Avui dia de Nadal: visca Macià !

Avui dia de Nadal fa 75 anys que va morir el President Macià, mantinguem viu el llegat de l'Avi: "una Catalunya lliure, justa, pròspera i gloriosa".
Bon Nadal a tots.

Pacte Nacional per a la immigració

Aquest migdia en el Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat hem signat el Pacte Nacional per a la Immigració, un acord general per avançar en l'acollida de les persones immigrants i la definició d'actuacions en favor dels immigrants i la seva integració a la societat catalana.
He recordat més de vint anys enrere quant al Maresme van començar a arribar els primers immigrants i vaig decidir fer les pràctiques de Treball Social a la Comissió Diocesana d'Immigració i a la Parròquia de Sant Pere i Sant Pau de Mataró on començaven a fer treball voluntari amb els "negres del Maresme".
La meva dedicació i interès per l'atenció a les persones immigrants ve de lluny, però el que no podia imaginar era la meva intervenció directa en aquest Pla Nacional i que avui estaria amb els màxims dirigents del país signant aquest compromís.
Benvingut sigui aquest pacte i que puguem continuar construint aquesta Catalunya amb lloc per a tothom.
(si mireu la foto amb una lupa m'hi veureu)

Visca en Tardà, mori el Borbó

Els que tenim la sort de conèixer en Joan Tardà sabem que és un polític honest i tenaç, sempre al costat dels més febles i fidel al seu país. Per això em fa pena el linxament mediàtic de la caverna madrilenya que està patint. Però més greu és que aquí a casa nostra hi hagi persones que afavoreixin aquesta campanya. El problema dels catalans no és Madrid, el problema el tenim a casa, quan justifiquem als qui ens estant agredint contínuament.
Algú pot sorprendre que la gent d'Esquerra estiguem en contra de la constitució i que estiguem en contra de la monarquia. Hem de callar per no fer enfadar al rei?, hem de renunciar als nostres ideals per no molestar a la dreta monàrquica espanyola?.
Fer pedagogia a Madrid s'ha acabat, allí només hem d'anar a buscar el que és nostre.
Com en Joan Tardà que gràcies a ell avui el poble de Roda és propietari del patrimoni de la fàbrica de la Blava, sense les gestions i tenacitat d'en Tardà, avui la Blava continuaria sent propietat de l'Estat Espanyol i ara és del poble de Roda.
Gràcies Joan.

Compromís polític i sentit cristià, de Joan Rigol

Acabo de llegir aquest llibre del democratacristià i ex president del Parlament, Joan Rigol. Un assaig acadèmic a partir de l'allunyament actual de la política de la societat, llegits des del compromísi i direcció dels documents del Vaticà II.

En el darrer capitol ens parla de la seva experiència personal i del seu compromís polític:

"L'important dels meus ideal és que m'ajudin a fer camí amb els altres, a compartir la solidaritat humana. La ideologia m'ha d'ajudar a treballar amb horitzons amplis, a llarg termini. Però la meva fita de futur última no està prefixada per la meva ideologia, sinó per la meva fe.

La meva fe cristiana no em dóna solucions als problemes de la societat; m'indica amb quin esperit m'hi he d'implicar. No he de conformar-me en un anar superant circunstàncies, a ser pragmàtic i prou o un conjunturalista. La vida de les persones i dels pobles és més que això. El sentit del meu compromí exigeix una dimensió àmplia del temps i l'espai. Veig la política també com quell esforç humà que sap vincular l'immediat amb el més enllà d'ell mateix."

dia mundial diabetis

Dissabte passat amb en Jaume de l'Associació de diabètics vàrem estar fent controls de "sucre" al barri de l'Erm de Manlleu. En tres hores vam arribar a fer més de 200 controls a les persones que anaven al mercat i s'aturaven a la nostra paradeta informativa.
Dir que la majoria de persones que vàrem fer controls era gent gran i moltes persones immigrants. Vàrem detectar diverses persones amb diabetis sense que elles ho sabessin, vàrem enviar-ne bastantes al CAP i alguna fins i tot a l'hospital.
Primer: bona feina aquesta d'anar pels mercats fent controls i fent pedagogia de la diabetis, cada dia hi ha més persones amb aquesta malaltia. Un excel·lent per l'Associació.
Segon: hi ha un divorci entre el sistema sanitari i la població immigrant. Problemes de comunicació i de cultura sanitària. Alguna cosa s'ha de fer. Necessita millorar.

Redes Cristianas

En els enllaços de la dreta del bloc he afegit l'adreça web del portal Redes Cristianas. Un portal de diversos col·lectius cristians de base on diàriament hi ha noticies i articles diversos. També he afegit en el bloc un RSS amb l'actualització dels articles i noticies d'aquest portal de Redes Cristianas. Hi ha articles i reflexions molt bones i és una manera fàcil d'estar al dia de les noticies d'aquests que creiem que cal ser contemplatius en la lluita.

Per Catalunya

Aquestes van ser les darreres paraules que va pronunciar Lluís Companys, avui fa 68 anys, abans de ser assassinat. Companys va ser assassinat per ser el President de Catalunya, per ser un lluitador de les llibertats de les persones més febles i també per ser President d'Esquerra Republicana.

Avui ha estat el meu primer acte oficial com a membre de la direcció d'ERC, en l'ofrena que hem fet l'executiva nacional al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc. He sentit la responsabilitat de ser dirigent d'aquest partit, del partit de Macià i de Companys, i tants d'altres homes i dones que van lluitar i van donar la seva vida pel seu país i pels drets de les persones.

Esperem viure molts anys en democràcia i no haver de viure tot el que aquells homes de la república van haver de viure i patir. Però mantinguem també el record i memòria d'homes com Companys que amb encerts i errors van ser fidels tota la vida als seus ideals de llibertat i fraternitat.

Per Catalunya.

Gràcies

Avui un dia de tardor ha sortit un sol immens. He sentit l'escalf de tots els companys. Gràcies a tots els qui ho heu fet possible. Espero no defraudar.

