Diada Nacional

Somnio, penso, crec que algun dia aquest país serà normal, com tots els altres països. Que com a totes les democràcies podrem decidir el que volem ser, que ningú per la força ens obligarà a ser el que no som. Un país on es pugui viure en llibertat i on totes les persones puguin viure millor.
Malgrat tot, no ens aturareu.
Visca Catalunya.

I una mica més de publicitat

Hem voltat una mica

El mes d'agost en aquest país és diferent. Tot sembla que estigui aturat i tots aprofitem per fer coses diferents. La lluita i la contemplació també ha estat en part aturada i he estat lluitant i contemplant amb tota la família. Estones d'estar tota la família junta, que tanta falta fa durant l'any.
Així hem estat un quinze dies voltant pel nord d'Itàlia, n'hem dit el país de la Bruixa Befana i si voleu veure les fotos les trobareu en el meu perfil del Facebook.
I en mica en mica recomençar l'activitat, que sembla que tindrem un setembre mogut.

Tancat per vacances

No és pas que no tingui coses per explicar, ni històries per comentar, però al no ser gaire per casa, dedueixo que tindré dificultats per per conectar-me a internet. Però per poc que pugui
mirarem d'escriure alguna cosa.
Bon estiu a tothom.

SI

Just fa una setmana estava enmig del debat de l'Executiva d'Esquerra de si havíem d'acceptar o no la proposta de finançament per a Catalunya.Tot i les moltes opinions, i pressions, no tenia cap dubte que calia dir que si. Com a independentista, aquest finançament no és la meva fita, però calia ser realista, llegir bé on som, com estem i què és el que ens demana el poble de Catalunya. Benaurat sigui el dia que tinguem una majoria i puguem demanar un concert econòmic o la independència. Però ara cal anar pas a pas i anar demostrant que Esquerra no som un partit alternatiu, radical i marginal. Sinó que som homes i dones que estem governant molts ajuntaments d'aquest país i que hem començat a participar en el govern de la Generalitat. Com a partit jove hem comès molts errors, però dels errors n'aprenem, i ara nomes calia dir que si. Ja hi havia que estava esperant que tornessim a provocar la inestabilitat i evidenciar la nostra immaduresa.
Aquest no és el nostre model, però és el pas que calia donar ara, fer un servei a la gent d'aquest país i seguir treballant per un dia aconseguir una majoria que es cregui que Catalunya ha de ser social i nacionalment complerta. Una petita victòria en aquesta llarga batalla.

Mort del bisbe Guix

Amb el bisbe Guix ens ha passat que el seu successor ens l'ha fet millorar. Quant hi havia el bisbe Guix ens pensàvem que teníem un bisbe molt conservador, i ara en aquests moments, superats per l'ultra conservador actual, el trobem a faltar.

Què puc dir del bisbe Guix?, així que vaig instal·lar-me a viure a la comarca d'Osona, i canviar per tant de bisbat, vaig creure oportú presentar-me davant el meu nou bisbe. Em va concedir audiència al palau episcopal, em vaig presentar, em vaig oferir al servei de l'Església de Vic i el vaig convidar a venir a casa el dia que volgués. Suposo que no estava acostumat a aquest tipus de visites i de trobades. Mai va venir a casa, però sempre que ens havíem trobat havia estat correcte. Fins i tot ens vam trobar un cop a la sala d'espera de l'uròleg a l'Hospital de Vic.

L'anècdocta més divertida que tinc va ser en una nit de cap d'any. En Miquel Vilaró va convidar-lo i insistir perquè vingués a una pregària al Casal Claret la nit de cap d'any. A l'hora de la veritat, el qui no es va presentar va ser en Miquel i ja em teniu a mi i dos o tres pobres més fent una pregària de Taizé la nit de cap d'any en el pis de dalt de tot del Casal amb el bisbe Guix i el seu secretari. En Joan Soler va entrar un cop començada la pregària i ni el va veure. S'acaba la pregària el bisbe ens dóna la seva benedicció, en Joan Soler queda glaçat i de pedra a veure darrera seu al bisbe. Un cap d'any surrealista. Dubto molt que l'actual s'hagués dignat a venir.

Bisbe Guix, descansa en pau.

