Per Catalunya

Aquestes van ser les darreres paraules que va pronunciar Lluís Companys, avui fa 68 anys, abans de ser assassinat. Companys va ser assassinat per ser el President de Catalunya, per ser un lluitador de les llibertats de les persones més febles i també per ser President d'Esquerra Republicana.

Avui ha estat el meu primer acte oficial com a membre de la direcció d'ERC, en l'ofrena que hem fet l'executiva nacional al Fossar de la Pedrera del cementiri de Montjuïc. He sentit la responsabilitat de ser dirigent d'aquest partit, del partit de Macià i de Companys, i tants d'altres homes i dones que van lluitar i van donar la seva vida pel seu país i pels drets de les persones.

Esperem viure molts anys en democràcia i no haver de viure tot el que aquells homes de la república van haver de viure i patir. Però mantinguem també el record i memòria d'homes com Companys que amb encerts i errors van ser fidels tota la vida als seus ideals de llibertat i fraternitat.

Per Catalunya.

Gràcies

Avui un dia de tardor ha sortit un sol immens. He sentit l'escalf de tots els companys. Gràcies a tots els qui ho heu fet possible. Espero no defraudar.

Festa Major Roda de Ter

La Núria fent d'anxaneta al pilar d'entrada amb els Nyerros. Jo estic tocant la gralla però patint molt per aquest primer castell de la Núria.

Pegasus

Ahir amb en Jordi Arumí vam anar al Mercat de Música Viva de Vic a veure el retorn de Pegasus, va ser genial!. El video no és d'ahir, ara tenen 20 anys més.

Amb humor

Fernando Lugo, bisbe i president de Paraguai

Aquest mes d'agost va assumir la presidència de Paraguai, Fernando Lugo, que havia estat fins ara bisbe d'una diòcesi molt pobre del mateix Paraguai. L'opció de Lugo d'entrar a la política i abandonar el seu estat clerical va aixecar molta discussió, finalment sembla que el Vaticà ho ha acceptat. Ell sempre ha defensat la seva opció política per millorar la situació de pobresa del país després de 61 anys de govern monocolor del partit colorado. Esperem que tingui molta sort i pugui aconseguir els seus objectius. Molt lloable el seu exemple i testimoni, ara esperem que se'n pugui sortir.
Com exemple d'aquest mateix sentiment us adjunto la carta de salutació enviada pel bisbe Pere:

Querido Fernando, querido de verdad por millares y millares de hermanos y hermanas que te estamos acompañando, hace tiempo, en tu generosa opción. Hace muchos días, Fernando, que rezamos contigo y por ti y por tu pueblo tan sufrido.
El Verbo Divino, en el misterio de la Encarnación, se hace palabra humana, ubicada, samaritana, libertadora. Gracias por tu generosidad histórica, por tu radicalidad evangélica ya comprobada en tus opciones y en tu misión. Confiamos plenamente en tu coherencia, en tu lucidez y en esa opción por el Reino. Por los pobres del Reino, por los/las militantes del Reino, en la Sociedad y en la Iglesia.
Confiamos también en tu voluntad, ya expresada por varios gestos, de asumir Nuestra América en una comunión entre pueblos hermanos y reivindicando, con gratitud histórica, con espíritu ecuménico y ecológico, los derechos de nuestros pobres y de nuestros pueblos aborígenes y la sangre pascal de nuestros mártires.
Tu discurso, al tomar posesión, es una auténtica declaración de principios y un juramento “bautismal” de seguir dándote todo entero, “con un oído al Evangelio y otro oído al Pueblo”, como nos pedía el hermano obispo mártir Angelelli.
Seguiremos unidos, en comunión misionera de discípulos seguidores de Jesús de Nazaret, en coherencia personal y social, descalzos de privilegios y ostentaciones, con una invencible esperanza; “esperanzados y esperanzadores”, como pedía el otro mártir Ellacuría. Recibe, hermano, un fuerte abrazo, en la Paz subversiva del Evangelio y en la incansable caminada del Pueblo Guaraní hacia la Tierra sin Males.
Pedro Casaldáliga, Obispo emérito de São Félix do Araguaia, MT, Brasil

3 anys de la mort del germà Roger de Taizé

Avui 16 d'agost fa 3 anys que una persona amb problemes de salut mental va matar al germà Roger durant la pregària del vespre de la comunitat de Taizé. Passats aquests anys podem veure com Taizé continua la seva tasca i la feina. En motiu d'aquest aniversari en el web de la comunitat hi ha una entrevista amb el cardenal Kaspers que dóna la seva visió del germà Roger i la situació actual de la comunitat: http://www.taize.fr/es_article7346.html

Blessed Be Your Name

Lloem a Déu també per aquests dies de descans.

Si avui és 4 d'agost, això és la nit boja

Ja ho he dit i ho he escrit algun cop, que la nit boja és per a mi una de les diades importants del meu calendari anual. Cada vigília de Sant domingo em trobareu a la plaça nova d'Argentona iniciant la festa major. Fa més de vint anys que amb la colla de la "triqui" vam idear i organitzar aquesta festa: correfoc, ball amb dues orquestres per arribar a les matinades i anar a despertar a tot el poble per començar la diada de Sant Domingo amb els gegants, l'ofici i la festa del càntir.

És un dia de trobada de tota la colla, siguem on siguem durant l'any, ens trobarem tots durant aquesta nit predisposats a fer festa i també per xerrar i explicar-nos com anem. És doncs un espai amb una certa litúrgia pròpia, un espai sacralitzat, on les individualitat es fonen en un tot, en un col·lectiu d'amics i de companys. Una part d'aquesta comunitat local que celebra la seva festa enmig de la calor de l'estiu.

La nit boja és més que una festa, és la meva festa, és la nostra festa, la festa del companys, de saber que venim d'un passat comú i que continuem endavant. Un espai per festejar la vida per sentir-nos vius i sentir-nos acompanyats d'uns amics i que alhora som una part d'aquesta comunitat que és Argentona.

Enmig d'aquesta nit m'han passat molt records pel meu cap i aquí enmig del ball he donat gràcies a Déu per ser on sóc i tenir el que tinc. Quan diem que Déu es va fer home estem dient això que Déu es fa present enmig dels homes, i aquesta nit, ho fa enmig de la plaça nova ballant i festejant la vida, acompanyant-nos en aquest viure. Això és si més no el que he pensat jo.

Sempre he dit que el dia que em mori cremin i escampin les meves cendres per la muntanya. Avui he pensat que guardin una part d'aquestes cendres i les escapin a la plaça nova el dia de la nit boja, perquè allà és on una part de la meva individualitat forma part d'un tot. Això si, espereu que sigui la matinada quan només quedin els més bons.

Gloria i lloança a Sant Domingo

Començo vacances

Tinc la sort de poder fer 4 setmanes de festa i poder fer més el mandra, estar una mica més per la canalla i fer alguna d'aquelles coses que durant l'any mai tens temps fer fer-les.
Així doncs, segurament tampoc obriré massa l'ordinador i suposo que les meves publicacions en aquest bloc seran inferiors.
D'entrada hem començat amb una de les festes majors importants, la Festa de Santa Anna del Vendrell, una mostra impressionat de cultura popular, on a part dels tradicionals castells i balls de diables també tenen unes cercaviles de diversos grups de cultura popular, ball de bastons, ball de panderos, ball de pastorets, cavallets, ball de valencians,... tot una sèrie de grups que surten de cercavila un cop acabada la missa de Santa Anna. Ens va impressionar el gran nombre de gent jove que participava d'aquestes activitats. I també el nivell de cura en el vestuari i en el manteniment de la tradició.
Encara tenim país. Un cop més les comarques de Tarragona ens donen una lliçó de festa i cultura.
Al Vendrell Santa Anna està ben honorada.

Fins on ha d'arribar la meva solidaritat?

Finalment l'Estat Espanyol ha publicat les balances fiscals on es reconeix de manera oficial el gran deute fiscal que pateix Catalunya. Sóc dels que crec que la riquesa s'ha de repartir i millorar la redistribució econòmica. Que si uns tenim la sort de viure en situacions econòmiques favorables transferim part de les nostres rendes a realitzar polítiques de millora i desenvolupament de territoris menys afavorits.
Nosaltres hem estat afavorint-nos de transferències de fons europeus realitzats per països com Alemanya. He participat activament en campanyes demanant el 0.7% de les nostres rendes a països més pobres. Crec fermament en la solidaritat i que aquesta ha de ser una de les bases per la transformació d'aquest món tan desigual. Recordo xerrades de l'Arcadi Oliveres on afirmava que si tots el països rics reduíssim la nostra renda i visquéssim amb la renda de Portugal, tot el món podríem viure igual, tot el món podria viure com viuen els portuguesos.
Però el concepte de solidaritat és que jo decideixo voluntàriament la cessió de part de la meva renda. En cap cas solidaritat és que uns altres siguin amos dels meus impostos i siguin ells qui decideixen les meves quotes de solidaritat. Quotes que com veiem no són del 0.7% sinó de fins el 9%.
Catalunya ha d'ajudar a Extremadura correcte, però també vull ajudar els països del mediterrani i també els països africans. I vull ser jo qui decideixi i veure si un 9% de solidaritat pot anar fins i tot en contra del meu propi país.
El més fort de tot això és que ens diuen que no som solidaris.

