
Una mica d'esperança per passar aquest hivern.

Satisfacció i agraïment

Avui ha finalitzat la meva etapa com president d'Esquerra a la Catalunya Central i per tant també la meva participació en la Direcció Nacional del partit. Només puc tenir paraules d'agraïment per haver pogut realitzar aquesta tasca durant aquests darrers 4 anys.

Primer, satisfacció agraïment per haver pogut participar en la direcció política d'Esquerra i poder participar directament de la política de casa nostra durant aquest temps, temps que no han estat fàcils per Esquerra però que encara m'han reafirmat més en el projecte social i nacional que representem.

Segon, per la feina feta a la Catalunya Central, o a més d'aconseguir una organització que tingués en compte i respectés les identitats tan diferents de les 5 comarques (Osona, Bages, Anoia, Solsonès i Berguedà) i on el protagonisme polítics fos de les comarques i mai de la regional, hem aconseguit durant aquest any 2011 fins i tot millorar els resultats a les eleccions municipals, amb 305 regidors i 36 alcaldes. I fins i tot millorar els resultats a les eleccions espanyoles de finals de l'any passat. A la Catalunya Central Esquerra ja remunta. Feina feta.

Tercer, satisfacció i agraïment per tot el suport que he rebut dels companys, on fins i tot avui en l'informe de la feina feta ha estat aprovat per la majoria dels militants excepte dues abstencions. La Catalunya Central està formada per un conjunt de gent fabulosa que creu en el país i en el servei que hem de fer. Tenim molt de futur.

Quart, satisfacció i agraïment per tots els nous amics fets arreu d'aquestes comarques. I concret ament a la comarca que més desconeixia, el Solsonès, on hi ha una gent molt més que fabulosa, on la satisfacció dels resultats darrers va ser molt gran però també recordant els pitjors moments amb la mort de l'Alcalde i amic Xavier Jounou que hauria de ser un exemple per tots els homes i dones d'Esquerra de la Catalunya Central.

I finalment l'agraïment per haver-me sentit útil aquests darrers anys, en moments polítics locals difícils vaig poder dedicar els meus esforços al partit. Ara en canvi és el moment de centrar-me en les meves obligacions locals i deixar pas a nova gent que segur que ho faran molt més que jo.El nostre projecte s'ho mereix i les persones només hem d'oferir el nostre servei i saber quan s'hi ha de ser i quan s'ha de deixar pas a nous aires.

Gràcies.

Angel's Carol

Sense gaire temps d'escriure al Bloc, si més no desitjem un Bon Nadal, i ho faig amb música de John Rutter, que algun cop ja n'he penjat d'altres en aquest Bloc. Gloria In excelsis Deo.

Més temps per contemplar

Veig que la darrera publicació al bloc és de primers de setembre, això vol dir que aquests dies he tingut molt poc temps per escriure. Tot i que intento anar dosificant i no caure en un activisme sense fre és evident que el dia a dia és complicat i em costa anar atrapant tota la feina a fer.
Tot i així intento anar-me "cuidant", el meu cos no està encara al 100 per cent, i busco cada dia una estoneta de pregària, lectura o música. Entre aquests, m'he enganxat a un nou programa del 33, Òpera en texans de Ramon Gener, que ens acosta al món de l'òpera cada diumenge al vespre d'una forma molt amena. I per això adjunto la sintonia del programa que és la BSO de la pel·lícula El perquè de tot plegat, no perquè sigui un fan d'en Quim Monzó, si no per la música excel·lent de Carles Cases.
Una altra dedicació d'aquests dies ha estat un suggeriments de l'amic Pere Albajar que m'ha aconsellat treballar el Focusing, però això ja ho explicaré un altre dia.

Un agost de turisme sanitari

Aquest mes d'agost el meu organisme m'ha donat les alegries per haver visitat en un mes tres centres hospitalaris diferents i així a part de fer turisme sanitari he pogut estudiar i observar un dels temes d'actualitat d'aquests dies: Les retallades en el món sanitari.

És veritat que he vist retallades, en algun centre no hi havia ni berenar ni ressopó i he hagut de portar tovalloles de casa, però no puc dir res de l'assistència ni dels professionals. La qualitat assistencial d'aquest país és molt alt i m'he sentit molt atès, bé i ràpid. ( més faltaria )

Per tant crec que hem de fer el possible per mantenir l'actual model sanitari i no fer cap pas enrere, ens mereixem un sistema de salut de qualitat i públic i no hem de permetre retallades en aquest sentit. Però també estic d'acord que es poden revisar altres despeses secundaries, per a ami i suposo que per la majoria dels usuaris no ens fa res haver-nos de portar les tovalloles i posar el berenar nosaltres. ( segur que els entesos trobaran altres maneres d'estalviar) Però mai podem renunciar a la qualitat assistencial i un model universal, públic i de qualitat.