Vicenç Ferrer

Van ser els de La Vaguardia els primers a dir que calia que els polítics catalans haguessin hagut d'anar a l'enterrament del cooperant Vincenç Ferrer, avui també El Periòdico s'hi apuntava publicant diverses cartes de lectors denunciant que els polítics catalans no haguessin anat als funerals. Són els mateixos mitjans que critiquen l'expansió de la representació exterior de la Generalitat de Catalunya i donen detalladament i puntualment totes les despeses que el Vicepresident realitza obrint ambaixades o dedicant-los a cooperació exterior. Uns mitjans que també haguessin criticat si tots els polítics catalans hi haguessin anat i dirien que seria una instrumentalització i voler manipular i aprofitar-se del llegat i la imatge del cooperant català. Ja hi estem acostumats.

Dit això, és admirable el treball que aquest ex jesuïta ha realitzat al llarg de la seva vida de compromís amb els més pobres i haver pogut fer arribar la injustícia i el clam dels més pobres de la Índia a Catalunya i haver sabut mobilitzar la solidaritat catalana. A través de la seva ONG amb el sistema d'apadrinaments d'infants.

Per a mi, l'apadrinament no és el sistema ideal de cooperació, i em sento més còmode amb d'altres tipus d'ONG que promouen un altre tipus de cooperació, però hem de reconèixer que això dels apadrinaments arriba a un sector important de gent.

Aquest tipus de cooperació, més la imatge d'un jesuïta que deixa l'ordre per ser més progre, d'invocar una espiritualitat ecumènica, on hi cap tot, i de fons la músiqueta del misticisme oriental, ha estat un formula que ha tingut èxit. I hem vist com Vicenç Ferrer s'ha anat convertint en una icona per molts catalans. Donant-li aquest any el títol de El Periòdico de català de l'any.

És una sort i exemple tenir a Catalunya i al món personatges com Vicenç Ferrer, però la seva cooperació i la seva imatge no és el meu ideal. Si hagués estat polític segurament que tampoc hagués anat al seu funeral.

Per celebrar els solstici d'estiu

No tinc intenció de fer propaganda de la cervesa, però aquest spot recull en esència les nostres arrels mediterranies, el sol, la llum, l'aigua, la festa, el carrer... m'ha semblat adient per començar a festejar aquest inici d'estiu.
L'anunci diu que "el que és bo mai s'acaba", el meu company, en Ponsa, interpreta que això és la idea de l'etern retorn de Nietzsche. No ho sé, però la música la trobo sensacional i aqui teniu la lletra:
I kissed you good bye at the airport.
I held you so close to me.
I said 'So here we are now and I can't stop from crying Lilly'.
And you said 'Hey hey hoo, you know this is the way to go
You will forget about me when I'm on that plane.
Forget about me when I'm on that plane.'

Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you tonight

The plane took off and my love went with it.
The chilly wind whipped my both cheeks hard.
And the man next to me said 'Everything is gonna be alright'.
I said 'Nothing is gonna be alright, but thank you anyway'.
And then I saw your face in the airplane window.
I waved my hands and I shouted to you:

Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you tonight

I wore a T-shirt and my worn out hat.
Abandoned as a summer cat.
And as I stood there as a broken hearted I realized you got the car keys still.
So I broke into my own old car.
I fell asleep on the passenger seat.
I dreamed of summer sex with you and you whispered in my ear:

Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you tonight
Why can't you leave me tomorrow instead?
Why can't you leave me tomorrow instead?

And above the clouds she said to her self 'I can't believe how naive a man can be.
That's why I love you so and that's why I can't be with you

Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you Tonight tonight tonight tonight
I wanna be with you tonight

Sant Antoni els guardi !

La Núria fent de dos amb els Nyerros. Mai hagués imaginat la meva filla aquí dalt.

... Corpus a la ciutat del Sants

Sense comentaris

i vigantans fent la cervesa veient passar 4 nostàlgics "adorant el Santíssim".

Dijous de Corpus

La festa del Corpus va néixer amb el Concili de Trento amb la intenció de contrarestar la visió de l'Eucaristia dels reformados protestants. Plenament d'acord, doncs amb el Concili Vaticà II de treure importància a aquesta festa d'adoració a les espècies eucarístiques. L'Eucaristia no és adoració, és memorial del darrer sopar i és comunió. Per això estic plenament en contra amb aquests intents de recuperació de les processons de Corpus, com el cas de Vic.Això no treu que tingui un molt bon record de les festes del corpus i de les catifes de flors que fèiem a Argentona, on tots els veïns del carrer en aplegàvem per fer l'estora. Tradicions catalanes de Corpus importants, com la Patum de Berga, una de les festes més emblemàtiques de la tradició popular catalana.
Saltem un salt de plens.

Salt de plens

Nosaltres, Junqueras!

....una bandera ens agermana,...

