Era evident que el 9 novembre havia de ser un dia important, i malgrat tots els malgrats, per part meva no hi havia res que em fes dubtar que la consulta aniria endavant.
Ben d'hora i abans que haguessin ficat els carrers ja era a la porta de l'institut perquè tenia clar que si hi havia cap problema, al vespre encara hi havia hagut amenaces de fiscalia, jo me'n faria responsable de tot. Allà tothom era voluntari i sense cap responsabilitat. I si n'hi havia d'haver-ne alguna, jo en seria l'unic responsable. Jo no era voluntari, era la meva responsabilitat i obligació i estava disposat a tot.
A l'hora de la veritat molta més normalitat de l'esperada. La trucada del cap del mossos a quarts de nou del matí restant a les meves ordres ja va ser definitiva.
Passats doncs els primers minuts i veure que començava una festa i la gent no parava d'entrar i fer cues, em va fer oblidar de tot. Només s'havia de mirar la cara de la gent per veure que ja s'havia guanyat. Per a mi ja no calia esperar el nombre de res, ni cap resultat, la victòria era a la cara de les persones. Quina corrua de gent, feia eleccions que no hi havia tanta participació. Gent gran i gent molt gran, gent jove i gent molt jove, tots amb alegria, fotografiant-se i inmortalitzat aquell moment.
Els que hem estat en el col·legis electorals en d'altres eleccions mai havíem vist aquella il·lusió. En les altres eleccions sembla que hi hagi molta serietat, la gent vota ràpid com d'amagades i marxar ràpid per no donar masses explicacions del seu vot als d'altres veïns que pugui ser per allà. Ara era tot el contrari, tothom es quedava a xerrar, a saludar-se, a comentar la jugada. A fora la festa continuava, ningú marxava, tothom volia sentir-se comunitat, sentir-se part d'un conjunt. Sentir que aquell acte era un canvi, una fractura, un ja s'ha acabat, i fer-ho amb alegria.
Ningú que no hagués estat allà pot fer cap reflexió del que ha passat. Me'n ric dels comentaris i polítics de ràdios i teles que especulen i diuen i analitzen dades. Aquí hi ha hagut un trencament ciutadà, res ja no fa por, el poble ja ha fet el pas, això ja no té retorn, la gent ha fet un salt endavant, són els partits els que s'han d'adaptar a aquesta situació i qui no ho faci es veurà superat i desapareixerà. Tant me fa doncs si el procés serà així o aixà, si durarà 3 mesos o 5 anys, el pas, el canvi el salt de la gent ja està fet, ja res el farà tornar enrere.
Vaig anar passant així el dia, saludant, abraçant, felicitant,.. a tots els que anaven venint a votar. Quin luxe ser allà. Masses emocions per un sol dia. Emocions de responsabilitat, de feina feta, de veure recompensat el anys de picar pedra, d'il·lusió, d'esperança, de victòria,... però també de record a tots els que no ho han pogut veure. Si, també hem plorat, pels que ja no hi són presents. La il·lusió de veure en Josep i la Victòria votant per en Santi, i d'altres que també han perdut persones estimats quan no tocava. Tots allà votant amb els ulls enrogits. O també com la Montserrat deixant una flor damunt l'urna per recordar en Miquel. Segur que Ell, el nostre poeta, hauria ficat en paraules totes aquestes emocions que hem viscut un diumenge de novembre de tardor que va respirar primavera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada