La meva betzina per aquests dies

Finalment els jesuïtes han fet la versió castellana d'un recurs de pregària on-line diària que també es pot descarregar en mp3. Un bon recurs 2.0.
Aquí va l'enllanç:

rezandovoy

El vídeo d'Esquerra Roda

Bona Pasqua

Salm 21 del Diumenge de Rams

Comencem la Quaresma

A veure si sóc capaç d'aprofitar aquesta quaresma i intento buscar espais de tranquil·litat per anar avançant i anar-nos convertint. Que puguem arribar a la Pasqua amb l'esperit renovat. El propòsit hi és.
M'agrada la quaresma, com aquest pas de l'hivern a la primavera pasqual, el pas de la nit i fred hivern, a la vida i llum de la primavera. Buscar la força interior per tornar a aixecar-nos i anar més enllà.
El video que adjunto és aquesta metafòra, una mica kumbayà, però amb una peça de John Denver impressionant. Aquesta canó en català la va popularitzar Falsterbo i més tar la Coral Primavera per la Pau. Ara amb els spotfy i els youtube l'he pogut recuperar.

Amb il·lusió i força, una pas endavant.

(foto: Joan Parera)

Els que em coneixeu sabeu que no ha estat una decisió fàcil i que he dubtat força abans de prendre-la. Les circunstàncies personals, familiars i laborals em feien dubtar a l'hora de donar continuïtat al compromís polític a l'Ajuntament de Roda. Realitzar qualsevol servei públic comporta moltes dificultats i renùncies, i si aquest servei és polític és immediatament desprestigiat, qüestionat i suspicaç d'interessos foscos.

Però sóc del munt de persones que creu que la única manera de canviar les coses per millorar-les és implicar-s'hi. I que malgrat tot, el servei polític és una eina primordial en les societats democràtiques per transformar les realitats.

Així doncs, poso a una banda de les balances les dificultats i les reserves personals i a l'altra la possibilitat de poder aportar a la comunitat una experiència, bagatge i coneixements adquirits, i prendre aquesta decisió de fer un pas endavant. I mirar de no pensar gaire amb les hores que trauré a la meva família, el perdré i les hores que deixaré de dormir.

I per a mi, aquest comrpomís en aquest moment continua tenint un nom i cognom, Roda i Esquerra. El poble on visc i un projecte de canvi. Transformar un poble per viure millor, perquè la gent sigui ben atesa i tothom pugui viure en condicions, un poble on hi hagi vida i els veïns es sentin comunitat viva.

Un projecte començat ara fa 12 anys i que ha passat hores de tots colors, però que segueix endavant i creient que entre tots podem fer un poble millor. I que en aquests moments de dificultats econòmiques, més que mai, cal fer un esforç per sortir-nos-en i tirar endavant.

Se'ns dubte que ens aquests moments de dificultats i limitacions econòmiques, l'opció més fàcil seria abandonar. Però és precisament ara, amb l'experiència i capacitats adquirides, quan crec que haig de tirar amb més força que mai i juntament amb els meus companys, fer un pas endavant i posar les nostres capacitats al servei del poble, donant continuïtat així al projecte i fent possible una renovació amb l'entrada de nova gent disposada a comprometre's.

És així com he decidit, i així m'han avalat els companys, per presentar amb il·lusió i força la meva candidatura per alcalde del nostre poble.

Joan Padrós, un exemple de servei al poble

En Joan acabava d'arribar de la mili i per a mi era el primer cop que em deixaven portar un capgròs per la Festa Major, i de bon matí em va deixar aguantar el coets amb què despertàvem el poble. A partir d'aquí totes les festes d'Argentona són amb en Joan Padrós. No hi ha Festa Major, Carnaval, Festa Major d'hivern, Tres tombs, Corpus, Festa de la Vellesa,... són amb en Joan. La seva ajuda i dedicació a les entitats del poble és innombrable i tothom té mostres de la presència d'en Joan.

Tampoc es pot entendre el Centre Parroquial sense Ell. No hi hauria Pastorets amb escuradents aguantant connexions elèctriques i no hi hauria bitxo ni salsa picant al entrepà d'en Rovelló. Ni diables, ni gegants, ni capgrossos, ni,..... Segur no que no acabaríem el llistat d'activitats i anedòctes que hem viscut amb en Joan. Ell era la festa en persona.

A part de voltar per tot Catalunya amb els gegants, no puc deixar d'evocar tots els anys de la Triquinosi. Sense Ell no hi hagués hagut Triquinosi. Ell com sempre a un segon pla, però la seva tasca era indispensable. Em podríem fer un llibre, em quedo amb la imatge d'en Padrós buscant el càntir del museu on algú de la colla s'hi va pixar a dins (no diré qui).