Molt s'ha escrit i molt s'escriurà aquests dies de les victòries del Barça. El sentiment d'alegria i felicitat és generalitzat i avui veus la gent amb un somriure d'orella a orella. Jo vull destacar el sentiment que ahir a la tarda ja vaig veure pels carrers de Barcelona i que aquest matí a l'entrada dels col·legis encara es feia més palès. Un sentiment col·lectiu d'unió, un sentiment de comunitat, de formar part d'un col·lectiu ampli, que per sobre de moltes diferències, avui ens sentiem tots més units. Una bufanda, una samarreta, una senyera,.... uns colors ens fan sentir units, es trenca l'individualisme per passar a formar part d'una comunitat.
Aquesta reflexió em porta a ser optimista i veure que aquest país potser no està tan malament, que tot i el sentiment de frustació i desafecció hi ha aspectes que ens fan sentir comunitat i que ens poden ajudar a renèixer. El futbol és futbol i no és política, però tenim molta sort de tenir el club que tenim i potser d'alguna manera també ens ajuda a fer comunió i avançar com a poble. Visca el Barça perquè ens ajuda a dir Visca Catalunya.

Inici campanya

Costarà molt que la gent vagi a votar per aquestes europees, però si apretem una mica tenim l'oportunitat d'aconseguir 2 eurodiputats, entri el BNG i Aralar i que el PP en perdi 1. Provem-ho.

Espiritualitat militant, de Ramon Bufí

"Avui, com sempre, hi ha moltes classes d’espiritualitat. Des dels eremites a Cardijn hi ha un gran salt. Fins i tot el filòsof francés André Compte-Sponville té un llibre sobre El alma del ateismo. Introducción a una espiritualidad sin Dios.

També dins de l’Església hi ha, doncs, moltes espiritualitats, i cal saber-les acceptar totes, sempre que no es presentin com a exclusives, com l’oficial de l’Església, i que siguin fidels als trets essencials de l’evangeli.L’espiritualitat militant no està de moda darrerament, només cal recordar el tracte que han rebut els sants de la teologia de l’alliberament.

Per aquesta raó, més que mai, cal cercar-la, llegir-la, meditar-la, conèixer els místics militants d’aquest darrer segle. L’espiritualitat militant s’alimenta de dos pols fonamentals:

a) de les dificultats i facilitats de la vida, de l’ENTORN. La gran mediació per anar cap a Déu és la vida (no és pas que oblidem que el gran Mediador és Jesucrist, com direm després).

No és agosarat afirmar que qui no contempla la vida no contempla Déu, o que qui no s’endinsa en la vida no s’endinsa en Déu. I quan diem entorn diem quotidianitat, no grans efemèrides. Rellegim les primeres cinc ratlles de la Gaudium et Spes.

b) de la mística, de l’Esperit. És allò de K Rahner: els cristians del s.XXI seran místics o no seran.És allò d’un militant de l’ACO, treballador: em llevo cada dia a les cinc per fer pregària, si no, no me’n surto. I quan diem espiritualitat o mística no diem una vaguetat, tant de moda avui, sinó que diem Cristologia, Jesucrist al centre, i el seu Esperit. És tan fàcil manipular l’evangeli, o donar autoritat divina a allò que diu tal papa o tal bisbe, com si parlés l’Esperit de l’Església. Benet XVI a les primeres ratlles de Deus Càritas est afirma que no es comenta a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida.

Aquesta presència, aquesta Persona, té problemes per a ser trobada, avui. Fer experiència profunda de Déu demana una gran exigència humana, una antropologia que no és precisament la de la facilitat, d’allò que em ve bé o m’agrada en aquest moment. Sense una dedicació profunda a la pregària, llarga o en múltiples petits moments, com diu Madeleine Delbrêl, no hi ha espiritualitat militant, no hi ha experiència personal de Déu. Hi poden haver idees, energies, estats d’esperit, però no de l’Esperit. Si badem la secularització ens pot ofegar a tots.

Repassem alguns místics militants moderns no massa coneguts des d’aquests aspectes i contemplem- ne alguns textos. Heus ací unes curtes frases:

“Estic disposada a tot, a testificar en cada situació i fins a la mort que la vida és bella, que té sentit, i que no és culpa de Déu sinó nostra que haguem arribat fins a aquest punt” (Etty Hillesum, internada a Auschwitz, uns mesos abans de morir).

