Casaments

Una de les coses més agradables que te la de ser alcalde és que de tant en tant s'ha de fer un casament. Avui aquest dissabte n'he tingut dos. M'ho he passat molt bé. Procuro de ser prudent i no fotre gaire el sermó, però aprofito per dir quatre coses ja que tothom escolta atentament i ningú gosa dir res al contrari.

Una de les parelletes d'avui estaven molt nerviosos de tanta il·lusió que els feia casar-se, a mi com a tots els familiars i amics que els acompanyaven ens han fet emocionar. I suposo que tots els que estem casats quan anem a un casament no deixem de reviure el nostre casament i això sempre fa il·lusió, reviure aquella força i il·lusió del dia del casament de prendre un comrpomis d'amor davant de tothom i mira ja farà 18 anys de casats.

Però sen'ns dubte el moment més divertit com alcaldes és quan dius: "...per l'autoritat que legalment m'ha estat conferida jo us declaro units en matrimoni, per tant marit i muller" i després faig com les pel·licules i dic al nuvi "puede besar a la novia"... i a aquesta parelleta d'avui més que un petó li ha fotut un morreig d'aquells de veritat que em sembla que m'ha fet ficar vermell a mi i tot.!

( mira els casaments d'avui han servit per escriure al blog que fa molts dies que tenia abandonat)

Lo bueno que hay en vos, Eduardo Meana

El Messi de la música catòlica Argentina.
Una mica d'esperança per passar aquest hivern.

Satisfacció i agraïment

Avui ha finalitzat la meva etapa com president d'Esquerra a la Catalunya Central i per tant també la meva participació en la Direcció Nacional del partit. Només puc tenir paraules d'agraïment per haver pogut realitzar aquesta tasca durant aquests darrers 4 anys.

Primer, satisfacció agraïment per haver pogut participar en la direcció política d'Esquerra i poder participar directament de la política de casa nostra durant aquest temps, temps que no han estat fàcils per Esquerra però que encara m'han reafirmat més en el projecte social i nacional que representem.

Segon, per la feina feta a la Catalunya Central, o a més d'aconseguir una organització que tingués en compte i respectés les identitats tan diferents de les 5 comarques (Osona, Bages, Anoia, Solsonès i Berguedà) i on el protagonisme polítics fos de les comarques i mai de la regional, hem aconseguit durant aquest any 2011 fins i tot millorar els resultats a les eleccions municipals, amb 305 regidors i 36 alcaldes. I fins i tot millorar els resultats a les eleccions espanyoles de finals de l'any passat. A la Catalunya Central Esquerra ja remunta. Feina feta.

Tercer, satisfacció i agraïment per tot el suport que he rebut dels companys, on fins i tot avui en l'informe de la feina feta ha estat aprovat per la majoria dels militants excepte dues abstencions. La Catalunya Central està formada per un conjunt de gent fabulosa que creu en el país i en el servei que hem de fer. Tenim molt de futur.

Quart, satisfacció i agraïment per tots els nous amics fets arreu d'aquestes comarques. I concret ament a la comarca que més desconeixia, el Solsonès, on hi ha una gent molt més que fabulosa, on la satisfacció dels resultats darrers va ser molt gran però també recordant els pitjors moments amb la mort de l'Alcalde i amic Xavier Jounou que hauria de ser un exemple per tots els homes i dones d'Esquerra de la Catalunya Central.

I finalment l'agraïment per haver-me sentit útil aquests darrers anys, en moments polítics locals difícils vaig poder dedicar els meus esforços al partit. Ara en canvi és el moment de centrar-me en les meves obligacions locals i deixar pas a nova gent que segur que ho faran molt més que jo.El nostre projecte s'ho mereix i les persones només hem d'oferir el nostre servei i saber quan s'hi ha de ser i quan s'ha de deixar pas a nous aires.

Gràcies.

Angel's Carol

Sense gaire temps d'escriure al Bloc, si més no desitjem un Bon Nadal, i ho faig amb música de John Rutter, que algun cop ja n'he penjat d'altres en aquest Bloc. Gloria In excelsis Deo.

