Patum, malgrat la pluja

Tot i la pluja, que va durar tot el dia, ahir diumenge vam anar a la Patum. Els dos petits de casa van disfrutar con mai. Gegants, nans, guites, maces,... uns dels espectacles de cultura popular més important de casa nostra. L'avantatge de la pluja va ser que la plaça no estava plena del tot i vam poder ballar, saltar i fer els tirabols. A casa a la tarda vam tenir feina a fer una guita de cartró.
Em segueix emocionat el ball de l'Àliga, la música i la seva solemnitat. L'àliga com el signe de l'evangeli de Joan, la paraula feta home, l'encarnació de Déu enmig dels homes. L'àliga, la paraula de Déu, el logos, enmig dels homes, baixa al mig del poble, al mig de la festa, per festejar la Vida esclatant d'aquesta primavera.
Hi ha qui troba Déu en l'espai sagrat d'un temple, ahir el vam trobar festejant la vida a la plaça enmig dels homes.

Visita a Mauthausen i Gusen (i 3)

Cada mes de maig a Mauthausen es commemora l'alliberament del camp. Un acte d'homenatge on hi ha representants del tots els països, ofrenes florals, minuts de silenci i parlaments de les delegacions. Delegacions jueves, polaques, USA, italians, ... i també dels republicans espanyols i catalans. És un dia especial i s'hi aplega molta gent.

Tot i així, van poder visitar el camp. Aquest es converva en gran part i es poden veure els barracons, els filats elèctrics, els crematoris i les càmares de gas. L'impacte és fort. són coses que ja hem vist en pel·lícules i reportatges pero és diferent trobar-te al lloc dels fets.

Em va causar més impacte veure la famosa pedrera de Mauthausen el lloc dels treballs forçats, la pujada per les anomenades escales de la mort, un desnivell d'uns 300 metres que havien de fer diverses vegades al dia carregats amb pedres de 50 quilos, la mortalitat era molt elevada. A dalt de la pedrera el mur dels paracaigudistes, el lloc on molts interns va ser llençats al buit o també d'altres per la desesperació s'hi tiraven per suïcidar-ser.

Pujar les escales de la mort va ser encarnar-nos en el dolor i els horrors de la humanitat. Enmig d'aquestes escales van trobar un senyor molt gran de Mollet que també revivia aquest acte, ens va parlar que allí la gent no hi va morir, sinó que la van matar, i que la nostra feina era fer conèixer aquesta tragèdia perquè mai més es tornin a repetir. Malauradament cada dia al diari trobem situacions semblants a aquests.

Visita a Mauthausen i Gusen (2)

El camp de Gusen a poca distància de Mauthausen era el camp de concentració on van anar a parar la majoria de republicans catalans i espanyols.
Tot i ser un camp depenent de Mauthausen va ser un camp de treball esclavitzant on la mortalitat calculada va ser del 70 % dels interns.
El treball esclau del camp va ser en una pedrera pròxima i en fabricació de material de guerra.
Es calcula que un total de 7000 espanyols van anar a para en aquest camp, entre aquest 10 rodencs, dels quals només en van sobreviure 3. Tots els assessinats es van produir l'any 1941 quan les condicions del camp van ser més dures. Posteriorment els veterans van anar consolidant llocs de treball menys durs i van establir xarxes de resistència en el camp. El camp de Gusen també és conegut com el camp dels espanyols.
Entre els morts rondencs hi ha el mestre del poble, l'Àngel Artola, amb l'únic delicte d'haver treballat per fer una escola pública de qualitat i educar als infants de Roda. Joves de vint anys que va anar al front a defensar la seva terra i la seva libertat.
Les tres persones que van sobreviure també són difunts. Destacar a Miquel Serra Grabulosa que van ser molt actiu a difondre l'horror dels camps nazis i va estar treballant perquè tothom conegués la veritat i mai més tornés a passar. El seu testimoni el podeu llegi en el llibre de la Montserrat Roig, Els catalans en el camps nazis.