Avui faig quaranta anys, o bé, vint anys que tinc vint anys

Avui, 10 de juliol, fa 40 anys que vaig nèixer. Penso que no cal donar-hi gaire importància, que tan important és fer-ne 39 com 41, però els quaranta no deixa de tenir el seu morbo. Puc dir que estic content i que em sento molt bé, res de crisi dels 40, si de cas la crisi dels 40 la vaig tenir l'estiu passat, ara sembla que tot pinti molt més bé.
Tinc poques fotografies de petit, he penjat aquesta típica de la benedicció de rams amb els meus germans grans, l'Estel i en Joan. És una forma de veure que en quaranta anys han pasat moltes coses i molts canvis i també és la manera de dir que aquests 40 anys és una aniversari també per tota la família, els meus pares, els meus germans i ara la meva dona, els meus fills, nebots, cunyats,.... Gràcies a tots anem creixent i fent-nos més grans i més persones.

Amb els quaranta anys queda molt clar que un ja no és jove. Fa vint anys que vaig fer el vint anys, la plena joventut, i qui es pensi que amb quaranta anys és jove s'està enganyant ell mateix. Quaranta anys és maduresa i n'hem d'estar molt contents, així ho penso jo.

La fotografia és un regal d'en Josep Maria Gensana quan vaig fer vint anys, una benedicció del papa polac per tocar-me la moral.

Construir l'esperança

"Construir l'esperança" és el darrer títol dels quaderns de Cristianisme i Justícia, núm. 154, de Jaume Botey. Us adjunto el pdf d'aquest quadern ja que l'he trobat sensacional. La reflexió sobre la necessitat d'esperança que té aquest segle XXI i les experiències de viure esperançat, que culmina amb l'anunci de Jesús de l'espera del regne.
Com a testimonis de viure compromès en aquesta d'esperança ens posa l'exemple de vida de Charles Péguy, Walter Benjamin, Dietrich Bonhoeffer, ja citat en aquest bloc i també de Simone Weil, la jueva parisenca de la fotografia que va unir en la seva vida compromís social i mística.
Llegiu el quadern val la pensa. Si no coneixeu aquests quaderns sapigueu que els envien gratuïtament o els podeu descarregar del web: http://www.fespinal.com/espinal/llib/ct154.pdf

"Per ser persona, cal ser monjo i polític"

En Ramon Benito m'ha passat una entrevista que la contra de La Vanguardia va fer a Ramon Panikkar el 17 de juny. Us copio un extracte d'aquesta entrevista que lliga molt bé amb la idea d'aquest bloc:

"El silencio forja el sentido. Y lo estamos abandonando a cambio de una superficialidad banal e insulsa. Ruido a todas horas en todas partes para no tener que pensar.
No todos podemos ser monjes...
¡Todos estamos llamados a la meditación!¡Todos la necesitamos! También todos necesitamos
la soledad y el silencio tanto como la sociedad y las palabras.
... Ni políticos.
Ese es el grave error de nuestro tiempo: dejar la mística y la política a los profesionales.
La vida espiritual y la vida política no son oficios, son dimensiones irrenunciables de cada uno de nosotros.
Que exigen esfuerzo: más cómodo delegarlas y luego quejarse de los delegados. Todos estamos llamados a realizarnos en ellas. Sólo si somos todos políticos y monjes podremos realizarnos plenamente como personas. Si no, somos incompletos.
Vida completa: ¿otra contradicción?
Sobre lo que usted pregunta, la duración y el fin de la vida, me he inventado una palabrita,
tempiternitat, que no es un tiempo ni largo ni corto, sino único...
No podemos decidir la duración, pero sí la intensidad de nuestras vidas.
La intensidad es parte de la singularidad. Somos singulares. Somos únicos... Miserere Domine,
apiádate, Señor, porque ego sum pauper, soy pobre... ¡Et unicuus! Y único, dice el salmo latino.
...
¡Unicuus! Esta singularidad... Perdone... Perdone... Que me emocione...
Es emocionante.
¡Cada uno de nosotros es único!
...
Si alguien le dice que usted le gusta porque le recuerda a alguien, es que no le ama: cada
uno de nosotros es único e irrepetible. Pero esa singularidad sólo podemos vivirla si renunciamos
al pasado, que es sólo un recuerdo, y al futuro, que es sólo una ilusión, y vivimos en el presente tempiterno."

Partenia

L'any 1995 el papa Joan Pau II, després d'un llarga disputa, va donar al bisbe d'Évreux, el francès Jacques Gaillot, la diòcesis de Partenia. Jacques Guillot és l'autor del llibre: Una Església que no serveix no serveix per a res.