Més temps per contemplar

Veig que la darrera publicació al bloc és de primers de setembre, això vol dir que aquests dies he tingut molt poc temps per escriure. Tot i que intento anar dosificant i no caure en un activisme sense fre és evident que el dia a dia és complicat i em costa anar atrapant tota la feina a fer.
Tot i així intento anar-me "cuidant", el meu cos no està encara al 100 per cent, i busco cada dia una estoneta de pregària, lectura o música. Entre aquests, m'he enganxat a un nou programa del 33, Òpera en texans de Ramon Gener, que ens acosta al món de l'òpera cada diumenge al vespre d'una forma molt amena. I per això adjunto la sintonia del programa que és la BSO de la pel·lícula El perquè de tot plegat, no perquè sigui un fan d'en Quim Monzó, si no per la música excel·lent de Carles Cases.
Una altra dedicació d'aquests dies ha estat un suggeriments de l'amic Pere Albajar que m'ha aconsellat treballar el Focusing, però això ja ho explicaré un altre dia.

Un agost de turisme sanitari

Aquest mes d'agost el meu organisme m'ha donat les alegries per haver visitat en un mes tres centres hospitalaris diferents i així a part de fer turisme sanitari he pogut estudiar i observar un dels temes d'actualitat d'aquests dies: Les retallades en el món sanitari.

És veritat que he vist retallades, en algun centre no hi havia ni berenar ni ressopó i he hagut de portar tovalloles de casa, però no puc dir res de l'assistència ni dels professionals. La qualitat assistencial d'aquest país és molt alt i m'he sentit molt atès, bé i ràpid. ( més faltaria )

Per tant crec que hem de fer el possible per mantenir l'actual model sanitari i no fer cap pas enrere, ens mereixem un sistema de salut de qualitat i públic i no hem de permetre retallades en aquest sentit. Però també estic d'acord que es poden revisar altres despeses secundaries, per a ami i suposo que per la majoria dels usuaris no ens fa res haver-nos de portar les tovalloles i posar el berenar nosaltres. ( segur que els entesos trobaran altres maneres d'estalviar) Però mai podem renunciar a la qualitat assistencial i un model universal, públic i de qualitat.

També he vist en algun centre les mobilitzacions del personal sanitari i les seves demandes, que algun cop les he vist demagògiques. En alguna sala d'espera he llegit que les retallades en salut són culpa dels sous, dels cotxes oficials dels polítics i dels sous dels alcaldes. Home tampoc ens passem, no es pot comparar el que representa la despesa sanitària en els pressupostos i les partides de representació política. En el meu cas ja us dic que cobro 700 euros al mes. D'acord en lluitar per evitar retallades però sense demagògia.

Ah!, estic més bé i em sembla que anat prenent quatre pastilles i fent una mica de bondat ho haurem superat.

Contemplatius en la relació

Un cop més torno a recomanar els quaderns de Cristianisme i Justícia. Aquest cop el darrer publicat que és del González Faus. Senzillament, sensacional. Quan el llegia semblava que l'havien escrit directament per a mi. És el que necessitava en aquest moment, respon a moltes de les preguntes que m'he estat fent aquests dies.

La tesi és que en aquests moments més que parlar de contemplació i lluita, hauríem de parlar de contemplació i relació, és la relació amb les persones que ens envolten durant el dia a dia que podem contemplar a Déu. I només podem contemplar el rostre de Déu a través de les relacions amb les persones que ens envolten, amb l'altre. I a partir d'aquí propostes i dificultats. La reflexió és molt més que genial i molt actual. De lectura obligatòria.

L'enllanç: http://www.fespinal.com/espinal/llib/ct174.pdf

Cohesió i participació

Dissabte 11 de juny quan vaig prendre possessió del càrrec d'alcalde vaig dir que d'aquí a 4 anys els veïns ens podran avaluar, hi haurà coses que haurem fet bé i coses que haurem fet malament (espero que sigui les minímes), encerts i errors que democràticament la gent valorarà. Però que per a mi els més important i que si no aconsegueixo sentiré haver fracassat és que el poble augmenti en cohesió i en participació.