Festa Major Roda de Ter

La Núria fent d'anxaneta al pilar d'entrada amb els Nyerros. Jo estic tocant la gralla però patint molt per aquest primer castell de la Núria.

Pegasus

Ahir amb en Jordi Arumí vam anar al Mercat de Música Viva de Vic a veure el retorn de Pegasus, va ser genial!. El video no és d'ahir, ara tenen 20 anys més.

Amb humor

Fernando Lugo, bisbe i president de Paraguai

Aquest mes d'agost va assumir la presidència de Paraguai, Fernando Lugo, que havia estat fins ara bisbe d'una diòcesi molt pobre del mateix Paraguai. L'opció de Lugo d'entrar a la política i abandonar el seu estat clerical va aixecar molta discussió, finalment sembla que el Vaticà ho ha acceptat. Ell sempre ha defensat la seva opció política per millorar la situació de pobresa del país després de 61 anys de govern monocolor del partit colorado. Esperem que tingui molta sort i pugui aconseguir els seus objectius. Molt lloable el seu exemple i testimoni, ara esperem que se'n pugui sortir.
Com exemple d'aquest mateix sentiment us adjunto la carta de salutació enviada pel bisbe Pere:

Querido Fernando, querido de verdad por millares y millares de hermanos y hermanas que te estamos acompañando, hace tiempo, en tu generosa opción. Hace muchos días, Fernando, que rezamos contigo y por ti y por tu pueblo tan sufrido.
El Verbo Divino, en el misterio de la Encarnación, se hace palabra humana, ubicada, samaritana, libertadora. Gracias por tu generosidad histórica, por tu radicalidad evangélica ya comprobada en tus opciones y en tu misión. Confiamos plenamente en tu coherencia, en tu lucidez y en esa opción por el Reino. Por los pobres del Reino, por los/las militantes del Reino, en la Sociedad y en la Iglesia.
Confiamos también en tu voluntad, ya expresada por varios gestos, de asumir Nuestra América en una comunión entre pueblos hermanos y reivindicando, con gratitud histórica, con espíritu ecuménico y ecológico, los derechos de nuestros pobres y de nuestros pueblos aborígenes y la sangre pascal de nuestros mártires.
Tu discurso, al tomar posesión, es una auténtica declaración de principios y un juramento “bautismal” de seguir dándote todo entero, “con un oído al Evangelio y otro oído al Pueblo”, como nos pedía el hermano obispo mártir Angelelli.
Seguiremos unidos, en comunión misionera de discípulos seguidores de Jesús de Nazaret, en coherencia personal y social, descalzos de privilegios y ostentaciones, con una invencible esperanza; “esperanzados y esperanzadores”, como pedía el otro mártir Ellacuría. Recibe, hermano, un fuerte abrazo, en la Paz subversiva del Evangelio y en la incansable caminada del Pueblo Guaraní hacia la Tierra sin Males.
Pedro Casaldáliga, Obispo emérito de São Félix do Araguaia, MT, Brasil

3 anys de la mort del germà Roger de Taizé

Avui 16 d'agost fa 3 anys que una persona amb problemes de salut mental va matar al germà Roger durant la pregària del vespre de la comunitat de Taizé. Passats aquests anys podem veure com Taizé continua la seva tasca i la feina. En motiu d'aquest aniversari en el web de la comunitat hi ha una entrevista amb el cardenal Kaspers que dóna la seva visió del germà Roger i la situació actual de la comunitat: http://www.taize.fr/es_article7346.html

Blessed Be Your Name

Lloem a Déu també per aquests dies de descans.

Si avui és 4 d'agost, això és la nit boja

Ja ho he dit i ho he escrit algun cop, que la nit boja és per a mi una de les diades importants del meu calendari anual. Cada vigília de Sant domingo em trobareu a la plaça nova d'Argentona iniciant la festa major. Fa més de vint anys que amb la colla de la "triqui" vam idear i organitzar aquesta festa: correfoc, ball amb dues orquestres per arribar a les matinades i anar a despertar a tot el poble per començar la diada de Sant Domingo amb els gegants, l'ofici i la festa del càntir.

És un dia de trobada de tota la colla, siguem on siguem durant l'any, ens trobarem tots durant aquesta nit predisposats a fer festa i també per xerrar i explicar-nos com anem. És doncs un espai amb una certa litúrgia pròpia, un espai sacralitzat, on les individualitat es fonen en un tot, en un col·lectiu d'amics i de companys. Una part d'aquesta comunitat local que celebra la seva festa enmig de la calor de l'estiu.

La nit boja és més que una festa, és la meva festa, és la nostra festa, la festa del companys, de saber que venim d'un passat comú i que continuem endavant. Un espai per festejar la vida per sentir-nos vius i sentir-nos acompanyats d'uns amics i que alhora som una part d'aquesta comunitat que és Argentona.

Enmig d'aquesta nit m'han passat molt records pel meu cap i aquí enmig del ball he donat gràcies a Déu per ser on sóc i tenir el que tinc. Quan diem que Déu es va fer home estem dient això que Déu es fa present enmig dels homes, i aquesta nit, ho fa enmig de la plaça nova ballant i festejant la vida, acompanyant-nos en aquest viure. Això és si més no el que he pensat jo.

Sempre he dit que el dia que em mori cremin i escampin les meves cendres per la muntanya. Avui he pensat que guardin una part d'aquestes cendres i les escapin a la plaça nova el dia de la nit boja, perquè allà és on una part de la meva individualitat forma part d'un tot. Això si, espereu que sigui la matinada quan només quedin els més bons.

Gloria i lloança a Sant Domingo

Començo vacances

Tinc la sort de poder fer 4 setmanes de festa i poder fer més el mandra, estar una mica més per la canalla i fer alguna d'aquelles coses que durant l'any mai tens temps fer fer-les.
Així doncs, segurament tampoc obriré massa l'ordinador i suposo que les meves publicacions en aquest bloc seran inferiors.
D'entrada hem començat amb una de les festes majors importants, la Festa de Santa Anna del Vendrell, una mostra impressionat de cultura popular, on a part dels tradicionals castells i balls de diables també tenen unes cercaviles de diversos grups de cultura popular, ball de bastons, ball de panderos, ball de pastorets, cavallets, ball de valencians,... tot una sèrie de grups que surten de cercavila un cop acabada la missa de Santa Anna. Ens va impressionar el gran nombre de gent jove que participava d'aquestes activitats. I també el nivell de cura en el vestuari i en el manteniment de la tradició.
Encara tenim país. Un cop més les comarques de Tarragona ens donen una lliçó de festa i cultura.
Al Vendrell Santa Anna està ben honorada.