També he vist en algun centre les mobilitzacions del personal sanitari i les seves demandes, que algun cop les he vist demagògiques. En alguna sala d'espera he llegit que les retallades en salut són culpa dels sous, dels cotxes oficials dels polítics i dels sous dels alcaldes. Home tampoc ens passem, no es pot comparar el que representa la despesa sanitària en els pressupostos i les partides de representació política. En el meu cas ja us dic que cobro 700 euros al mes. D'acord en lluitar per evitar retallades però sense demagògia.

Ah!, estic més bé i em sembla que anat prenent quatre pastilles i fent una mica de bondat ho haurem superat.

Contemplatius en la relació

Un cop més torno a recomanar els quaderns de Cristianisme i Justícia. Aquest cop el darrer publicat que és del González Faus. Senzillament, sensacional. Quan el llegia semblava que l'havien escrit directament per a mi. És el que necessitava en aquest moment, respon a moltes de les preguntes que m'he estat fent aquests dies.

La tesi és que en aquests moments més que parlar de contemplació i lluita, hauríem de parlar de contemplació i relació, és la relació amb les persones que ens envolten durant el dia a dia que podem contemplar a Déu. I només podem contemplar el rostre de Déu a través de les relacions amb les persones que ens envolten, amb l'altre. I a partir d'aquí propostes i dificultats. La reflexió és molt més que genial i molt actual. De lectura obligatòria.

L'enllanç: http://www.fespinal.com/espinal/llib/ct174.pdf

Cohesió i participació

Dissabte 11 de juny quan vaig prendre possessió del càrrec d'alcalde vaig dir que d'aquí a 4 anys els veïns ens podran avaluar, hi haurà coses que haurem fet bé i coses que haurem fet malament (espero que sigui les minímes), encerts i errors que democràticament la gent valorarà. Però que per a mi els més important i que si no aconsegueixo sentiré haver fracassat és que el poble augmenti en cohesió i en participació.


No puc ni vull entendre que estiguin creixent les opcions polítiques que volen dues classes de persones, primers uns i després els altres. I tampoc em satisfà que en unes eleccions municipals, les més properes, les abstenció superi el 40%. Vol dir que hi ha coses que fem malament. Per això independentment de l'acció de govern per a mi és primordial que augmenti la participació general dels veïns en els afers públics, i que siguem un poble més cohesionat sense distincions ni dues classes de persones. Si no és així em sentiré fracassat.

Un altre pas endavant

És difícil poder descriure tots els sentiments, pensaments i fets viscuts aquestes darreres setmanes. Hi ha hagut estones de tot, alegria, incertesa, tensió, nervis, confiança, il·lusió,... una cascada de sentiments i fets que he intentat viure amb el màxim de serenor i de pau possible, i em sembla que ho he i ho vaig aconseguint.

El fet de reviure una situació ja viscuda, el fet d'haver tastat l'error i el fracàs, el fet de conèixer les pròpies limitacions individuals, però també coneixent i sentit l'escalf i el suport de molts amics i companys, han estat determinants per haver pres una decisió important i fer una pas endavant, un pas endavant difícil i amb molts reptes, però que el faig plenament segur i confiat i sentint-me plenament capaç.

Fer un servei públic ja sabem que mai serà agraït i que no cal esperar-ne res ni a ser-ne reconegut. Em converteixo en un personatge públic i com a tal haig d'esperar-ne les critiques, em dec al poble i el poble ha de ser exigent amb els seus representats. Espero equivocar-me el menys possible i evitar al màxim les pròpies contradiccions.

Sé que compto amb els companys, els amics, els de casa i molts altres veïns del poble. Junts podem fer possible anar millorant el nostre poble, i fer de casa nostra un lloc on les persones hi vinguin viure més i millor. Aquesta ha de ser la finalitat de tot servei públic.

Faig un pas endavant en aquesta lluita ara caldrà ser fidel a la contemplació.

Sort en tenim que ens ho passem bé

La meva betzina per aquests dies

Finalment els jesuïtes han fet la versió castellana d'un recurs de pregària on-line diària que també es pot descarregar en mp3. Un bon recurs 2.0.
Aquí va l'enllanç:

rezandovoy

El vídeo d'Esquerra Roda

Bona Pasqua

Salm 21 del Diumenge de Rams