L'exemple d'en Joan, és l'exemple de les moltes persones anònimes que mouen els pobles i les seves entitats, alguns ens hi posem al capdavant i ens fem veure, però és gràcies als milers d'hores de totes aquestes persones silencioses ( aquest no és l'adjectiu) el que mouen els pobles i fan que els pobles tinguin vida i que encara tinguin ànima.

D'aquí endavant quan sentim a tronar serà perquè en Joan tira coets des del cel. Descansa en pau, Joan. Un quinto en honor teu.

Samuel Ruiz

Dilluns va morir Samuel Ruiz, bisbe de Sant Cristobal de las Casas, Chiapas.
S'apaga una altre veu dels sense veus, defensor de les causes indígenes i d'una Església llibertadora.
Va ser clau el seu paper en el conflicte de Chiapas i la seva mediació amb l'exercit d'alliberament zapatista. Defensor de la pau i dels dret del indígenes.
Descansa en Pau. Intercedeix per nosaltres que tenim l'esperança d'un món nou.

Passi el que passi (2)

Si a l’anterior post ja preveia uns resultats difícil per l’esquerra independentista, la realitat ha estat molt més crua, i a part d’un resultats desastrosos es van continuar amb una espiral negativa de buscar qui pitjor ho havia fet i demanant caps a tort i a dret.
No han estat dies fàcils però finalment les coses s’han anat posant a lloc i ara ja tenim una situació molt definida per tornar a recuperar espais perduts i continuar amb aquest projecte de llibertat nacional i social. Ara més que mai ha d’imperar la responsabilitat i fer les coses bé: unitat, serenitat i treball.
El projecte d’esquerra nacional és clar, no crec que calgui redefinir-lo, només cal no repetir errors i continuar treballant amb serietat. El retorn a l’ status quo de la sociovergència, de la pax romana de l’oasi català ens deixa un camp molt ampli per córrer, només cal veure la sentència del tribunal suprem per veure que la política del peix al cove i de l’encaix de Catalunya a Espanya no té sentit i que només sortirem endavant si fem un pas endavant i es recull l’esperit del 10-J.
Em sento plenament seré i tranquil amb el compromís pres, la llibertat nacional i social és un llarg camí i vull continuar aportant tot el que jo bonament pugui.
Ara bé, uns dies de pau contemplant l’encarnació de Déu a la terra també m’aniran molt bé. Déu que es fa home enmig de la misèria i de les fragilitats per avançar cap a un cel nou i una terra nova. Desitjant poder cantar aquesta nit de Nadal amb la meva comunitat: Ens ha nascut un Salvador. Bon Nadal

Passi el que passi

Escric això hores abans de les eleccions de diumenge, perquè passi el que passi, ningú no dubti, d'on vinc, on sóc i on vaig. Les meves creences i el meu compromís cristià em van fer comprometrem a viure comunitàriament, i que el nostre individualisme s'ha de transformar amb servei, que les persones som persones en mesura que vivim amb les altres persones.

Així paulatinament amb el meu compromís cristià vaig anar concretant els meus compromisos polítics, familiars i laborals, i ara ja fa 20 anys que milito activament al partit que jo crec que millor representa els meus ideals, Esquerra Republicana de Catalunya.

Quan vaig començar a Esquerra, teníem 6 diputats, i només 185 regidors i érem titllats de radicals i insolidaris. Diumenge no sé quants diputats tindrem, però avui ningú dubte que som un partit d'Esquerres, on tan important és la llibertat del nostre país com la llibertat i el benestar de totes les persones. I aquesta és la meva satisfacció

Cada quatre anys podem guanyar o perdre batalles, però ningú podrà posar en dubte d'on venim i on volem anar. Un independentisme inclusiu, un voler ser lliures per viure TOTS millor, siguin d'on siguin, i que un altre món on es visqui més justament és possible.

Es poden tenir encerts o errors tàctics, però això no farà variar el rumb del projecte. Venim de lluny i volem anar més lluny encara, i jo m'hi sento compromès i en vull seguir fent-ne el servei que humanament pugui aportar. Visca la llibertat.

L'espectacle de la fe no era pas massa ben vist per Jesús.