Fins on ha d'arribar la meva solidaritat?

Finalment l'Estat Espanyol ha publicat les balances fiscals on es reconeix de manera oficial el gran deute fiscal que pateix Catalunya. Sóc dels que crec que la riquesa s'ha de repartir i millorar la redistribució econòmica. Que si uns tenim la sort de viure en situacions econòmiques favorables transferim part de les nostres rendes a realitzar polítiques de millora i desenvolupament de territoris menys afavorits.
Nosaltres hem estat afavorint-nos de transferències de fons europeus realitzats per països com Alemanya. He participat activament en campanyes demanant el 0.7% de les nostres rendes a països més pobres. Crec fermament en la solidaritat i que aquesta ha de ser una de les bases per la transformació d'aquest món tan desigual. Recordo xerrades de l'Arcadi Oliveres on afirmava que si tots el països rics reduíssim la nostra renda i visquéssim amb la renda de Portugal, tot el món podríem viure igual, tot el món podria viure com viuen els portuguesos.
Però el concepte de solidaritat és que jo decideixo voluntàriament la cessió de part de la meva renda. En cap cas solidaritat és que uns altres siguin amos dels meus impostos i siguin ells qui decideixen les meves quotes de solidaritat. Quotes que com veiem no són del 0.7% sinó de fins el 9%.
Catalunya ha d'ajudar a Extremadura correcte, però també vull ajudar els països del mediterrani i també els països africans. I vull ser jo qui decideixi i veure si un 9% de solidaritat pot anar fins i tot en contra del meu propi país.
El més fort de tot això és que ens diuen que no som solidaris.

Avui faig quaranta anys, o bé, vint anys que tinc vint anys

Avui, 10 de juliol, fa 40 anys que vaig nèixer. Penso que no cal donar-hi gaire importància, que tan important és fer-ne 39 com 41, però els quaranta no deixa de tenir el seu morbo. Puc dir que estic content i que em sento molt bé, res de crisi dels 40, si de cas la crisi dels 40 la vaig tenir l'estiu passat, ara sembla que tot pinti molt més bé.
Tinc poques fotografies de petit, he penjat aquesta típica de la benedicció de rams amb els meus germans grans, l'Estel i en Joan. És una forma de veure que en quaranta anys han pasat moltes coses i molts canvis i també és la manera de dir que aquests 40 anys és una aniversari també per tota la família, els meus pares, els meus germans i ara la meva dona, els meus fills, nebots, cunyats,.... Gràcies a tots anem creixent i fent-nos més grans i més persones.

Amb els quaranta anys queda molt clar que un ja no és jove. Fa vint anys que vaig fer el vint anys, la plena joventut, i qui es pensi que amb quaranta anys és jove s'està enganyant ell mateix. Quaranta anys és maduresa i n'hem d'estar molt contents, així ho penso jo.

La fotografia és un regal d'en Josep Maria Gensana quan vaig fer vint anys, una benedicció del papa polac per tocar-me la moral.

Construir l'esperança

"Construir l'esperança" és el darrer títol dels quaderns de Cristianisme i Justícia, núm. 154, de Jaume Botey. Us adjunto el pdf d'aquest quadern ja que l'he trobat sensacional. La reflexió sobre la necessitat d'esperança que té aquest segle XXI i les experiències de viure esperançat, que culmina amb l'anunci de Jesús de l'espera del regne.
Com a testimonis de viure compromès en aquesta d'esperança ens posa l'exemple de vida de Charles Péguy, Walter Benjamin, Dietrich Bonhoeffer, ja citat en aquest bloc i també de Simone Weil, la jueva parisenca de la fotografia que va unir en la seva vida compromís social i mística.
Llegiu el quadern val la pensa. Si no coneixeu aquests quaderns sapigueu que els envien gratuïtament o els podeu descarregar del web: http://www.fespinal.com/espinal/llib/ct154.pdf

"Per ser persona, cal ser monjo i polític"

En Ramon Benito m'ha passat una entrevista que la contra de La Vanguardia va fer a Ramon Panikkar el 17 de juny. Us copio un extracte d'aquesta entrevista que lliga molt bé amb la idea d'aquest bloc:

"El silencio forja el sentido. Y lo estamos abandonando a cambio de una superficialidad banal e insulsa. Ruido a todas horas en todas partes para no tener que pensar.
No todos podemos ser monjes...
¡Todos estamos llamados a la meditación!¡Todos la necesitamos! También todos necesitamos
la soledad y el silencio tanto como la sociedad y las palabras.
... Ni políticos.
Ese es el grave error de nuestro tiempo: dejar la mística y la política a los profesionales.
La vida espiritual y la vida política no son oficios, son dimensiones irrenunciables de cada uno de nosotros.
Que exigen esfuerzo: más cómodo delegarlas y luego quejarse de los delegados. Todos estamos llamados a realizarnos en ellas. Sólo si somos todos políticos y monjes podremos realizarnos plenamente como personas. Si no, somos incompletos.
Vida completa: ¿otra contradicción?
Sobre lo que usted pregunta, la duración y el fin de la vida, me he inventado una palabrita,
tempiternitat, que no es un tiempo ni largo ni corto, sino único...
No podemos decidir la duración, pero sí la intensidad de nuestras vidas.
La intensidad es parte de la singularidad. Somos singulares. Somos únicos... Miserere Domine,
apiádate, Señor, porque ego sum pauper, soy pobre... ¡Et unicuus! Y único, dice el salmo latino.
...
¡Unicuus! Esta singularidad... Perdone... Perdone... Que me emocione...
Es emocionante.
¡Cada uno de nosotros es único!
...
Si alguien le dice que usted le gusta porque le recuerda a alguien, es que no le ama: cada
uno de nosotros es único e irrepetible. Pero esa singularidad sólo podemos vivirla si renunciamos
al pasado, que es sólo un recuerdo, y al futuro, que es sólo una ilusión, y vivimos en el presente tempiterno."