No puc ni vull entendre que estiguin creixent les opcions polítiques que volen dues classes de persones, primers uns i després els altres. I tampoc em satisfà que en unes eleccions municipals, les més properes, les abstenció superi el 40%. Vol dir que hi ha coses que fem malament. Per això independentment de l'acció de govern per a mi és primordial que augmenti la participació general dels veïns en els afers públics, i que siguem un poble més cohesionat sense distincions ni dues classes de persones. Si no és així em sentiré fracassat.

Un altre pas endavant

És difícil poder descriure tots els sentiments, pensaments i fets viscuts aquestes darreres setmanes. Hi ha hagut estones de tot, alegria, incertesa, tensió, nervis, confiança, il·lusió,... una cascada de sentiments i fets que he intentat viure amb el màxim de serenor i de pau possible, i em sembla que ho he i ho vaig aconseguint.

El fet de reviure una situació ja viscuda, el fet d'haver tastat l'error i el fracàs, el fet de conèixer les pròpies limitacions individuals, però també coneixent i sentit l'escalf i el suport de molts amics i companys, han estat determinants per haver pres una decisió important i fer una pas endavant, un pas endavant difícil i amb molts reptes, però que el faig plenament segur i confiat i sentint-me plenament capaç.

Fer un servei públic ja sabem que mai serà agraït i que no cal esperar-ne res ni a ser-ne reconegut. Em converteixo en un personatge públic i com a tal haig d'esperar-ne les critiques, em dec al poble i el poble ha de ser exigent amb els seus representats. Espero equivocar-me el menys possible i evitar al màxim les pròpies contradiccions.

Sé que compto amb els companys, els amics, els de casa i molts altres veïns del poble. Junts podem fer possible anar millorant el nostre poble, i fer de casa nostra un lloc on les persones hi vinguin viure més i millor. Aquesta ha de ser la finalitat de tot servei públic.

Faig un pas endavant en aquesta lluita ara caldrà ser fidel a la contemplació.

Sort en tenim que ens ho passem bé

La meva betzina per aquests dies

Finalment els jesuïtes han fet la versió castellana d'un recurs de pregària on-line diària que també es pot descarregar en mp3. Un bon recurs 2.0.
Aquí va l'enllanç:

rezandovoy

El vídeo d'Esquerra Roda

Bona Pasqua

Salm 21 del Diumenge de Rams

Comencem la Quaresma

A veure si sóc capaç d'aprofitar aquesta quaresma i intento buscar espais de tranquil·litat per anar avançant i anar-nos convertint. Que puguem arribar a la Pasqua amb l'esperit renovat. El propòsit hi és.
M'agrada la quaresma, com aquest pas de l'hivern a la primavera pasqual, el pas de la nit i fred hivern, a la vida i llum de la primavera. Buscar la força interior per tornar a aixecar-nos i anar més enllà.
El video que adjunto és aquesta metafòra, una mica kumbayà, però amb una peça de John Denver impressionant. Aquesta canó en català la va popularitzar Falsterbo i més tar la Coral Primavera per la Pau. Ara amb els spotfy i els youtube l'he pogut recuperar.

Amb il·lusió i força, una pas endavant.

(foto: Joan Parera)

Els que em coneixeu sabeu que no ha estat una decisió fàcil i que he dubtat força abans de prendre-la. Les circunstàncies personals, familiars i laborals em feien dubtar a l'hora de donar continuïtat al compromís polític a l'Ajuntament de Roda. Realitzar qualsevol servei públic comporta moltes dificultats i renùncies, i si aquest servei és polític és immediatament desprestigiat, qüestionat i suspicaç d'interessos foscos.

Però sóc del munt de persones que creu que la única manera de canviar les coses per millorar-les és implicar-s'hi. I que malgrat tot, el servei polític és una eina primordial en les societats democràtiques per transformar les realitats.