Adjunto l'editorial del full parroquial (Cap del pont) d'aquesta setmana de la meva comunitat parroquial:

"Sovint en les converses es fa memòria, sobretot la gent més gran,d’aquells temps que la fe era esplendorosa al carrer, i es recorden les processons de setmana santa amb els passos o la de
corpus amb el tàlem, els via crucis, les cloendes de les missions, els enterraments de primera amb tants capellans,...
Hi ha persones que ho enyoren amb recança perquè els ajudava en la fe, veure tanta gent entorn d’un fet religiós. I deu ser ben veritat. Per això alguns voldrien tornar-ho a endegar.
També hi ha qui diu que hi havia molta barreja entre espectacle i fe, i a vegades, com passa en algunes manifestacions actuals, més espectacle que fe. No podem confondre la fe amb l’espectacle.
El cert, però, és que ara estem en un altre temps, en una altra manera de veure i de viure la manifestació exterior de la fe, que demana senzillesa i austeritat. L’espectacle exterior de la fe
i la propaganda han de néixer més de la força de les obres, de la vivència autèntica del dia a dia que de les manifestacions exteriors. L’espectacle de la fe no era pas massa ben vist per Jesús quan criticava les autoritats religioses del moment a qui agradava exhibir-se per les places, o quan refusà l’espectacle de tirar-se de dalt a baix de la torre més alta del temple a la tercera temptació per demostrar qui era.
La fe avui ha d’accentuar més la confiança sincera en déu, el servei als necessitats, el treball callat de cada dia. Aquesta ha deser la nostra manifestació religios."

Dia 7 de novembre, jo no hi seré

No he renunciat ni renuncio a la catolicitat de l'Església, la comunitat de creients és àmplia i diversa, i en respecte a aquesta pluralitat creient, el Bisbe de Roma pot representar la comunió i la unitat de la comunitat creient. Però mai el Bisbe de Roma suposa una autoritat suprema ni superior a dins de l'Església. Molt menys crec en l'autoritat moral ni en la infabilitat papal, ni molt menys crec en l'actual doctrinisme moral de l'Església ni en la reinterpretació que s'està fent del Concili Vaticà II.

Els viatges d'exaltació papal que va iniciar Joan Pau II i que continua Benet XVI no són els exemples del que hauria de ser el Bisbe de Roma, un servidor entre els servidors, i aquesta recepció de Cap d'Estat i vedettisme mediatic papal s'allunyen del paper que hauria de tenir avui l'Església.

Contrariament a les directrius dels bisbes catalans, el diumenge dia 7, a la meva comunitat parroquial si que hi haurà missa, i jo hi aniré tranquil·lament i no seré a l'espectacle de la Sagrada Família.

Perquè crec que una altra Església és possible, i com diu Pere Casaldàliga (recordem que va ser amonestat per Ratzinger per desviar-se de la ortodòxia romana):

"L'Església és un instrument de mediació, al servei del Reialme de Déu. Només té sentit quan està al servei de la humanitat: lliure, feliç, agermanda, esperançada. Jesús es va posar en contra els previlegis, contra la prepotència del temple, el latifundi i l'imperi."

independentistes i d'esquerres

Gairebé 2 hores vam estar amb en Joan Tardà parlant de la situació política actual. En Tardà amb un estil directe i clar va defensar més que mai, en la situació econòmica actual, el paper dels partits d'esquerra i la necessita de fer front a l'onada de polítiques i discursos neoliberals.

Ens hi juguem el futur de moltes persones i molt avenços socials. Van defensar que la sobirania de Catalunya podria significar un avenç en el àmbit social i va destacar el paper que l'actual govern de la Generalitat ha fet en favor de les polítiques socials. L'emprempta d'Esquerra en aquest govern de cara de fer créixer les polítiques socials ha esta clar i evident, esperem que si hi ha canvi de govern no suposi en cap cas anar enrera en polítiques socials ni inversions a recursos socials.

Gent valenta

11Setembre, Volem ser estat per viure millor

(foto de Maria Àngels Roviró, 11 setembre 2010 al Bac de Roda)

Aquest any l'Onze de setembre es troba a les portes d'unes noves eleccions al Parlament de Catalunya, més el fet de trobar-se darrera de les mobilitzacions de juliol en contra de la sentència del Tribunal Constitucional, farà augmentar molt la temperatura de tots els actes convocats.
És doncs un moment crucial i important per reclamar més que mai el dret a decidir i que la independència és l'única via de sortida del poble català. I realment les eleccions del Parlament hauríen de constituir un punt d'inflexió i obrir un nou periòde constituent.
Dit això i davant la nova creació de noves plataformes independentistes vull deixar clar que per a mi la independència, la pàtria, la terra,... no són un fi. Són només un mitjà. Si volem ser un estat és perquè els ciutadans catalans puguem viure més bé i millor, l'objectiu final és la millora de les persones, la llibertat i dignitat del tots els ciutadans. La dignitat del país és indestriable de la dignitat de les persones. Per això em fan una mica de por els excessos de patriotisme que respiren aquests certs nous moviments independentistes. M'oposo totalment a la relfexió que primer només hem de parlar d'independència i després ja definirem el com. La independència ha de ser un mitjà per avançar cap a la llibertat i dignitat de les persones, no un fi en si mateix.