Partenia

L'any 1995 el papa Joan Pau II, després d'un llarga disputa, va donar al bisbe d'Évreux, el francès Jacques Gaillot, la diòcesis de Partenia. Jacques Guillot és l'autor del llibre: Una Església que no serveix no serveix per a res.

Partenia era una ciutat al sud d'Argèlia que al segle V va desaparèixer sota la sorra del Sàhara i per tant aquesta diòcesis no existia, era inmaterial. Era la manera d'apartar a un bisbe que s'havia compromès socialment i no estava en la sintonia del papa polonès. Jacques Gaillot va crear llavors una diòcesis virtual, un dels primers portals i bloc personal, creant el bisbat virtual de Partenia, substituint parròquies fer fòrums i bloc per pastorals. L'espai és traduït a diverses llengües i deixaré l'enllanç en el bloc: http://www.partenia.org/espanol/partenia_sp.htm

És un exemple de compromís social i eclesial i l'actualitza constantment.

Impressionant

Ja som a l'estiu, la canalla han començat les vacances, és un bon moment per estar més per ells, dedicar més temps a la família i fer aquelles coses que normalment no es fan.
Hem començat molt forts. Dissabte vam anar a sopar i dormir al refugi del Pedraforca i el diumenge, amb un dia esplèndid vam escalar aquesta muntanya màgica.
Una ascensió molt divertida amb una grimpada i uns passos de roca molt emocionants i un descens per l'enforcadura una mica més empipador. A l'hora de dinar tornàvem cansats a ser al refugi però amb la satisfacció d'haver pujat al Pedraforca i haver començat un estiu molt actiu.

La meva visió del 25è congrés

Suposo que s'escriurà molt i es parlarà molt d'aquest congrés. Al meu entendre s'obre una nova estapa on hi ha un relleu generacional i un lideratge únic que era de les coses que jo personalment desitjava. Però també haig de dir que s'obren interrogants. No sé si la maduresa i el seny dels liders ens portarà a la unitat i la responsabilitat que el país ens demana. He vist coses que en fan dubtar i que no estigui plenament satisfet amb el resultat d'aquest congrés. Tot i així hem de confiar que si serem capaços d'anar endavant i confio en moltes de les que s'han escollit per la direcció.
El que si tinc clar és que un congrés amb tres mil persones no és el lloc de la màxima expressió participativa d'un partit i sigui el lloc ideal per decidir aspectes fonamentals. Calien debats més seriosos i allò en alguns moments em va semblar que en comptes de debat polític era un circ, amb amplaudiments, xiulets i representacions mediàtiques. Si bé el procés d'elecció del president i secretari de la setmana passada va ser impecable i excel·lent, el congrés d'ahir, necessita millorar.

Entrevista al meu veí, el músic Pep Poblet

Sies.tv

I tu, de qui ets?

Aquesta és la pregunta que tothom em fa aquests dies. La resposta fàcil però certa és dir que jo sóc d'Esquerra per damunt de tot. Fa 17 anys que sóc militant i passi el que passi jo seguiré sent militant. El partit és una eina al servei d'una idea no al servei d'unes persones, les persones aniran canviant però la nostra ideologia em sembla que encara en tenim molts anys per anar-hi treballant.
Tot i així tinc molt clar a qui votaré i quina serà la meva posició en el proper congrés. Reconeixo que hi ha hagut molts errors i que hi ha moltes coses a corregir, però que en aquest moment el que ens cal és un lideratge fort. En una organització hi ha d'haver pluralisme, però també hi ha d'haver algú que mani. Un dels errors actuals ha estat que l'un per l'altre, les decisions s'han allargat i no s'ha liderat. També sóc dels que penso que el què ha de fer esquerra és governar i demostrar la seva força amb la tasca de govern. Tasca que fa anys que des dels ajuntaments hem estat fent amb seriositat i responsabilitat. No hem de ser el partit de la pancarta i el radicalisme. Si volem convocar un referèndum d'autodeterminació ho farem des del govern, difícilment des l'oposició convocarem res.
Dit tot això queda clar que per a mi només hi ha una opció que és la d'en Joan Puigcercós, l'únic que pot representar aquest lideratge i impulsar de nou el projecte. Tot i que com la majoria de militants no tenim res en contra dels altres candidats. Perquè guanyi qui guanyi volem que l'endemà del congrés Esquerra sigui un partit encara més fort, hi siguem tots i seguim avançant en el nostre ideal d'una Catalunya lliure i justa.

Patum, malgrat la pluja

Tot i la pluja, que va durar tot el dia, ahir diumenge vam anar a la Patum. Els dos petits de casa van disfrutar con mai. Gegants, nans, guites, maces,... uns dels espectacles de cultura popular més important de casa nostra. L'avantatge de la pluja va ser que la plaça no estava plena del tot i vam poder ballar, saltar i fer els tirabols. A casa a la tarda vam tenir feina a fer una guita de cartró.
Em segueix emocionat el ball de l'Àliga, la música i la seva solemnitat. L'àliga com el signe de l'evangeli de Joan, la paraula feta home, l'encarnació de Déu enmig dels homes. L'àliga, la paraula de Déu, el logos, enmig dels homes, baixa al mig del poble, al mig de la festa, per festejar la Vida esclatant d'aquesta primavera.
Hi ha qui troba Déu en l'espai sagrat d'un temple, ahir el vam trobar festejant la vida a la plaça enmig dels homes.

Visita a Mauthausen i Gusen (i 3)

Cada mes de maig a Mauthausen es commemora l'alliberament del camp. Un acte d'homenatge on hi ha representants del tots els països, ofrenes florals, minuts de silenci i parlaments de les delegacions. Delegacions jueves, polaques, USA, italians, ... i també dels republicans espanyols i catalans. És un dia especial i s'hi aplega molta gent.

