També dins de l’Església hi ha, doncs, moltes espiritualitats, i cal saber-les acceptar totes, sempre que no es presentin com a exclusives, com l’oficial de l’Església, i que siguin fidels als trets essencials de l’evangeli.L’espiritualitat militant no està de moda darrerament, només cal recordar el tracte que han rebut els sants de la teologia de l’alliberament.
Per aquesta raó, més que mai, cal cercar-la, llegir-la, meditar-la, conèixer els místics militants d’aquest darrer segle. L’espiritualitat militant s’alimenta de dos pols fonamentals:
a) de les dificultats i facilitats de la vida, de l’ENTORN. La gran mediació per anar cap a Déu és la vida (no és pas que oblidem que el gran Mediador és Jesucrist, com direm després).
No és agosarat afirmar que qui no contempla la vida no contempla Déu, o que qui no s’endinsa en la vida no s’endinsa en Déu. I quan diem entorn diem quotidianitat, no grans efemèrides. Rellegim les primeres cinc ratlles de la Gaudium et Spes.
b) de la mística, de l’Esperit. És allò de K Rahner: els cristians del s.XXI seran místics o no seran.És allò d’un militant de l’ACO, treballador: em llevo cada dia a les cinc per fer pregària, si no, no me’n surto. I quan diem espiritualitat o mística no diem una vaguetat, tant de moda avui, sinó que diem Cristologia, Jesucrist al centre, i el seu Esperit. És tan fàcil manipular l’evangeli, o donar autoritat divina a allò que diu tal papa o tal bisbe, com si parlés l’Esperit de l’Església. Benet XVI a les primeres ratlles de Deus Càritas est afirma que no es comenta a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida.
Aquesta presència, aquesta Persona, té problemes per a ser trobada, avui. Fer experiència profunda de Déu demana una gran exigència humana, una antropologia que no és precisament la de la facilitat, d’allò que em ve bé o m’agrada en aquest moment. Sense una dedicació profunda a la pregària, llarga o en múltiples petits moments, com diu Madeleine Delbrêl, no hi ha espiritualitat militant, no hi ha experiència personal de Déu. Hi poden haver idees, energies, estats d’esperit, però no de l’Esperit. Si badem la secularització ens pot ofegar a tots.
Repassem alguns místics militants moderns no massa coneguts des d’aquests aspectes i contemplem- ne alguns textos. Heus ací unes curtes frases:
“Estic disposada a tot, a testificar en cada situació i fins a la mort que la vida és bella, que té sentit, i que no és culpa de Déu sinó nostra que haguem arribat fins a aquest punt” (Etty Hillesum, internada a Auschwitz, uns mesos abans de morir).
“Als homes hem de saber perdonar-los i no excedir-nos en portar-los als tribunals. No volem només recordar els morts, sinó perdonar els vius. D’aquesta manera donem la mà als morts més enllà de tota tomba, més enllà de tot odi” (Viktor E. Frankl, que es passà anys als camps de concentració i en sortí viu i sense cap rancor).
“Qui es manté ferm en aquest temps de confusió, de barbàrie i de mort? Només aquell per al qual la regla suprema no es la raó, els principis, la consciència, la llibertat i la virtut personals, sinó que està disposat a sacrificar-ho tot quan, en la fe i en un solitari lligam amb Déu, se sent cridat a una mes alta obediència i responsabilitat; aquell la vida del qual no vol ser altra cosa que una resposta a la interrogació i a la crida de Déu” (Dietrich Bonhoeffer).
Hi afegírem altres textos de Pere Casaldàliga, Alfons C. Comín, E. Mounier, Martin Luter King, Òscar Romero, Madeleine Debrêl, i d’altres que és bo que llegim, meditem i donem a conèixer. Són místics militants dels nostres temps, de qui se’n fa poc ressò oficial."
Ramon Bufí. Rector de Sant Pere de Roda.