Taizé, 70 anys de la seva fundació i 5 anys de la mort del Germà Roger

El 20 de agosto de 1940, en plena guerra mundial, el hermano Roger llegó solo al pueblo de Taizé con el proyecto de fundar una comunidad. Asesinado por una joven enferma durante la oración vespertina, muere el 16 de agosto de 2005.
Como él no deseaba que hubiera demasiadas palabras pronunciadas en las iglesias, la comunidad de Taizé marcó el doble aniversario de los 70 años de su fundación y de los 5 años de la muerte de su fundador por medio de una simple peregrinación, la tarde del sábado 14 de agosto:

El hermano Alois dijo está oración, siendo las únicas palabras pronunciadas:

Dios de amor, te damos gracias por la vida entregada de nuestro hermano Roger que nos ha dejado hace ya 5 años, y que hace 70 años llegó solo a este pueblecito de Taizé.

Buscaba vivir ardientemente de tu confianza y decir tu bondad infinita por cada ser humano, creyente o no: tú, el Dios vivo que no condena y que no excluye a nadie de su amor.

En esa confianza tú les concediste el encontrar la fuente de la alegría y de la paz: la paz del corazón que fue lo que hizo de él un creador de paz entre los hombre.

Como San Juan Bautista tan solo quería preparar los caminos de Cristo y reunir a tu pueblo para decirle a todos que « Dios está muy cerca de vosotros. »

Volverse hacia ti, Dios de amor, y estar cerca de los más pobres eran para él realidades inseparables. Aliviar los sufrimientos, acoger a los jóvenes, escuchar para así comprender todo del otro: allí se encontraba la vía que tú le abriste para que caminase tras los pasos de Cristo y para que escuchase al Espíritu Santo.

Aunque pobre y vulnerable, usando sus propias expresiones, con todas sus fuerzas eligió amar.

Amaba tu Iglesia que reúne a los creyentes en un única comunión más allá de todas las fronteras políticas, sociales o culturales. Esta era para él, el signo de esperanza de una humanidad reconciliada.

Te damos gracias el poder recordarle con toda la Iglesia. Las palabras de papa Benedicto van directo al corazón cuando escribe: «Que su testimonio de un ecumenismo de la santidad nos inspire en nuestro camino hacia la unidad.» Los patriarcas de Constantinopla y de Moscú, el arzobispo de Canterbury, los responsables luteranos y reformados, como tantos otros, se unen para decirte nuestro agradecimiento.

Concédenos, a todos nosotros, continuar de todo corazón lo que el hermano Roger comenzó. Como él, quisiéramos vivir de la amistad de Cristo poniendo en práctica, sin esperar, aunque sea una sola palabra del Evangelio.

En la comunión de toda la Iglesia a través del mundo y con quienes nos han precedido en la fe, desde los apóstoles y María, te alabamos y te cantamos:

“Jesucristo, luz interior, no dejes que mis tinieblas me hablen. Jesucristo, luz interior, concédeme acoger tu amor.”

Vic, ciutat de pau

http://dialeginterreligiosvic.blogspot.com/

Des del Casal Claret de Vic, d'entre les moltes accions que realitzen, han iniciat un blog de diàleg interreligiós de les diverses tradicions religioses presents a la comarca d'Osona.
Adjunto el link.

Reposem alguns dies, i ens agafem vacances

(foto: M.Àngels Roviró. L'Esquerda)
Em sembla que ens convé reposar una mica i agafar uns quants dies de vacances. El ritme no para i em sembla que tindrem un tardor amb molta feina. A veure si parem un dies, desconectem de tot i estem una mica més per la canalla.
Acabem un juliol molt mogut, ara només ens ha faltat la supressió de les curses de braus. Genial. I ara cada dia tenim la presentació d'una candidatura independentista. Benvinguts al club, com més serem més riurem, a veure com quedarà tot al final.
A veure si aprofitem bé aquestes vacances d'agost. Tenim ganes de fer alguna excursió a la muntanya, anar a la festa major d'Argentona i a veure si tenim cotxe i ens anem alguns dies als Alps. De tornada ho expliquem. Bon estiu.