Tot i així, van poder visitar el camp. Aquest es converva en gran part i es poden veure els barracons, els filats elèctrics, els crematoris i les càmares de gas. L'impacte és fort. són coses que ja hem vist en pel·lícules i reportatges pero és diferent trobar-te al lloc dels fets.

Em va causar més impacte veure la famosa pedrera de Mauthausen el lloc dels treballs forçats, la pujada per les anomenades escales de la mort, un desnivell d'uns 300 metres que havien de fer diverses vegades al dia carregats amb pedres de 50 quilos, la mortalitat era molt elevada. A dalt de la pedrera el mur dels paracaigudistes, el lloc on molts interns va ser llençats al buit o també d'altres per la desesperació s'hi tiraven per suïcidar-ser.

Pujar les escales de la mort va ser encarnar-nos en el dolor i els horrors de la humanitat. Enmig d'aquestes escales van trobar un senyor molt gran de Mollet que també revivia aquest acte, ens va parlar que allí la gent no hi va morir, sinó que la van matar, i que la nostra feina era fer conèixer aquesta tragèdia perquè mai més es tornin a repetir. Malauradament cada dia al diari trobem situacions semblants a aquests.

Visita a Mauthausen i Gusen (2)

El camp de Gusen a poca distància de Mauthausen era el camp de concentració on van anar a parar la majoria de republicans catalans i espanyols.
Tot i ser un camp depenent de Mauthausen va ser un camp de treball esclavitzant on la mortalitat calculada va ser del 70 % dels interns.
El treball esclau del camp va ser en una pedrera pròxima i en fabricació de material de guerra.
Es calcula que un total de 7000 espanyols van anar a para en aquest camp, entre aquest 10 rodencs, dels quals només en van sobreviure 3. Tots els assessinats es van produir l'any 1941 quan les condicions del camp van ser més dures. Posteriorment els veterans van anar consolidant llocs de treball menys durs i van establir xarxes de resistència en el camp. El camp de Gusen també és conegut com el camp dels espanyols.
Entre els morts rondencs hi ha el mestre del poble, l'Àngel Artola, amb l'únic delicte d'haver treballat per fer una escola pública de qualitat i educar als infants de Roda. Joves de vint anys que va anar al front a defensar la seva terra i la seva libertat.
Les tres persones que van sobreviure també són difunts. Destacar a Miquel Serra Grabulosa que van ser molt actiu a difondre l'horror dels camps nazis i va estar treballant perquè tothom conegués la veritat i mai més tornés a passar. El seu testimoni el podeu llegi en el llibre de la Montserrat Roig, Els catalans en el camps nazis.

Visita a Mauthausen i Gusen (1)

Aquest cap de setmana he pogut fer una d'aquelles coses que tenia pendents. Visitar i conèixer el camp de concentració de Mauthausen (Austria).

El mateix divendres al vespre amb la Irene i la Maria Antònia vam decidir agafar un avió fins a Viena i anar cap a Mauthausen per tornar diumenge al vespre des de l'aeroport de Bratislava (Eslovàquia).

L'excusa era anar a inagurar la placa homenatge als set rodencs morts ens els camps de concentració durant els actes de commemoració de l'allliberament de Mauthausen que fan cada any pel mes de maig.

Poca gent sap que va haver-hi deu rodencs als camps de concentració i que d'aquests només en van tornar tres. Concretament, com la majoria de soldats republicans, van estar al camp d'extermini de Gusen, filial i molt a prop del camp de Mauthausen.

Per a mi a era un deure que com a responsable rondenc havia de fer, un record a aquells joves lluitadors per la llibertat que es van veure abocats a viure dues guerres i morir enmig de la barbàrie nazi. Joves de vint anys i poc més que com a delicte més gran havia estat ser el mestre del poble o haver optat per defensar la democràcia i la llibertat. (continuaré)

Setmana solidària: el deute extern

El Grup de Tercer món de la Parròquia ha organitzat la setmana solidària amb el tema del deute extern dels països pobres. Entre els actes i objectius d'aquesta setmana hi ha una caminada per demanar l'abolició del deute extern i una xerrada per crear debat a l'entorn d'aquesta problemàtica. Per ajudar a crear aquest debat i provocar una mica us transcric l'opinió de mediàtic economista liberal Xavier Sala i Martín del deute extern:

Des de fa anys vostè investiga les possibilitats que té Àfrica de resoldre la fam i de desenvolupar-se econòmicament. Quina és la seva impressió actual i quines opcions hi veu? Eliminar el deute extern hi ajudaria?

XSiM: S'hi han de fer moltes coses. La primera és que els líders dels propis països africans han d'agafar la iniciativa i decidir que realment voler fer canvis. Si una persona no vol deixar de fumar, no deixarà mai de fumar. Si els líders d'un país no volen reformar els seus sistemes econòmics, no ho faran, per més que els hi recomanem des dels països rics.
La segona cosa que hem de fer és incitar als països rics a ajudar-los. Però no donant-los-hi diners ni condonant-los el deute. Això ja fa temps que ho fem i no ha funcionat pas!
El deute extern no és la causa dels seus problemes sinó la conseqüència...i la condonació del deute no arreglarà res. Es pot condonar el deute, si ens fa gràcia, però els que pensin que això solucionarà alguna cosa estan molt equivocats. Si se li perdona el deute a un ludòpata i no se li cura el problema de fons (que és la ludopatia, i no pas el deute), el deute tornarà a ressorgir en qüestió de setmanes o mesos. El mateix passa amb el deute extern dels països del tercer món.
La manera d'ajudar-los és deixar que venguin els seus productes (principalment agrícoles i ramaders) als nostres mercats. I això és una cosa que hem d'aconseguir nosaltres, els ciutadans dels països rics, ja que els nostres mercats agrícoles estan excessivament protegits: a Europa, a través de la PAC i als Estats Units a través del "farm bill". La PAC i el Farm Bill competeixen entre elles per aconseguir el títol de "política econòmica més esperpèntica del sistema solar".
El president Museveni d'Uganda ho va dir clarament: "La condonació del deute ens ha ajudat una mica, però l'ajut de veritat ha de venir del comerç internacional. Doneu-nos l'oportunitat i competirem. Aquesta és la millor manera que els països rics tenen d'ajudar-nos".