Visita a Mauthausen i Gusen (1)

Aquest cap de setmana he pogut fer una d'aquelles coses que tenia pendents. Visitar i conèixer el camp de concentració de Mauthausen (Austria).

El mateix divendres al vespre amb la Irene i la Maria Antònia vam decidir agafar un avió fins a Viena i anar cap a Mauthausen per tornar diumenge al vespre des de l'aeroport de Bratislava (Eslovàquia).

L'excusa era anar a inagurar la placa homenatge als set rodencs morts ens els camps de concentració durant els actes de commemoració de l'allliberament de Mauthausen que fan cada any pel mes de maig.

Poca gent sap que va haver-hi deu rodencs als camps de concentració i que d'aquests només en van tornar tres. Concretament, com la majoria de soldats republicans, van estar al camp d'extermini de Gusen, filial i molt a prop del camp de Mauthausen.

Per a mi a era un deure que com a responsable rondenc havia de fer, un record a aquells joves lluitadors per la llibertat que es van veure abocats a viure dues guerres i morir enmig de la barbàrie nazi. Joves de vint anys i poc més que com a delicte més gran havia estat ser el mestre del poble o haver optat per defensar la democràcia i la llibertat. (continuaré)

Setmana solidària: el deute extern

El Grup de Tercer món de la Parròquia ha organitzat la setmana solidària amb el tema del deute extern dels països pobres. Entre els actes i objectius d'aquesta setmana hi ha una caminada per demanar l'abolició del deute extern i una xerrada per crear debat a l'entorn d'aquesta problemàtica. Per ajudar a crear aquest debat i provocar una mica us transcric l'opinió de mediàtic economista liberal Xavier Sala i Martín del deute extern:

Des de fa anys vostè investiga les possibilitats que té Àfrica de resoldre la fam i de desenvolupar-se econòmicament. Quina és la seva impressió actual i quines opcions hi veu? Eliminar el deute extern hi ajudaria?

XSiM: S'hi han de fer moltes coses. La primera és que els líders dels propis països africans han d'agafar la iniciativa i decidir que realment voler fer canvis. Si una persona no vol deixar de fumar, no deixarà mai de fumar. Si els líders d'un país no volen reformar els seus sistemes econòmics, no ho faran, per més que els hi recomanem des dels països rics.
La segona cosa que hem de fer és incitar als països rics a ajudar-los. Però no donant-los-hi diners ni condonant-los el deute. Això ja fa temps que ho fem i no ha funcionat pas!
El deute extern no és la causa dels seus problemes sinó la conseqüència...i la condonació del deute no arreglarà res. Es pot condonar el deute, si ens fa gràcia, però els que pensin que això solucionarà alguna cosa estan molt equivocats. Si se li perdona el deute a un ludòpata i no se li cura el problema de fons (que és la ludopatia, i no pas el deute), el deute tornarà a ressorgir en qüestió de setmanes o mesos. El mateix passa amb el deute extern dels països del tercer món.
La manera d'ajudar-los és deixar que venguin els seus productes (principalment agrícoles i ramaders) als nostres mercats. I això és una cosa que hem d'aconseguir nosaltres, els ciutadans dels països rics, ja que els nostres mercats agrícoles estan excessivament protegits: a Europa, a través de la PAC i als Estats Units a través del "farm bill". La PAC i el Farm Bill competeixen entre elles per aconseguir el títol de "política econòmica més esperpèntica del sistema solar".
El president Museveni d'Uganda ho va dir clarament: "La condonació del deute ens ha ajudat una mica, però l'ajut de veritat ha de venir del comerç internacional. Doneu-nos l'oportunitat i competirem. Aquesta és la millor manera que els països rics tenen d'ajudar-nos".

Mare de Déu de Montserrat

Noia de veïnat de Natzaret, dona de Poble, casada amb un treballador, pobra entre els pobres de Jahvè: deslliureu la vostra Catalunya del materialisme consumista i del benestar insolidari; arrenqueu-nos de la neutralitat, impossible en aquest món d'explotats i explotadors, i forceu l'Església catalana a optar, com Jesús, per la convivència i per l'acció a favor dels Pobres de la Terra, que són els únics hereus del Cel.