10 de juliol de 2010, jo hi era

El dia 10 de juliol de 2010 passarà a la història de Catalunya com el dia del gran manifestació que va posar punt final a l'autonomisme de Catalunya iniciat l'any 1977 per començar la transició cap a la independència. Del mateixa manera els nostres pares ens recorden aquella manifestació del 77, nosaltres podrem explicar als nostres néts que aquella manifestació del 2010 que va suposar l'inici de la independència de Catalunya, vam anar-hi, i que a partir de llavors tots els partits polítics van donar-se compte que s'havia acabat una etapa, que amb Espanya no hi havia res a fer i que calia ser independents.
I ho recordaré perquè és el dia que vaig fer 42 anys.

Adéu Espanya

(foto: executiva extraordinària d'Esquerra d'avui)
Si a casa d'algú no m'hi volen, marxo.
S'ha acabat l'etapa autonomista i dels intents federalistes, Espanya no ens hi vol. Avui comença una nova etapa de la història de Catalunya, avui comença la transició cap a la independència, no hi ha altra solució, el pacte i l'encaix no és possible.
Vam impulsar un estatut com a darrer intent de trobar un espai per Catalunya dins d'un Estat plurinacional, però entre la sociovergència, el govern espanyol i ara el Tribunal Constitucional, ho han fet totalment impossible.
Només podem acatar la voluntat del poble de Catalunya i que es respecti la seva veu.
Som una nació, nosaltres tenim dret a decidir. Aquest serà el lema de la manifestació del dia 10.
Adéu Espanya.

La missió com la política ha de ser vocació

Avui hem celebrat el 25è aniversari de l'ordenació presbiteral d'en Màxim Muñoz, de moltes coses que s'han dit, em quedo amb les paraules de Casaldàliga:

"El perill més gran que pot tenir la missió: que es transformi en una professió, en un encàrrec, en un càrrec. S'ha dit que el pitjor que li pot succeir a la política és que en comptes de ser vocació sigui professió. Funcionaris del Regne de Déu? no és possible! Hauríem d'insistir que la missió és una vocació: una crida, una resposta, una passió, un entusiasme, un somni, una utopia: la utopia del Regne."

Sau?

No fa tant mesos que els consellers més ateus adreçaven les seves pregàries per solucionar els greus problemes d'aigua. Mesos després, i després d'una primavera molt plujosa tenim el pantà ple a vessar, no es veu ni el campanar de l'esglèsia de Sant Romà.
Aquesta imatge és de diumenge passat que m'hi vaig acostar en bici, una excusioneta per fer una mica d'exercici i per donar la benvinguda a l'estiu. On temps on és més fàcil sortir a donar la volta i adonar-nos més bé del que tenim al voltant. Meravellar-nos un cop més dels béns que ens dóna la mare natura i preguntar-nos si sabrem gestionar-los bé?

La nena d'Eurovisió amb la creu de Taizé

La guanyadora d'Eurovisió amb la creu de Taizé

Dissabte passat per casualitat vaig veure el final d'Eurovisió, va guanyar una noia alemanya que portava al coll una creu de Taizé, es va veure perfectament diverses vegades. ( una audiència de 124 milions de persones )Em va fer gràcia. Però millor són els comentaris que he trobat a la premsa:

"Eurovisión 2010: Lena Meyer-Landrut adora la Comunidad de Taizé
La joven siempre luce un colgante con el símbolo del grupo religiosa

Lena Meyer-Landrut tiene muchas caras y una está muy ligada a la religión, en concreto con la Comunidad de Taizé, grupo monástico cristiano y ecuménico fundado por el teólogo suizo Roger Schutz en 1940. En este sentido, diversos medios alemanes publicaron antes del triunfo de Lena en Eurovisión 2010 que buscó la felicidad y la paz consigo misma en una comunidad religiosa. Ocurrió en agosto de 2008 cuando Lena pasó una semana en un campamento de meditación en Taizé, Francia, donde cada año se reúnen alrededor de 100.000 creyentes para disfrutar juntos de una experiencia religiosa. Dicha vivencia marcó sobremanera a Lena Meyer-Landrut, que desde entonces luce en su cuello un colgante con el símbolo de la Comunidad de Taizé, una mezcla de cruz y de paloma que exhibió en el festival de Oslo."

Fotos de Lena Meyer-Landrut a Taizé: http://www.bz-berlin.de/kultur/fernsehen/so-lebte-lena-meyer-landrut-im-kloster-article844060.html

Tornarem a vèncer