Mare de Déu de Montserrat

Noia de veïnat de Natzaret, dona de Poble, casada amb un treballador, pobra entre els pobres de Jahvè: deslliureu la vostra Catalunya del materialisme consumista i del benestar insolidari; arrenqueu-nos de la neutralitat, impossible en aquest món d'explotats i explotadors, i forceu l'Església catalana a optar, com Jesús, per la convivència i per l'acció a favor dels Pobres de la Terra, que són els únics hereus del Cel.

Profetessa de l'Alliberament, trobadora del Magnificat a les muntanyes de la Judea i des de la testa cisellada de Catalunya: manteniu-nos el cap ben arrelat en el seny de casa i net de tota mentida forastera, deslliureu el nostre esperit de tota mena d’esclavatge i de corrupció, i confirmeu-nos com a militants indefectibles de la Causa d’aquell Alliberament total amb què el vostre Fill ens ha alliberat per sempre.

Santuari de la Nova Aliança, ventre matern de l'Eucaristia, Sinaí nostre de Montserrat: reconcilieu-nos amb el Pare, en l'Esperit del Germà Gran, Jesucrist; salveu la unitat de Catalunya per damunt dels partidismes, agermanant en una gran família els catalans de mena i els altres catalans, i feu del nostre Poble, acostumat a la Mar oberta, una comunitat de diàleg i de coHaboració, Espanya endins, Europa enllà i amb vista a totes les terres fins als Pobles menyspreats del Tercer Món.


Filla d’un Poble sotmès a l'Imperi, Mare d’un Fill perseguit i condemnat. Cor de dona i de mare sotraguejat per les sofrences i les expectatives de la vostra gent. Cristiana fidelíssima en el seguiment de Jesús, fins a la prova extrema de la Creu redemptora: ensenyeu-nos la humil fidelitat de cada dia, arran de Poble i portant la Creu, i feu que el treball i el progrés de la feinera Catalunya siguin sempre un servei desinteressat en la construcció del Regne.

de la visita a Santa Maria de Montserrat, de Pere Casaldàliga

Sant Jordi

Avui diada de Sant Jordi, patró de Catalunya, dia del llibre, dia de la rosa, contes, dracs, princeses,... però també Jordi és un màrtir del primers segles del cristianisme, no en sabem gaire d'ell però sabem que va donar la seva vida com a testimoni de l'amor de Crist. Hi ha diversos terstimonis del segle IV que el veneren com a gran màrtir en el seu sepulcre de Lydda. (actual Lod molt a prop de Tel-Aviv)
Jordi és nom grec que vol dir el que treballa la terra. Treballem doncs per la terra, pel nostre país, per les nostres tradicions, per la nostra llengua i siguem com Jordi testimonis de vida d'aquest Crist ressuscitat.

La feina funciona

Quan el passat estiu em van proposar d'anar a treballar a l'Associació Catalana de Municipis (ACM), no em va fer gaire il·lusió, no tenia gaire clar que aquell fos el meu lloc. No tenia gaire simpatia per l'ACM, si us haig de dir la veritat, però no ho digueu a ningú, a l'ajuntament hi ha d'haver notes meves dient a comptabilitat que no correguessin a pagar les quotes de soci de l'ACM.

Gairebé un any després la sensació és que el lloc on estic treballant l'haguessin fet expressament per a mi, sembla una feina feta a mida. No és aquella feina per a tota la vida, avui dia el món laboral canvia constantment i d'aquí un temps segur que passo per altres ocupacions ben allunyades d'aquesta, però en aquest moment laboral em sento en plenitud, pel que rebo i per tot el que puc donar.

És un lloc on hi ha activitat política, l'ACM estem a prop de les decisions que va prenent el govern que afecten al món municipal. El contacte amb els òrgans directius de la Generalitat és continu i constant. Però al mateix temps estem devent-nos als ajuntaments, a la política de proximitat, el suport als alcaldes i regidors de tot Catalunya. No he deixat la política local, un àmbit que em sembla que hi tinc bastant a dir i experiència contastada.

Però el més important ha estat poder desenvolupar la meva feina com a treballador social. Un treball Social que no passa per a estar a primera línia, però si un treball social per millorar les actuacions de serveis socials d'aquest país. Aspectes com la nova llei de serveis socials, la llei de la dependència, el desplegament dels serveis socials als ajuntaments,... són aspectes on hi puc intervenir-hi directament i crec també que hi tinc molt a aportar.

Aquests dies he estat voltant per tot Catalunya: Lleida, Girona, Tarragona, Tortosa,... veient i trobant-nos amb regidors, alcaldes, tècnics de serveis socials,... I puc dir que em sento molt satisfet de la feina que estic fent.

L'ACM és una bona eina pels ajuntaments i penso que hem d'anar a més, les ganes i les idees hi són.

Casament de l'Ester i en Ramon

Celebració al Prat Verd de Malla. L'Ester i en Ramon s'han casat. Quina alegria veure a l'Ester radiant. Amb tota la seva senzillesai discreció l'Ester i en Ramon han fet un casament al seu estil i em sembla que tots els que hi hem estat convidats ens hem trobat molt a gust,
He tingut la sort de conduir la cerimonia, privilegis der ser encara regidor, i he intentat que tothom es fes seva la celebració. També he destacat el paper de les respectives famílies en aquest compromís d'amor que han fet els nuvis i que han promés de posar aquest seu amor al servei dels altres.
Però el que ha fet diferent aquest casament per a mi ha estat que en aquesta celebració civil hem pregat a Déu que acompanyi el camí d'en Ramon i l'Ester. Sap greu que gent creient no es pugui casar per l'Església per que abans algú s'hagi separat. L'adaptació de l'Església als signes dels temps és lenta i difícil, però jo entenc que qualsevol error passat no pot condicionar ni tancar les portes de l'Església a gent que té i vol fer un compromís com a creient. No sé com, però cal adapatar-se als nous signes i que el valor absolut de l'Església sigui l'amor i no la doctrina.
Hem fet doncs una referència al fet creient i tots els que han volgut ha pogut fer la seva pregària i demanar la benedicció a Déu per aquesta nova parella. Diguem que ha estat un casament civil amb accent creient. Més o menys el que sóc jo, un polític amb accent creient, o poder millor un creient amb opció política.
La foto és l'espai del casament un lloc molt acollidor i molt cuidat.