Així doncs, poso a una banda de les balances les dificultats i les reserves personals i a l'altra la possibilitat de poder aportar a la comunitat una experiència, bagatge i coneixements adquirits, i prendre aquesta decisió de fer un pas endavant. I mirar de no pensar gaire amb les hores que trauré a la meva família, el perdré i les hores que deixaré de dormir.

I per a mi, aquest comrpomís en aquest moment continua tenint un nom i cognom, Roda i Esquerra. El poble on visc i un projecte de canvi. Transformar un poble per viure millor, perquè la gent sigui ben atesa i tothom pugui viure en condicions, un poble on hi hagi vida i els veïns es sentin comunitat viva.

Un projecte començat ara fa 12 anys i que ha passat hores de tots colors, però que segueix endavant i creient que entre tots podem fer un poble millor. I que en aquests moments de dificultats econòmiques, més que mai, cal fer un esforç per sortir-nos-en i tirar endavant.

Se'ns dubte que ens aquests moments de dificultats i limitacions econòmiques, l'opció més fàcil seria abandonar. Però és precisament ara, amb l'experiència i capacitats adquirides, quan crec que haig de tirar amb més força que mai i juntament amb els meus companys, fer un pas endavant i posar les nostres capacitats al servei del poble, donant continuïtat així al projecte i fent possible una renovació amb l'entrada de nova gent disposada a comprometre's.

És així com he decidit, i així m'han avalat els companys, per presentar amb il·lusió i força la meva candidatura per alcalde del nostre poble.

Joan Padrós, un exemple de servei al poble

En Joan acabava d'arribar de la mili i per a mi era el primer cop que em deixaven portar un capgròs per la Festa Major, i de bon matí em va deixar aguantar el coets amb què despertàvem el poble. A partir d'aquí totes les festes d'Argentona són amb en Joan Padrós. No hi ha Festa Major, Carnaval, Festa Major d'hivern, Tres tombs, Corpus, Festa de la Vellesa,... són amb en Joan. La seva ajuda i dedicació a les entitats del poble és innombrable i tothom té mostres de la presència d'en Joan.

Tampoc es pot entendre el Centre Parroquial sense Ell. No hi hauria Pastorets amb escuradents aguantant connexions elèctriques i no hi hauria bitxo ni salsa picant al entrepà d'en Rovelló. Ni diables, ni gegants, ni capgrossos, ni,..... Segur no que no acabaríem el llistat d'activitats i anedòctes que hem viscut amb en Joan. Ell era la festa en persona.

A part de voltar per tot Catalunya amb els gegants, no puc deixar d'evocar tots els anys de la Triquinosi. Sense Ell no hi hagués hagut Triquinosi. Ell com sempre a un segon pla, però la seva tasca era indispensable. Em podríem fer un llibre, em quedo amb la imatge d'en Padrós buscant el càntir del museu on algú de la colla s'hi va pixar a dins (no diré qui).

L'exemple d'en Joan, és l'exemple de les moltes persones anònimes que mouen els pobles i les seves entitats, alguns ens hi posem al capdavant i ens fem veure, però és gràcies als milers d'hores de totes aquestes persones silencioses ( aquest no és l'adjectiu) el que mouen els pobles i fan que els pobles tinguin vida i que encara tinguin ànima.

D'aquí endavant quan sentim a tronar serà perquè en Joan tira coets des del cel. Descansa en pau, Joan. Un quinto en honor teu.

Samuel Ruiz

Dilluns va morir Samuel Ruiz, bisbe de Sant Cristobal de las Casas, Chiapas.
S'apaga una altre veu dels sense veus, defensor de les causes indígenes i d'una Església llibertadora.
Va ser clau el seu paper en el conflicte de Chiapas i la seva mediació amb l'exercit d'alliberament zapatista. Defensor de la pau i dels dret del indígenes.
Descansa en Pau. Intercedeix per nosaltres que tenim l'esperança d'un món nou.