“Als homes hem de saber perdonar-los i no excedir-nos en portar-los als tribunals. No volem només recordar els morts, sinó perdonar els vius. D’aquesta manera donem la mà als morts més enllà de tota tomba, més enllà de tot odi” (Viktor E. Frankl, que es passà anys als camps de concentració i en sortí viu i sense cap rancor).

“Qui es manté ferm en aquest temps de confusió, de barbàrie i de mort? Només aquell per al qual la regla suprema no es la raó, els principis, la consciència, la llibertat i la virtut personals, sinó que està disposat a sacrificar-ho tot quan, en la fe i en un solitari lligam amb Déu, se sent cridat a una mes alta obediència i responsabilitat; aquell la vida del qual no vol ser altra cosa que una resposta a la interrogació i a la crida de Déu” (Dietrich Bonhoeffer).

Hi afegírem altres textos de Pere Casaldàliga, Alfons C. Comín, E. Mounier, Martin Luter King, Òscar Romero, Madeleine Debrêl, i d’altres que és bo que llegim, meditem i donem a conèixer. Són místics militants dels nostres temps, de qui se’n fa poc ressò oficial."

Ramon Bufí. Rector de Sant Pere de Roda.

El fill de Fernando Lugo

En aquest mateix bloc vaig defensar l'opció del ex-bisbe i president del Paraguay Fernando Lugo. Després de la notícia on ha reconegut tenir un fill amb una jove paraguaya de 26 anys (foto), em veia amb l'obligació de dir-hi alguna cosa. He trobat aquest article del professor d'Ètica l'argentí Leonardo Belderrain:

"El presidente y ex obispo Lugo probablemente no se ha podido sustraerse al contexto cultural en el que nació y creció. Las circunstancias personales del ex obispo Lugo nadie las conoce y será Dios quien lo juzgue si su obrar no ha sido del todo correcto. Por lo pronto ha reconocido a su hijo, lo cual es meritorio, sabiendo que ello le ocasionaría críticas tanto desde dentro, como desde fuera de la Iglesia.
Su compromiso con los más necesitados, su solidaridad y entrega a una causa política cuyo objetivo es elevar a ese pueblo oprimido, lo muestran con un ser humano lleno de buenas intenciones. Con la fortaleza de construir y soñar con un Paraguay más próspero y solidario y la debilidad de no haber puesto freno a sus pulsiones vitales. La Iglesia Católica no se ha caracterizado por sus enseñanzas sobre el ejercicio de una sexualidad sana y responsable, que no niega y censura las pulsiones sino que enseña a encauzarlas para el bien del cuerpo y del espíritu.
Muy por el contrario, en muchos casos ha contribuido a que hombres educados en una moral extremadamente estricta, que niega las pulsiones, actúen de forma completamente opuesta a lo que enseña el Magisterio Eclesiástico.
Con sus luces y sus sombras, el ex obispo Lugo transmite la imagen de un hombre de Dios, espiritual y carnal, político y social, sincero y contradictorio, como todos los humanos. Para formar laicos comprometidos hace falta en nuestras culturas como dice el papa Benedicto XVI- que Eros vaya acompañado de un gran amor de ágape con derivaciones políticas y económicas.
Creo que ha sido y es un hombre de Dios que desde su compromiso místico espiritual fue descubriendo el amor político y el erótico en un mundo de injusticias y de falta de solidaridad, de doble moral en el cual muchos podemos tener una sexualidad que mostramos y otra que escondemos; por eso creo que es muy abierta la iglesia que lo acompañó como a un adolescente y le permite ahora por fin, desarrollar su vocación laica. La falta de presencia que tuvo con la o las jóvenes que tuvieron hijos con él (por lo menos esa es la información que tenemos y no fue desmentida después de varios días). Esa me parece que fue su gran equivocación, No juzgo la excelencia de su celibato.
Pienso que también es sano que algún obispo pida perdón por los pecados de Lugo, sobre todo si sientiera envidia. Ojalá que Lugo, desde su nuevo status político y clerical, pueda superar la sexualidad anacrónica de los que viven a veces un despertar fuera de época y pueda vivir un amor “cinco estrellas”. Que como decía el Papa en su primera encíclica, su amor no sea caricaturesco en razón de tener poco amor por quien elija como pareja o poco eros.

Ayer le pregunte a una señorita paraguaya –empleada doméstica que vino a casarse con un albañil también paraguayo- qué pensaba del caso Lugo: me dijo que el pueblo lo quiere, más allá de los escándalos de la prensa; y que ella pensaba que con el tiempo, la gente iría eligiendo obispos y presidentes que sobretodo testimoniasen que son buenos padres. Pensé para mis adentros “ojalá que Dios la escuche.”