Stuart Townend - See What A Morning (Resurrection Hymn)

No vull abusar de més videos del youtube, però som Pasqua i cal cantar ben alt i fort a la Vida.

Surrexit Christus

Jesús és Viu! Bona Pasqua!

BEST- For the beauty of the Earth

Un altre salm musicat per John Rutter per anar ambientant la Pasqua

Comencem la setmana santa

Avui diumenge de rams comencem la setmana santa. Que tinguem una setmana santa ben profitosa. Per començar he trobat aquesta musicalització d'una pregària del llibre dels Nombres, és impressionant, us aconsello que l'escolteu.
"Que el Senyor et beneixi i et guardi. Que et faci veure la claror de la seva mirada i s'apiadi de tu. Que fixi damunt teu la seva mirada i et doni la pau." del llibre dels Nombres

http://es.youtube.com/watch?v=1tJWVvEM4aE

Aturada a l'independentisme

Les eleccions no ens han anat bé. La força de l'independentisme s'ha vist aturada. Es fa difícil acceptar que l'independetisme no està consolidat i que els nostres electors poden variar amb facilitat les seves opcions segons sigui les eleccions. Puc acceptar que hi hagi votants d'esquerra que vulguin molt més de nosaltres i que s'hagin quedat a casa. Però no puc entendre que gent que ha votat esquerra en d'altres elecccions ara s'hagi decantat cap al partit socialista. Un partit d'obediència espanyola que la seva opció de país és un estat espanyol centralitzat.

Volem bisbes cristians

Gràcies bisbes espanyols(catalans inclosos) per deixar ben clar qui sou i quina Església voleu. No és la nostra ni tampoc la del Concili Vaticà II. Adeu-siau.!
Amb ni no hi compteu, ni tampoc amb la meva aportació econòmica del IRPF. Jo per a l'Església vull bisbes cristians. Si algú vol adherir-se ho trobareu en aquest web:
http://www.volembisbescristians.org/catala/arxius/Manifest%20VBC%20Catala.pdf

Campanya ERC Osona

Ahir dilluns dia 3 març acte de campanya amb en Joan Ridao. Hem omplert l'auditori del sucre amb la gent d'Esquerra de tots els pobles de la comarca. Som una bona colla. Ens hem pogut saludar. Engresca saber-nos que a la comarca som una bona colla i que som molts els que a cada poble d'Osona treballem construint espais de sobirania.
Alhora hem disfrutat escoltant en Ridao, un discurs clar, serè i contundent amb petites dosis d'ironia, sense deixar el seu posat seriòs. Serà el nostre ambaixador a l'estranger i crec que sorprendrà a molta gent. No hi ha cap dubte que ens proporcionarà grans debats parlamentaris. És el nou Miquel Roca, però independentista.

Hem començat la campanya

Ahir a les 12 del vespre vam fer la litúrgia de l'enganxada del primer cartell. Avui les campanyes electorals són molt mediàtiques i han perdut aquella màgia dels militants enganxant cartells. Avui tota la propaganda es fa en el mitjans de comunicació i en publicitat estàtica que col·loquen les empreses. També s'ha perdut la campanya pròpiament ditat, ja fa molts dies que els partits estan en campanya. Però encara hi ha moltes persones que creíem que cal mobilitzar-nos que la política té sentit i que el futur és a les nostres mans.

El nostre objectiu és molt clar, mantenir el nostre grup parlamentari al congrés de Madrid. Encara que siguem incòmodes i no vulguin saber res de nosaltres, almenys ens hagin d'escoltar i aguantar als que volem un estat propi per tenir un país de 1a. En Joan Ridao pot donar-nos alguna sorpresa agradable. En seguirem parlant.

Des d'Addis Abbaba

Acabem de rebre un correu des d'Addis Abbaba (Etiòpia), la família Collet ja és família nombrosa, en Bernat i la Martina tenen un nou germà en Zelalem. Tindrem un nou argentoní de pell bruna i ulls foscos.

Siguin benaurats i molt feliços tota aquesta gran família. Molta sort en aquest gran repte i compromís que acaben de fer.

Expresso així la satisfacció de tenir uns amics com ells, la satisfacció de veure i sentir els gestos d'un compromís que fan gran a la humanitat. Els gestos d'esperança que un altre món és possible, un món d'humanitat on les totes persones puguem viure amb dignitat. Algú que m'expliqui què és el que fa moure a una família benestant amb dos fills del primer món a prendre el compromís d'augmentar la família amb un infant d'Etiòpia.

Gràcies i felicitats família.

Montserrat un altre cop

Això dels bisbes ja cansa. Em fa mandra escriure d'ells, però és que cada cop anem a pitjor, cada cop s'allunyen més de la realitat de les comunitats cristianes. I això en diuen pastors!.
Trobo molt més trist el paper dels bisbes catalans, fent la viu viu per quedar bé i abandonar completament el tarannà i la realitat de l'Església catalana.
Ha hagut der ser un altre cop Montserrat l'expressió de la nostra Esglèsia. Un missatge serè i clar: "cap membre de l'Església pot tenir el monopoli" i "no es poden fer imposicions".
podeu llegir el text de la homilia complerta a : http://www.abadiamontserrat.net/Homilies/catala/03.02.08.pdf
Montserrat, gràcies un altre cop, no sigueu com ells.