Passi el que passi (2)

Si a l’anterior post ja preveia uns resultats difícil per l’esquerra independentista, la realitat ha estat molt més crua, i a part d’un resultats desastrosos es van continuar amb una espiral negativa de buscar qui pitjor ho havia fet i demanant caps a tort i a dret.
No han estat dies fàcils però finalment les coses s’han anat posant a lloc i ara ja tenim una situació molt definida per tornar a recuperar espais perduts i continuar amb aquest projecte de llibertat nacional i social. Ara més que mai ha d’imperar la responsabilitat i fer les coses bé: unitat, serenitat i treball.
El projecte d’esquerra nacional és clar, no crec que calgui redefinir-lo, només cal no repetir errors i continuar treballant amb serietat. El retorn a l’ status quo de la sociovergència, de la pax romana de l’oasi català ens deixa un camp molt ampli per córrer, només cal veure la sentència del tribunal suprem per veure que la política del peix al cove i de l’encaix de Catalunya a Espanya no té sentit i que només sortirem endavant si fem un pas endavant i es recull l’esperit del 10-J.
Em sento plenament seré i tranquil amb el compromís pres, la llibertat nacional i social és un llarg camí i vull continuar aportant tot el que jo bonament pugui.
Ara bé, uns dies de pau contemplant l’encarnació de Déu a la terra també m’aniran molt bé. Déu que es fa home enmig de la misèria i de les fragilitats per avançar cap a un cel nou i una terra nova. Desitjant poder cantar aquesta nit de Nadal amb la meva comunitat: Ens ha nascut un Salvador. Bon Nadal

Passi el que passi

Escric això hores abans de les eleccions de diumenge, perquè passi el que passi, ningú no dubti, d'on vinc, on sóc i on vaig. Les meves creences i el meu compromís cristià em van fer comprometrem a viure comunitàriament, i que el nostre individualisme s'ha de transformar amb servei, que les persones som persones en mesura que vivim amb les altres persones.

Així paulatinament amb el meu compromís cristià vaig anar concretant els meus compromisos polítics, familiars i laborals, i ara ja fa 20 anys que milito activament al partit que jo crec que millor representa els meus ideals, Esquerra Republicana de Catalunya.

Quan vaig començar a Esquerra, teníem 6 diputats, i només 185 regidors i érem titllats de radicals i insolidaris. Diumenge no sé quants diputats tindrem, però avui ningú dubte que som un partit d'Esquerres, on tan important és la llibertat del nostre país com la llibertat i el benestar de totes les persones. I aquesta és la meva satisfacció

Cada quatre anys podem guanyar o perdre batalles, però ningú podrà posar en dubte d'on venim i on volem anar. Un independentisme inclusiu, un voler ser lliures per viure TOTS millor, siguin d'on siguin, i que un altre món on es visqui més justament és possible.

Es poden tenir encerts o errors tàctics, però això no farà variar el rumb del projecte. Venim de lluny i volem anar més lluny encara, i jo m'hi sento compromès i en vull seguir fent-ne el servei que humanament pugui aportar. Visca la llibertat.

L'espectacle de la fe no era pas massa ben vist per Jesús.

Adjunto l'editorial del full parroquial (Cap del pont) d'aquesta setmana de la meva comunitat parroquial:

"Sovint en les converses es fa memòria, sobretot la gent més gran,d’aquells temps que la fe era esplendorosa al carrer, i es recorden les processons de setmana santa amb els passos o la de
corpus amb el tàlem, els via crucis, les cloendes de les missions, els enterraments de primera amb tants capellans,...
Hi ha persones que ho enyoren amb recança perquè els ajudava en la fe, veure tanta gent entorn d’un fet religiós. I deu ser ben veritat. Per això alguns voldrien tornar-ho a endegar.
També hi ha qui diu que hi havia molta barreja entre espectacle i fe, i a vegades, com passa en algunes manifestacions actuals, més espectacle que fe. No podem confondre la fe amb l’espectacle.
El cert, però, és que ara estem en un altre temps, en una altra manera de veure i de viure la manifestació exterior de la fe, que demana senzillesa i austeritat. L’espectacle exterior de la fe
i la propaganda han de néixer més de la força de les obres, de la vivència autèntica del dia a dia que de les manifestacions exteriors. L’espectacle de la fe no era pas massa ben vist per Jesús quan criticava les autoritats religioses del moment a qui agradava exhibir-se per les places, o quan refusà l’espectacle de tirar-se de dalt a baix de la torre més alta del temple a la tercera temptació per demostrar qui era.
La fe avui ha d’accentuar més la confiança sincera en déu, el servei als necessitats, el treball callat de cada dia. Aquesta ha deser la nostra manifestació religios."

