Ramon
Martí va néixer a Roda el 25 de novembre de 1875, els seus avis eren originaris
d’Igualada i es van establir al municipi per exercir com a pastissers. Ramon, casat
amb Emilia Bracons tindran 9 fills. I a
finals del segle XIX funden juntament amb Josep Rosanas una industria tèxtil a
l’Obra, dedicada bàsicament al ris.
Ramon
Martí, que no provenia de cap de les tradicionals famílies de la població ni era cap gran
propietari, s’implicarà de ple en la vida municipal, entregat al poble des de
dues vessants: primer des de la parròquia on funda el Centre Catòlic, serà president
de la branca d’homes d’acció catòlica i president de les conferències de Sant
Vicenç de Paül. Destaca també en la difusió de la cultura i la llengua catalana, fundador de l’Orfeó Rodenc i fundador i
director de la revista Ressò, també escriurà diverses obres i fins i tot una sarsuela
que serà musicada pel Mn. Vinyeta, “L’aplec”. L’altre vessant on destacarà serà
en la política local. De ben jove entra a la política com a regidor i serà el
màxim exponent en el municipi del catalanisme polític. Fundador de la secció
local de la Lliga , secció “Bac de Roda”, serà regidor sempre per elecció popular, interrompudament
des del 1910 al 1936. En les històriques eleccions municipals de l’abril del
1931, tot i que com arreu, guanyen les esquerres, ell serà l’elector amb més
nombre de vots. Com a regidor impulsarà la creació de la línia municipal d’autobusos,
l’adhesió del municipi a la
Mancomunitat de Catalunya, la celebració dels 200 anys de la
mort d’en Bac de Roda, la visita a la població de Macià l’any 1919 i la
col·locació de la placa al Bac, .... Va ser alcalde en moments puntuals, segurament des del 7 d’octubre al 17 d’octubre del 1934, després dels fets d’octubre.
Expliquen que el 7 d'octubre es va presentar la
Guàrdia Civil a dir-li que el poble quedava en les seves mans i que ells
s'emportaven detinguts a l'alcalde i als regidors; i que aleshores Martí va dir
que de cap manera, que els del poble no havien fet res i que per tant, si per
canvis polítics havia de fer-se càrrec del poble ho faria, però amb la condició
de que no s'emportessin a ningú. I així va ser.
Un
home per tant culte i dedicat íntegrament al poble tan des del seu catolicisme
com des del catalanisme dretà de la Lliga.
Dels seus fills Esteve (1907), Rafael (1911) i Albert (1914) no tinc
tanta biografia però seguien amb les mateixes dedicacions del pare, ja que els
trobem també en la secció Bac de Roda de la Lliga, participants en diferents activitats
parroquials i també algun com a militant de la FEJOC.
ELS
FETS
Sabem
que des del 18 de juliol fins el mes d’octubre en el municipi l’autoritat queda
substituïda pel comitè local antifeixista, un comitè format bàsicament pels
militants de la FAI-CNT ,
no serà fins el mes d’octubre que es tornarà a nomenar un ajuntament i s’anirà recuperant l’autoritat i disminuirà el poder del comitè.
En
els dies inicials hi haurà el saqueig i crema de l’església amb la mort de
Mossèn Josep Vinyeta i Romeu a la carretera de Vic.
El
8 de setembre mort al front, d’una forma no gaire clara, un líder sindical local, Josep Vilaseca
i Vila. En arribar aquesta noticia al poble, s’aixequen clams de protesta,
s’organitza una manifestació, bàsicament amb dones treballadores de la Blava i es
reclama sang. Tot fa preveure que es voldrà buscar venjança entre algun membre
de les dretes.
El
descontrol d’aquells dies fa que ningú pugui garantir l’autoritat, però és
evident que en el municipi les altres forces polítiques han perdut el poder en
mans del comitè, les forces socialistes i republicanes intenten mantenir
l’ordre davant dels elements anarquistes més descontrolats. N’és exemple el
fets de la matinada del 17 d’agost quan una patrulla de milicians van malferir
a trets a un fugitiu de l’Esquirol amagat en una casa de Roda. Quan van comparèixer
els homes d’Esquerra van discutir amb els anarquistes i al final els d’Esquerra
es van fer càrrec de l’home malferit i el van traslladat, però les ferides, els
dolors i els crits d’aquell home demanava que l’acabessin de matar i el
militant d’ERC, en Ramon Rovira Tarres “Titu” va acabar amb la seva vida.
Rovira pagà amb la seva vida en aquesta intenció. També sabem que Rovira havia protegit al capellà davant dels milicians. Va acabar afusellat al Camp de la
Bota. (en Manolito escriu que les autoritats locals van fer el possible per
salvar-lo).
La
qüestió és que Ramon Martí és avisat que ell pot ser una de les víctimes i que
el millor que pot fer és que no abandonar el municipi, ja que aquí aquestes
forces d’esquerres poden garantir-li una mica més la protecció davant del
milicians, però Ramon Martí que te part del seu negoci a Barcelona i per no
abandonar la responsabilitat de la seva empresa decideix abandonar el poble i
baixar a les oficines de l'empresa a Barcelona.
La
detenció es produeix el 14 de setembre a les oficines de l’empresa, és evident
que els milicians tenen informació directe del rodenc i dels seus moviments.
Tot sembla indicar que entre els que van a detenir a Martí hi havia algun rodenc
que és identificat. En les oficines també s'hi troben els seus treus fills, i aquest
coneixement o identificació seria el que hauria propiciaria l'assassinat també dels
seus tres fills per no deixar cap testimoni.
Una
altra explicació que he escoltat seria que els milicians no anaven pas pel pare sino per un dels
fills, en Rafael, el fill que feia de viatjant de l’empresa, i que havia
mostrat un radicalisme polític més dretà. I que també al trobar-los a tots i
per no deixar rastre els matessin a tots.
Explicacions
o hipòtesis per intentar o comprendre l’incompressible de la salvatjada de matar
a un pare i els seus 3 fills.
El
mateix dia van ser conduïts a peus de
Montjuïc a la carretera prop de Can Tunis i allà van ser afusellats. Diuen
que primer van matar els fills perquè el pare ho veies i que el darrer a matar va ser al pare.
No
podrem saber mai exactament què va passar aquell 14 de setembre i com es va
produir un acte tan cruel de matar 4 persones d’una mateixa família, que no té
cap explicació que la raó humana pugui
entendre.
La
noticia de la mort de Ramon Martí i els seus tres fills, de 29, 25 i 22 anys no
trigaria arribar al municipi. Noticia van commoure profundament a la població. I
potser en vista d’aquesta acció inhumana i bàrbar comportés que no es produís cap
més acte violent en tot el procés revolucionari.
Un
mes després es constituïa un nou ajuntament i es destituïen els comitès
antifeixistes i es comença a posar un cert ordre i control en el municipi. El
nou alcalde tindrà enfrontaments amb el militants anarquistes per fer-los
retornar els locals incautats i limitar-los la seva autoritat.
Amb
l’entrada dels nacionals els Martí passaran a ser “los màrtires rodences”, es
posarà el nom de Ramon Martí al carrer de dalt i el seus noms seran inscrits a
la placa de monòlit de “los caidos por Dios y por España”. Les seves morts
seran objecte de tota la parafernàlia feixista i falangista dels vencedors. En
d’altres llocs s’ha escrit i explicat també a brutalitat de les represàlies dels vencedors amb l’afusellament
de 8 rodencs el Camp de la Bota per atribuir-los participació en el període revolucionari.
Però
cada cosa al seu lloc i explicar que el Martí segur que no van morir “por
España” ni molt menys van estar mai pròxims al feixisme ni al falangisme. Si
que eren creients, i molt vinculats a la parròquia, i l’únic delicte que tenien
segons els propis milicians era de “menjar-se les hòsties a paquets.” Eren
propietaris d’una empresa tèxtil petita del municipi on no hi ha constància de
cap conflicte laboral important. I si van destacar per alguna cosa va ser per
la seva implicació a la política municipal i de dedicar-se al seu poble. Catalanistes de dretes que van dedicar la
seva vida a impulsar activitats culturals i catalanistes tan des del Centre
parroquial com des de l’ajuntament. Més totes les totes millores en el municipi
com a regidor del consistori.
Les
despulles dels Martí descasen en el cementiri de Montjuïc de Barcelona i fa
pocs anys hi va ser enterrada la darrera germana que encara vivia dels Martí.
Aquesta mateixa germana, la Rosa Martí, en els darrers anys de la seva vida va
explicar-me molts sentiments d’aquests fets, a ella li van destrossar la vida
matant el pare i a tres germans, però m’ho explicava perquè deia que tota la
seva vida li deien que ho oblidés, que no en parlés i encanvi ella tenia la
necessitat de parlar-ne, de fer conèixer i recordar que els rodencs ens vàrem
matar uns als altres, que va haver-hi assassinats entre veïns.
Ella
no va volgué callar perquè tots aprenguéssim dels errors passats. I que mai els
tornem a repetir. Avui que estem a les portes d’un nou país hem de recordar que
no el podem construir amb sectarisme de cap tipus i que en aquesta nova
república hi ha lloc per a tots, els de dretes, els d’esquerra, els catòlics,
els ateus, els musulmans...
(Crònica
escrita des la curiositat i havent parlat amb alguns dels familiars: Josep
Maria Martí Pol i Rosa Martí Bracons i en escrits d’en “Manolito” publicats a
la revista 13. És a dir, sense el rigor d’història. O sigui, que algun dia
algun historiador haurà d’escriure. I que altres persones segur que podreu
matisar o ampliar ja teniu més o altre informació)