Avui he estat amb el Mossèn

Avui he anat a la parròquia de Sant Josep de Badalona on hi ha de rector Mn. Jaume Castellví. Ha estat una alegria en el cor molt gran, devia fer uns 10 anys que no ens haviem vist. El temps ha passat, ell s'ha fet gran, jo també i ja no sóc aquell jove de la parròquia d'Argentona.

Hem passat una bona estona xerrant, posant-nos al dia i recordar els bons anys que Ell va ser el rector d'Argentona, una etapa que va des de que jo era escolà, l'adolescència i tota la joventut. Ell va marxar i jo també. Uns anys de molta activitat a la parròquia, al centre, casals, colònies, confirmació, grup de joves, pregàries, anades a Montserrat,.... Una anys que em sembla que passava més temps a la parròquia i al centre parroquial que no pas a casa. Va ser la meva escola que em va fer com a persona i com home en societat. Però el que més guardo en el cor són les llargues xerrades fetes amb Mn. Jaume, les grans converses que un jove necessita tenir amb un educador, algú amb qui confiar els dubtes i les pors de creixement, les trobades amb una persona que em va ajudar a prendre desicions que han marcat la meva vida, els estudis, les relacions,... Li agraeixo la paciència que va tenir en mi i reconeixo en Ell la feina que tans religiosos fan per escoltar a les persones i ajudar-les a fer camí. El nostre món necessita moltes persones com el Mossèn, que discretament escolta i diu la paraula justa que necessites.

D'Ell he après moltes coses, vaig aprendre una religiositat tranquil·la sense estridències, el cristianisme del Concili Vaticà II, Ell és un capellà del Concili. Anant a Montserat em va fer conèixer la prègaria de laudes i vespres, una pregària que ara puc mantenir assíduament anant amb autobús a BCN.

No sóc de les persones que mira enrera però avui m'ha fet il·lusió recordar un temps passat, un temps que em porta records molt bons, i el de persones que han deixat petjada a la meva vida, i un d'aquests és el Mossèn. He descobert que el trobo a faltar.

Etsi deus non daretur

Aquests dies estic disfruntant d'allò més amb les lectures de Dietrich Bonhoeffer. Primer amb el llibre sobre la seva vida, Tendríamos que haber gritado de Chirstina Feldmann i ara amb el llibre de les seves cartes des de la pressó, Resistència i submissió.
Mai una lectura d'un teoleg m'havia colpit tant com conèixer la vida i la teologia de Bonhoeffer. Una teologia feta des de la realitat del món. Jesús no crida a una religió, Jesús crida a la vida. Ésser cristià no és ser religiós sinó ésser home. Un cristianisme sense religió?, viure etsi deus non daretur, com si Déu no existís.
A les seves cartes des de la pressó he trobat les pregàries que escrivia per ajudar als altres reclusos: O Déu, j t'invoco a l'alba. Ajuda'm a pregar i a aplegar els meus pensaments vers Tu; car, sol, no puc fer-ho.
En mi hi ha tenebra, però en Tu hi ha la llum; estic sol, però Tu no m'abandones; estic descoratjat, però en Tu hi ha l'ajuda. Estic intranquil, però en Tu hi ha la pau.
En mi tot és amargor, però en Tu hi ha la paciència: no compren les teves vies, però Tu saps un camí per a mi.

Família tradicional ?!

En una nota de l'Arquebisbat de Barcelona diu quel el Cardenal Martinez Sistach només va presidir l'Eucarístia de la trobada en favor de la família tradicional i que després no va ser present als parlaments dels organitzadors fins i tot destaca que en la homília el cardenal va deixar molt clar que :"Ens els afers temporals hi ha diversitat d’apreciacions i de compromisos, les opcions socials, polítiques i culturals dels cristians són diverses."

Això ens pot indicar dues coses: Que després de veure l'aire conservador i carca de la trobada i la utilització política que es feia de l'acte, valorès de fer-se enrera. O tornem a tenir un exemple del doble paper que intenten jugar els càrrecs eclesiàtics i no mullar-se mai.

No és acceptable que la cúria eclesisàtica apareixi en actes d'una ideologia determinada que responen a plantejaments polítics de l'extrema dreta i encanvi no els veiem mai per defensar el dret a l'habitatge, el dret al treball o en la defensa d'un nou ordre mundial econòmicament just. Valors que també formen part de la doctrina social de l'Esglèsia.

No serveix dir que en els afers temporals les opcions dels cristians són diverses. Crist no va crear una religió per resoldre els afers celestials, Déu es va fer home per ensenyar una nova humanitat, una humanitat basada en l'amor. Això és el que hem de defensar tots els cristians.

Com alcalde vaig celebrar casaments a parelles del mateix sexe i us haig de dir que vaig veure molt més amor i compromís que en parelles de sexe diferent.

Aules d'acollida / aules d'immigrants

Sabem que per moltes escoles l'alt d'alumnes que arriben a mig curs és un problema i que la concentració d'alumnat amb necessitats especials en certes escoles també pot causar dificultats, però això mai he de comportar que comencem a fer escoles de dos tipus, una escola especifica pels alumnes immigrants que acaben d'arribar.

La mesura proposada pel conseller Maragall ha estat molt ben rebuda per amplis sectors de la població que veuen en la mesura la possibilitat que a les aules dels seus fills no hi hagin alumnes immigrants.

Fa anys que vam aprendre que si volem una societat millor i més justa l'educació a de ser conjunta. De res serveix amagar els problemes i separar als alumnes que no ens agraden. L'escola ha de ser un reflexe de la societat d'avui, i avui, ens agradi o no, els nostres pobles hi ha immigració, aquesta és la nostra realitat i de res servirà amagar-la.

Hi ha moltes desicions polítiques que fan populisme amb l'immigració i d'altres que tenen por a prendre les mesures que serien necessàries.

Ha nosaltres ens toca ser més valents i dir sense por que la nostra obligació és acollir el germà estranger. I si això suposa un esforç s'haurà de fer, perquè aquesta realitat i no volem fer un món de diferències sinó un món per tothom.

Això si demanem als responsables d'Ensenyament que deixin de prendre mesures populistes i dediquin recursos perquè les escoles puguin fer la seva feina ben feta.