23 d'abril, Sant Jordi

"El seu sepulcre a Llídia esdevingué un centre de veneració molt popular. Són nombrosos, ja que des del segle IV, els testimonis del culte extraordinari amb què el "gran màrtir" fou honorat. Els croats estengueren la seva popularitat per tot l'Occident. La fomentaren els reis d'Aragó, i les Corts reunides a Barcelona el 1456 el van declarar patró de Catalunya" (DALMAU, B. Santoral.)

És viu!, bona Pasqua

La pluja d'aquests dies, els camps ben verds, les flors dels marges dels camps, les petites fulles del arbres,.... tot ens diu que la primavera ha tornat amb força. Imatges que ens ajuden a entendre aquest misteri de la Vida. La mort no ens pot vèncer, tenim una esperança que és diu Vida. Per damunt de tots els infortunis i contratemps tenim la força que ens fa creure en la Vida, una Vida que com a cristians tenim referenciada en la resurrecció de Jesús.
Celebrem la Vida, celebrem la resurrecció del Senyor que ens ajuda a seguir endavant.
I tal com vam cantar a al vetlla Pasqual creiem que "és l'amor el que ha triomfat, perquè viu: Crist és vida, ho hi ha mort.

Hosanna

Diumenge de Rams: Hosanna.

Estic fent gestions perquè la morena vingui a portar els cants de la Pasqua del seminari de Vic.

Prioritats i demagògia de l'Espiscopal Espanyola

No tinc clara la meva opinió respecte l'avortament, segur que dependria de molts factors i de moltes condicions si mai algú del meu voltant hagués de prendre una decisió d'aquest tipus.
Però és inacceptable que la prioritat de la Conferència Episcopal Espanyola sigui una gran campanya publicitària per posicionar-se en contra d'un projecte de llei del govern espanyol. Em sembla que en el món hi han moltes injustícies molt més grans i mai no he vist cap campanya publicitària. Si els bisbes volen entrar en política em sembla que tenen altres temes més importants. Hi ha molts llocs on cal defensar la vida de les persones i no veig que per ells en sigui una prioritat.
Encara trobo més greu que tots el cartells que he vist per Barcelona són en escrits en castellà. La Conferència Episcopal no sap que la llengua oficial de Catalunya és el català?, de què serveixen els bisbes catalans a dins de la Conferència Episcopal que són incapaços fins i tot de fer els cartells en la llengua del país?.
Bisbes catalans, prou complicitats amb aquesta Conferència Episcopal espanyolista i al servei de les dretes espanyoles.
Mentrestant no tindreu la meva col·laboració en la casella del IRPF

Pitjor impossible

El Bisbe de Vic acaba de publicar la seva darrera carta pastoral: "Reconcileu-vos amb Déu". Simplement patètica. De veritat que aquests tipus de bisbes han perdut totalment el nord, no saben ni on viuen, ni tenen cap idea de la situació actuals dels creients. Sembla que l'únic objectiu que tenen és quedar-se completament sols.
La carta parla del sagrament del perdó, aquí algunes de les perles:
"En la confessió al prevere els penitents han d'enumerar tots els pecats mortals de què tinguin consciència, fins i tot si aquests pecats són molt secrets".
"Les conseqüències del pecat original manifesten la relació social i creacional amb Déu per part dels nostres primers pares."
"La contrició perfecta perdona els pecats venials i també obté el perdó dels pecats mortals."
I finalment s'oposa a les celebracions comunitàries del perdó. Només és vàlida la confessió individuals i manifesta la seva contrarietat per les parròquies del bisbat que fan celebracions comunitàries:
"Reitero la il·legitimitat d'aquesta pràctica si es fes. Pel que fa a la validesa, malgrat la desobediència, la deixem en mans de la misericòrdia de Déu, tot recordant que, en el cas de pecat mortal, no hi ha validesa sense confessió."
Sense més comentaris.

De romeria amb carro

Dissabte vam fer el carnaval a Roda, vam anar de Romeria amb el carro i l'euga del Sanglas, tot molt bé, però al vespre tornant el carro amb en Ramon, la bèstia es va esverar i va començar a córrer totalment desbocada va bolcar el carro i ens vam fotre una hòstia impressionant. Jo tinc blaus i cops per tot arreu però no em va passar res només el "sustu", però en Ramon és a l'hospital amb la cama trencada i en té per dies. Esperem que es recuperi aviat i podem tornar anar a passejar amb l'euga.

He Is Lord

Quaresma temps de pregària