Profetessa de l'Alliberament, trobadora del Magnificat a les muntanyes de la Judea i des de la testa cisellada de Catalunya: manteniu-nos el cap ben arrelat en el seny de casa i net de tota mentida forastera, deslliureu el nostre esperit de tota mena d’esclavatge i de corrupció, i confirmeu-nos com a militants indefectibles de la Causa d’aquell Alliberament total amb què el vostre Fill ens ha alliberat per sempre.

Santuari de la Nova Aliança, ventre matern de l'Eucaristia, Sinaí nostre de Montserrat: reconcilieu-nos amb el Pare, en l'Esperit del Germà Gran, Jesucrist; salveu la unitat de Catalunya per damunt dels partidismes, agermanant en una gran família els catalans de mena i els altres catalans, i feu del nostre Poble, acostumat a la Mar oberta, una comunitat de diàleg i de coHaboració, Espanya endins, Europa enllà i amb vista a totes les terres fins als Pobles menyspreats del Tercer Món.


Filla d’un Poble sotmès a l'Imperi, Mare d’un Fill perseguit i condemnat. Cor de dona i de mare sotraguejat per les sofrences i les expectatives de la vostra gent. Cristiana fidelíssima en el seguiment de Jesús, fins a la prova extrema de la Creu redemptora: ensenyeu-nos la humil fidelitat de cada dia, arran de Poble i portant la Creu, i feu que el treball i el progrés de la feinera Catalunya siguin sempre un servei desinteressat en la construcció del Regne.

de la visita a Santa Maria de Montserrat, de Pere Casaldàliga

Sant Jordi

Avui diada de Sant Jordi, patró de Catalunya, dia del llibre, dia de la rosa, contes, dracs, princeses,... però també Jordi és un màrtir del primers segles del cristianisme, no en sabem gaire d'ell però sabem que va donar la seva vida com a testimoni de l'amor de Crist. Hi ha diversos terstimonis del segle IV que el veneren com a gran màrtir en el seu sepulcre de Lydda. (actual Lod molt a prop de Tel-Aviv)
Jordi és nom grec que vol dir el que treballa la terra. Treballem doncs per la terra, pel nostre país, per les nostres tradicions, per la nostra llengua i siguem com Jordi testimonis de vida d'aquest Crist ressuscitat.

La feina funciona

Quan el passat estiu em van proposar d'anar a treballar a l'Associació Catalana de Municipis (ACM), no em va fer gaire il·lusió, no tenia gaire clar que aquell fos el meu lloc. No tenia gaire simpatia per l'ACM, si us haig de dir la veritat, però no ho digueu a ningú, a l'ajuntament hi ha d'haver notes meves dient a comptabilitat que no correguessin a pagar les quotes de soci de l'ACM.

Gairebé un any després la sensació és que el lloc on estic treballant l'haguessin fet expressament per a mi, sembla una feina feta a mida. No és aquella feina per a tota la vida, avui dia el món laboral canvia constantment i d'aquí un temps segur que passo per altres ocupacions ben allunyades d'aquesta, però en aquest moment laboral em sento en plenitud, pel que rebo i per tot el que puc donar.

És un lloc on hi ha activitat política, l'ACM estem a prop de les decisions que va prenent el govern que afecten al món municipal. El contacte amb els òrgans directius de la Generalitat és continu i constant. Però al mateix temps estem devent-nos als ajuntaments, a la política de proximitat, el suport als alcaldes i regidors de tot Catalunya. No he deixat la política local, un àmbit que em sembla que hi tinc bastant a dir i experiència contastada.

Però el més important ha estat poder desenvolupar la meva feina com a treballador social. Un treball Social que no passa per a estar a primera línia, però si un treball social per millorar les actuacions de serveis socials d'aquest país. Aspectes com la nova llei de serveis socials, la llei de la dependència, el desplegament dels serveis socials als ajuntaments,... són aspectes on hi puc intervenir-hi directament i crec també que hi tinc molt a aportar.

