Amb dos temes que m'afecten directament com és immigració i món local podeu entendre que aquests dies amb el debat del padró de Vic no he estat parat. Però he mira't d'anar treballant sense fer soroll i col·laborar perquè tot això no acabés malament. Com a representat del món local a la Taula de Ciutadania i Immigració de Catalunya i en el Pacte Nacional Per a la immigració, el tema m'ha tocat directament i han hagut moments delicats.
Tampoc he volgut escriure res quant el debat estava totalment desbocat i semblava que es tractava de veure qui la deia més grossa. M'ha donat la sensació que molts cops es parlava més amb l'estómac que amb el cap. És allò que diuen que a situacions complexes no es poden donar respostes senzilles.
Com a cristià, de posicionament només n'hi ha pot haver-hi un: "l'estranger és el teu germà". Com a polític d'esquerres també és evident que volem la millor atenció pel major nombre de persones. Però suposo que també hi ha les limitacions que aquí no es poden solucionar tot els problemes del món i que si no hi ha feina és evident que no es pot atendre a més gent.
Per tant, com polític local faré tot el possible per que aquí pugui viure la gent més i millor, vinguin d'on vingui. També puc entendre la gent que no se sent ben atesa als serveis mèdics, als serveis escolars o tingui problemes de convivència en la seva escala de veïns on en el seu barri i pensi que la solució és aturar la immigració. Però això no és un problema de padró. La gent vol més i millor atenció, serveis adients i de qualitat. El que hem de fer els polítics és resoldre aquestes temes la gent se senti ben atesa i puguem estendre el benestar al major nombre de persones. Els polítics no podem acceptar la resposta fàcil que els problemes se solucione aturant la immigració i donar la resposta fàcil de demostrar que aquí no volem a ningú més posant com excusa un tràmit legal i una contradició legal-administrativa.
No llencem la feina ben feta de tanta gent durant els darrers anys.
dijous, 21 de gener del 2010
divendres, 15 de gener del 2010
Xavier Jounou: "sóc d'esquerres perquè sóc cristià"
Fragment de les darreres paraules de Xavier Jounou llegides en el seu enterrament:
"Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.
Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.
Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. ....
Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova... He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut...
Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.
Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.
Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.
I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.
Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!
Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.
Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.
Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.
Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!"
Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.
Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. ....
Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova... He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut...
Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.
Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.
Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.
I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.
Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!
Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.
Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.
Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.
Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!"
dimecres, 13 de gener del 2010
A l'amic Jounou de Solsona
Acabo de rebre la notícia de la mort per malaltia de l'alcalde de Solsona, en Xavier Jounou. Ja fa dies que l'evolució de la seva malaltia no feia preveure cap optimisme, però la mort d'una pesona en plena activitat vital no ens deixa indiferents.
A part de la seva capacitat política d'haver guanyat les eleccions a Solsona, on Esquerra no havíem guanyat mai. Vull destacar el seu humanisme i actitud de servei. Pagés de professió no ha deixat que en aquest temps que ha estat d'alcalde s'hagi enlluernat n'hi hagi abandonat les seves idees i la seva proximitat amb la gent. Estimava Solsona i ho hagués donat tot per la seva terra del Solsonès.
Amb ell m'hi sentia molt pròxim ja que compartíem aquest compromís amb Esquerra i també la nostra opció de creients. A igual que Ell, crec que la nostra militància cristiana ens obliga a un compromís polític i social. Haurem de seguir aquesta lluita i contemplació sense Ell, però Ell segur que ens hi ajuda. Descansa en pau amic.
A part de la seva capacitat política d'haver guanyat les eleccions a Solsona, on Esquerra no havíem guanyat mai. Vull destacar el seu humanisme i actitud de servei. Pagés de professió no ha deixat que en aquest temps que ha estat d'alcalde s'hagi enlluernat n'hi hagi abandonat les seves idees i la seva proximitat amb la gent. Estimava Solsona i ho hagués donat tot per la seva terra del Solsonès.
Amb ell m'hi sentia molt pròxim ja que compartíem aquest compromís amb Esquerra i també la nostra opció de creients. A igual que Ell, crec que la nostra militància cristiana ens obliga a un compromís polític i social. Haurem de seguir aquesta lluita i contemplació sense Ell, però Ell segur que ens hi ajuda. Descansa en pau amic.
divendres, 8 de gener del 2010
Article de Bernabé Dalmau avui al Periòdico
El Periòdico, 8 de gener de 2010, pàg.6
"I ja no podem donar per suposadament vigoroses les nostres arrels perquè, en nom d'una laïcitat mal entesa per part d'uns i davant d'un espiritualisme desencarnat per part d'altres, la campanya més correntment promoguda des de certes instàncies polítiques tendeix a assecar aquestes arrels. La primera perjudicada és Catalunya mateixa, perquè perd elements d'identitat. Tota la societat ha d'estar preocupada per no perdre la dignitat, i els cristians han de recordar-li-ho. En aquest sentit, potser una acció més valenta i compromesa dels responsables de la nostra Església ajudaria a fer respectar més les arrels cristianes del nostre poble." Bernabé Dalmau, Monjo de Montserrat.
"I ja no podem donar per suposadament vigoroses les nostres arrels perquè, en nom d'una laïcitat mal entesa per part d'uns i davant d'un espiritualisme desencarnat per part d'altres, la campanya més correntment promoguda des de certes instàncies polítiques tendeix a assecar aquestes arrels. La primera perjudicada és Catalunya mateixa, perquè perd elements d'identitat. Tota la societat ha d'estar preocupada per no perdre la dignitat, i els cristians han de recordar-li-ho. En aquest sentit, potser una acció més valenta i compromesa dels responsables de la nostra Església ajudaria a fer respectar més les arrels cristianes del nostre poble." Bernabé Dalmau, Monjo de Montserrat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)