Dia 7 de novembre, jo no hi seré

No he renunciat ni renuncio a la catolicitat de l'Església, la comunitat de creients és àmplia i diversa, i en respecte a aquesta pluralitat creient, el Bisbe de Roma pot representar la comunió i la unitat de la comunitat creient. Però mai el Bisbe de Roma suposa una autoritat suprema ni superior a dins de l'Església. Molt menys crec en l'autoritat moral ni en la infabilitat papal, ni molt menys crec en l'actual doctrinisme moral de l'Església ni en la reinterpretació que s'està fent del Concili Vaticà II.

Els viatges d'exaltació papal que va iniciar Joan Pau II i que continua Benet XVI no són els exemples del que hauria de ser el Bisbe de Roma, un servidor entre els servidors, i aquesta recepció de Cap d'Estat i vedettisme mediatic papal s'allunyen del paper que hauria de tenir avui l'Església.

Contrariament a les directrius dels bisbes catalans, el diumenge dia 7, a la meva comunitat parroquial si que hi haurà missa, i jo hi aniré tranquil·lament i no seré a l'espectacle de la Sagrada Família.

Perquè crec que una altra Església és possible, i com diu Pere Casaldàliga (recordem que va ser amonestat per Ratzinger per desviar-se de la ortodòxia romana):

"L'Església és un instrument de mediació, al servei del Reialme de Déu. Només té sentit quan està al servei de la humanitat: lliure, feliç, agermanda, esperançada. Jesús es va posar en contra els previlegis, contra la prepotència del temple, el latifundi i l'imperi."

independentistes i d'esquerres

Gairebé 2 hores vam estar amb en Joan Tardà parlant de la situació política actual. En Tardà amb un estil directe i clar va defensar més que mai, en la situació econòmica actual, el paper dels partits d'esquerra i la necessita de fer front a l'onada de polítiques i discursos neoliberals.

Ens hi juguem el futur de moltes persones i molt avenços socials. Van defensar que la sobirania de Catalunya podria significar un avenç en el àmbit social i va destacar el paper que l'actual govern de la Generalitat ha fet en favor de les polítiques socials. L'emprempta d'Esquerra en aquest govern de cara de fer créixer les polítiques socials ha esta clar i evident, esperem que si hi ha canvi de govern no suposi en cap cas anar enrera en polítiques socials ni inversions a recursos socials.

Gent valenta

11Setembre, Volem ser estat per viure millor

(foto de Maria Àngels Roviró, 11 setembre 2010 al Bac de Roda)

Aquest any l'Onze de setembre es troba a les portes d'unes noves eleccions al Parlament de Catalunya, més el fet de trobar-se darrera de les mobilitzacions de juliol en contra de la sentència del Tribunal Constitucional, farà augmentar molt la temperatura de tots els actes convocats.
És doncs un moment crucial i important per reclamar més que mai el dret a decidir i que la independència és l'única via de sortida del poble català. I realment les eleccions del Parlament hauríen de constituir un punt d'inflexió i obrir un nou periòde constituent.
Dit això i davant la nova creació de noves plataformes independentistes vull deixar clar que per a mi la independència, la pàtria, la terra,... no són un fi. Són només un mitjà. Si volem ser un estat és perquè els ciutadans catalans puguem viure més bé i millor, l'objectiu final és la millora de les persones, la llibertat i dignitat del tots els ciutadans. La dignitat del país és indestriable de la dignitat de les persones. Per això em fan una mica de por els excessos de patriotisme que respiren aquests certs nous moviments independentistes. M'oposo totalment a la relfexió que primer només hem de parlar d'independència i després ja definirem el com. La independència ha de ser un mitjà per avançar cap a la llibertat i dignitat de les persones, no un fi en si mateix.