Aquests dies he estat voltant per tot Catalunya: Lleida, Girona, Tarragona, Tortosa,... veient i trobant-nos amb regidors, alcaldes, tècnics de serveis socials,... I puc dir que em sento molt satisfet de la feina que estic fent.

L'ACM és una bona eina pels ajuntaments i penso que hem d'anar a més, les ganes i les idees hi són.

Casament de l'Ester i en Ramon

Celebració al Prat Verd de Malla. L'Ester i en Ramon s'han casat. Quina alegria veure a l'Ester radiant. Amb tota la seva senzillesai discreció l'Ester i en Ramon han fet un casament al seu estil i em sembla que tots els que hi hem estat convidats ens hem trobat molt a gust,
He tingut la sort de conduir la cerimonia, privilegis der ser encara regidor, i he intentat que tothom es fes seva la celebració. També he destacat el paper de les respectives famílies en aquest compromís d'amor que han fet els nuvis i que han promés de posar aquest seu amor al servei dels altres.
Però el que ha fet diferent aquest casament per a mi ha estat que en aquesta celebració civil hem pregat a Déu que acompanyi el camí d'en Ramon i l'Ester. Sap greu que gent creient no es pugui casar per l'Església per que abans algú s'hagi separat. L'adaptació de l'Església als signes dels temps és lenta i difícil, però jo entenc que qualsevol error passat no pot condicionar ni tancar les portes de l'Església a gent que té i vol fer un compromís com a creient. No sé com, però cal adapatar-se als nous signes i que el valor absolut de l'Església sigui l'amor i no la doctrina.
Hem fet doncs una referència al fet creient i tots els que han volgut ha pogut fer la seva pregària i demanar la benedicció a Déu per aquesta nova parella. Diguem que ha estat un casament civil amb accent creient. Més o menys el que sóc jo, un polític amb accent creient, o poder millor un creient amb opció política.
La foto és l'espai del casament un lloc molt acollidor i molt cuidat.

Stuart Townend - See What A Morning (Resurrection Hymn)

No vull abusar de més videos del youtube, però som Pasqua i cal cantar ben alt i fort a la Vida.

Surrexit Christus

Jesús és Viu! Bona Pasqua!

BEST- For the beauty of the Earth

Un altre salm musicat per John Rutter per anar ambientant la Pasqua

Comencem la setmana santa

Avui diumenge de rams comencem la setmana santa. Que tinguem una setmana santa ben profitosa. Per començar he trobat aquesta musicalització d'una pregària del llibre dels Nombres, és impressionant, us aconsello que l'escolteu.
"Que el Senyor et beneixi i et guardi. Que et faci veure la claror de la seva mirada i s'apiadi de tu. Que fixi damunt teu la seva mirada i et doni la pau." del llibre dels Nombres

http://es.youtube.com/watch?v=1tJWVvEM4aE

Aturada a l'independentisme

Les eleccions no ens han anat bé. La força de l'independentisme s'ha vist aturada. Es fa difícil acceptar que l'independetisme no està consolidat i que els nostres electors poden variar amb facilitat les seves opcions segons sigui les eleccions. Puc acceptar que hi hagi votants d'esquerra que vulguin molt més de nosaltres i que s'hagin quedat a casa. Però no puc entendre que gent que ha votat esquerra en d'altres elecccions ara s'hagi decantat cap al partit socialista. Un partit d'obediència espanyola que la seva opció de país és un estat espanyol centralitzat.

Volem bisbes cristians

Gràcies bisbes espanyols(catalans inclosos) per deixar ben clar qui sou i quina Església voleu. No és la nostra ni tampoc la del Concili Vaticà II. Adeu-siau.!
Amb ni no hi compteu, ni tampoc amb la meva aportació econòmica del IRPF. Jo per a l'Església vull bisbes cristians. Si algú vol adherir-se ho trobareu en aquest web:
http://www.volembisbescristians.org/catala/arxius/Manifest%20VBC%20Catala.pdf

Campanya ERC Osona

Ahir dilluns dia 3 març acte de campanya amb en Joan Ridao. Hem omplert l'auditori del sucre amb la gent d'Esquerra de tots els pobles de la comarca. Som una bona colla. Ens hem pogut saludar. Engresca saber-nos que a la comarca som una bona colla i que som molts els que a cada poble d'Osona treballem construint espais de sobirania.
Alhora hem disfrutat escoltant en Ridao, un discurs clar, serè i contundent amb petites dosis d'ironia, sense deixar el seu posat seriòs. Serà el nostre ambaixador a l'estranger i crec que sorprendrà a molta gent. No hi ha cap dubte que ens proporcionarà grans debats parlamentaris. És el nou Miquel Roca, però independentista.

Hem començat la campanya

Ahir a les 12 del vespre vam fer la litúrgia de l'enganxada del primer cartell. Avui les campanyes electorals són molt mediàtiques i han perdut aquella màgia dels militants enganxant cartells. Avui tota la propaganda es fa en el mitjans de comunicació i en publicitat estàtica que col·loquen les empreses. També s'ha perdut la campanya pròpiament ditat, ja fa molts dies que els partits estan en campanya. Però encara hi ha moltes persones que creíem que cal mobilitzar-nos que la política té sentit i que el futur és a les nostres mans.

El nostre objectiu és molt clar, mantenir el nostre grup parlamentari al congrés de Madrid. Encara que siguem incòmodes i no vulguin saber res de nosaltres, almenys ens hagin d'escoltar i aguantar als que volem un estat propi per tenir un país de 1a. En Joan Ridao pot donar-nos alguna sorpresa agradable. En seguirem parlant.

Des d'Addis Abbaba

Acabem de rebre un correu des d'Addis Abbaba (Etiòpia), la família Collet ja és família nombrosa, en Bernat i la Martina tenen un nou germà en Zelalem. Tindrem un nou argentoní de pell bruna i ulls foscos.

Siguin benaurats i molt feliços tota aquesta gran família. Molta sort en aquest gran repte i compromís que acaben de fer.

Expresso així la satisfacció de tenir uns amics com ells, la satisfacció de veure i sentir els gestos d'un compromís que fan gran a la humanitat. Els gestos d'esperança que un altre món és possible, un món d'humanitat on les totes persones puguem viure amb dignitat. Algú que m'expliqui què és el que fa moure a una família benestant amb dos fills del primer món a prendre el compromís d'augmentar la família amb un infant d'Etiòpia.

Gràcies i felicitats família.

Montserrat un altre cop

Això dels bisbes ja cansa. Em fa mandra escriure d'ells, però és que cada cop anem a pitjor, cada cop s'allunyen més de la realitat de les comunitats cristianes. I això en diuen pastors!.
Trobo molt més trist el paper dels bisbes catalans, fent la viu viu per quedar bé i abandonar completament el tarannà i la realitat de l'Església catalana.
Ha hagut der ser un altre cop Montserrat l'expressió de la nostra Esglèsia. Un missatge serè i clar: "cap membre de l'Església pot tenir el monopoli" i "no es poden fer imposicions".
podeu llegir el text de la homilia complerta a : http://www.abadiamontserrat.net/Homilies/catala/03.02.08.pdf
Montserrat, gràcies un altre cop, no sigueu com ells.

Avui he estat amb el Mossèn

Avui he anat a la parròquia de Sant Josep de Badalona on hi ha de rector Mn. Jaume Castellví. Ha estat una alegria en el cor molt gran, devia fer uns 10 anys que no ens haviem vist. El temps ha passat, ell s'ha fet gran, jo també i ja no sóc aquell jove de la parròquia d'Argentona.

Hem passat una bona estona xerrant, posant-nos al dia i recordar els bons anys que Ell va ser el rector d'Argentona, una etapa que va des de que jo era escolà, l'adolescència i tota la joventut. Ell va marxar i jo també. Uns anys de molta activitat a la parròquia, al centre, casals, colònies, confirmació, grup de joves, pregàries, anades a Montserrat,.... Una anys que em sembla que passava més temps a la parròquia i al centre parroquial que no pas a casa. Va ser la meva escola que em va fer com a persona i com home en societat. Però el que més guardo en el cor són les llargues xerrades fetes amb Mn. Jaume, les grans converses que un jove necessita tenir amb un educador, algú amb qui confiar els dubtes i les pors de creixement, les trobades amb una persona que em va ajudar a prendre desicions que han marcat la meva vida, els estudis, les relacions,... Li agraeixo la paciència que va tenir en mi i reconeixo en Ell la feina que tans religiosos fan per escoltar a les persones i ajudar-les a fer camí. El nostre món necessita moltes persones com el Mossèn, que discretament escolta i diu la paraula justa que necessites.

D'Ell he après moltes coses, vaig aprendre una religiositat tranquil·la sense estridències, el cristianisme del Concili Vaticà II, Ell és un capellà del Concili. Anant a Montserat em va fer conèixer la prègaria de laudes i vespres, una pregària que ara puc mantenir assíduament anant amb autobús a BCN.

No sóc de les persones que mira enrera però avui m'ha fet il·lusió recordar un temps passat, un temps que em porta records molt bons, i el de persones que han deixat petjada a la meva vida, i un d'aquests és el Mossèn. He descobert que el trobo a faltar.

Etsi deus non daretur

Aquests dies estic disfruntant d'allò més amb les lectures de Dietrich Bonhoeffer. Primer amb el llibre sobre la seva vida, Tendríamos que haber gritado de Chirstina Feldmann i ara amb el llibre de les seves cartes des de la pressó, Resistència i submissió.
Mai una lectura d'un teoleg m'havia colpit tant com conèixer la vida i la teologia de Bonhoeffer. Una teologia feta des de la realitat del món. Jesús no crida a una religió, Jesús crida a la vida. Ésser cristià no és ser religiós sinó ésser home. Un cristianisme sense religió?, viure etsi deus non daretur, com si Déu no existís.
A les seves cartes des de la pressó he trobat les pregàries que escrivia per ajudar als altres reclusos: O Déu, j t'invoco a l'alba. Ajuda'm a pregar i a aplegar els meus pensaments vers Tu; car, sol, no puc fer-ho.
En mi hi ha tenebra, però en Tu hi ha la llum; estic sol, però Tu no m'abandones; estic descoratjat, però en Tu hi ha l'ajuda. Estic intranquil, però en Tu hi ha la pau.
En mi tot és amargor, però en Tu hi ha la paciència: no compren les teves vies, però Tu saps un camí per a mi.

Família tradicional ?!

En una nota de l'Arquebisbat de Barcelona diu quel el Cardenal Martinez Sistach només va presidir l'Eucarístia de la trobada en favor de la família tradicional i que després no va ser present als parlaments dels organitzadors fins i tot destaca que en la homília el cardenal va deixar molt clar que :"Ens els afers temporals hi ha diversitat d’apreciacions i de compromisos, les opcions socials, polítiques i culturals dels cristians són diverses."

Això ens pot indicar dues coses: Que després de veure l'aire conservador i carca de la trobada i la utilització política que es feia de l'acte, valorès de fer-se enrera. O tornem a tenir un exemple del doble paper que intenten jugar els càrrecs eclesiàtics i no mullar-se mai.

No és acceptable que la cúria eclesisàtica apareixi en actes d'una ideologia determinada que responen a plantejaments polítics de l'extrema dreta i encanvi no els veiem mai per defensar el dret a l'habitatge, el dret al treball o en la defensa d'un nou ordre mundial econòmicament just. Valors que també formen part de la doctrina social de l'Esglèsia.

No serveix dir que en els afers temporals les opcions dels cristians són diverses. Crist no va crear una religió per resoldre els afers celestials, Déu es va fer home per ensenyar una nova humanitat, una humanitat basada en l'amor. Això és el que hem de defensar tots els cristians.

Com alcalde vaig celebrar casaments a parelles del mateix sexe i us haig de dir que vaig veure molt més amor i compromís que en parelles de sexe diferent.

Aules d'acollida / aules d'immigrants

Sabem que per moltes escoles l'alt d'alumnes que arriben a mig curs és un problema i que la concentració d'alumnat amb necessitats especials en certes escoles també pot causar dificultats, però això mai he de comportar que comencem a fer escoles de dos tipus, una escola especifica pels alumnes immigrants que acaben d'arribar.

La mesura proposada pel conseller Maragall ha estat molt ben rebuda per amplis sectors de la població que veuen en la mesura la possibilitat que a les aules dels seus fills no hi hagin alumnes immigrants.

Fa anys que vam aprendre que si volem una societat millor i més justa l'educació a de ser conjunta. De res serveix amagar els problemes i separar als alumnes que no ens agraden. L'escola ha de ser un reflexe de la societat d'avui, i avui, ens agradi o no, els nostres pobles hi ha immigració, aquesta és la nostra realitat i de res servirà amagar-la.

Hi ha moltes desicions polítiques que fan populisme amb l'immigració i d'altres que tenen por a prendre les mesures que serien necessàries.

Ha nosaltres ens toca ser més valents i dir sense por que la nostra obligació és acollir el germà estranger. I si això suposa un esforç s'haurà de fer, perquè aquesta realitat i no volem fer un món de diferències sinó un món per tothom.

Això si demanem als responsables d'Ensenyament que deixin de prendre mesures populistes i dediquin recursos perquè les escoles puguin fer la seva feina ben feta.

"Perquè quan sóc feble és quan sóc realment fort"

Aquesta cita de Sant Pau de la segona carta al Corintis és la que aquests dies m'ha estat acompanyant. Pau és injuritat i calumniat, però davant d'aquestes dificultats en surt clarament vencedor amb l'ajut del Ressuscitat. És en les febleses on Déu ens encoratja a sortir-ne vencedors, és la força de l'Esperit el que ens empeny a anar endavant.

Tenir un càrrec públic i desenvolupar un servei públic és una de les millors coses que han passat a la meva vida, però també sabem que un càrrec públic pot arribar a ser un objecte cobdícia i de lluites per accedir-hi. Qui utilitza qualsevol mitjà per arribar a un càrrec polític està desvirtuant la tasca de la política com a servei a les persones i el converteix en un autoservei a la seva persona. A partir d'aquí injurirar i calumniar és el més fàcil.

Davant de sentir-me calumniat i injuritat prenc la força del compromís i del servei i no deixaré que la política estigui en mans de persones que s'allunyen de l'ètica i del servei. Crec i hem de continuar defensant el servei a les persones i que no comptin a mi els qui el seu objectiu sigui anorrear el veí per aconseguir el seu fi.

Peregrinatge de Confiança a Ginebra (6) Bisbe de l'Alto

Monsenyor Jesús Juarez és un salessià murcià que fa anys que és el bisbe de l'Alto (Bolivia). Gràcies a les estades de cooperació que l'Anna Pitarch fa a l'Alto va conèixer Taizé, el germà Roger i va proposar-li fer una trobada de Taizé a Bolívia. I aixì s'ha celebrat la darrera trobada de Cochabamba. Ens vam trobar amb ell i va explicar aquesta trobada i les dificultats que actualment hi ha a Bolívia el conflicte social i divisió del país entre els indígenes i la resta de la població. És una persona senzilla, un gran comunicador i està compromès amb la seva realitat social de pobresa i de defensa dels indígenes. Va parlar de la necessitat de reconciliació a Bolívia però també a l'Estat Espanyol. Està molt lluny d'aquests bisbes espanyols que organitzen manifestacions contra el govern per defensar un model de família i que des de la Cope instiguen a l'odi cap a Catalunya.

Després de parlar una estona amb ell i discutint el paper de l'Esglèsia actual, em va dir que "és la primera vez que un laico me desautoriza...", quina satisfacció de desautoritzar un bisbe, però em sembla que no estic pas lluny d'ell sino que m'agradaria desautoritzar tots aquests bisbes que amb bandera espanyola en mà volen defensar el que és indefensable.