Partenia era una ciutat al sud d'Argèlia que al segle V va desaparèixer sota la sorra del Sàhara i per tant aquesta diòcesis no existia, era inmaterial. Era la manera d'apartar a un bisbe que s'havia compromès socialment i no estava en la sintonia del papa polonès. Jacques Gaillot va crear llavors una diòcesis virtual, un dels primers portals i bloc personal, creant el bisbat virtual de Partenia, substituint parròquies fer fòrums i bloc per pastorals. L'espai és traduït a diverses llengües i deixaré l'enllanç en el bloc: http://www.partenia.org/espanol/partenia_sp.htm

És un exemple de compromís social i eclesial i l'actualitza constantment.

Impressionant

Ja som a l'estiu, la canalla han començat les vacances, és un bon moment per estar més per ells, dedicar més temps a la família i fer aquelles coses que normalment no es fan.
Hem començat molt forts. Dissabte vam anar a sopar i dormir al refugi del Pedraforca i el diumenge, amb un dia esplèndid vam escalar aquesta muntanya màgica.
Una ascensió molt divertida amb una grimpada i uns passos de roca molt emocionants i un descens per l'enforcadura una mica més empipador. A l'hora de dinar tornàvem cansats a ser al refugi però amb la satisfacció d'haver pujat al Pedraforca i haver començat un estiu molt actiu.

La meva visió del 25è congrés

Suposo que s'escriurà molt i es parlarà molt d'aquest congrés. Al meu entendre s'obre una nova estapa on hi ha un relleu generacional i un lideratge únic que era de les coses que jo personalment desitjava. Però també haig de dir que s'obren interrogants. No sé si la maduresa i el seny dels liders ens portarà a la unitat i la responsabilitat que el país ens demana. He vist coses que en fan dubtar i que no estigui plenament satisfet amb el resultat d'aquest congrés. Tot i així hem de confiar que si serem capaços d'anar endavant i confio en moltes de les que s'han escollit per la direcció.
El que si tinc clar és que un congrés amb tres mil persones no és el lloc de la màxima expressió participativa d'un partit i sigui el lloc ideal per decidir aspectes fonamentals. Calien debats més seriosos i allò en alguns moments em va semblar que en comptes de debat polític era un circ, amb amplaudiments, xiulets i representacions mediàtiques. Si bé el procés d'elecció del president i secretari de la setmana passada va ser impecable i excel·lent, el congrés d'ahir, necessita millorar.

Entrevista al meu veí, el músic Pep Poblet

Sies.tv

I tu, de qui ets?

Aquesta és la pregunta que tothom em fa aquests dies. La resposta fàcil però certa és dir que jo sóc d'Esquerra per damunt de tot. Fa 17 anys que sóc militant i passi el que passi jo seguiré sent militant. El partit és una eina al servei d'una idea no al servei d'unes persones, les persones aniran canviant però la nostra ideologia em sembla que encara en tenim molts anys per anar-hi treballant.
Tot i així tinc molt clar a qui votaré i quina serà la meva posició en el proper congrés. Reconeixo que hi ha hagut molts errors i que hi ha moltes coses a corregir, però que en aquest moment el que ens cal és un lideratge fort. En una organització hi ha d'haver pluralisme, però també hi ha d'haver algú que mani. Un dels errors actuals ha estat que l'un per l'altre, les decisions s'han allargat i no s'ha liderat. També sóc dels que penso que el què ha de fer esquerra és governar i demostrar la seva força amb la tasca de govern. Tasca que fa anys que des dels ajuntaments hem estat fent amb seriositat i responsabilitat. No hem de ser el partit de la pancarta i el radicalisme. Si volem convocar un referèndum d'autodeterminació ho farem des del govern, difícilment des l'oposició convocarem res.
Dit tot això queda clar que per a mi només hi ha una opció que és la d'en Joan Puigcercós, l'únic que pot representar aquest lideratge i impulsar de nou el projecte. Tot i que com la majoria de militants no tenim res en contra dels altres candidats. Perquè guanyi qui guanyi volem que l'endemà del congrés Esquerra sigui un partit encara més fort, hi siguem tots i seguim avançant en el nostre ideal d'una Catalunya lliure i justa.

Patum, malgrat la pluja

Tot i la pluja, que va durar tot el dia, ahir diumenge vam anar a la Patum. Els dos petits de casa van disfrutar con mai. Gegants, nans, guites, maces,... uns dels espectacles de cultura popular més important de casa nostra. L'avantatge de la pluja va ser que la plaça no estava plena del tot i vam poder ballar, saltar i fer els tirabols. A casa a la tarda vam tenir feina a fer una guita de cartró.
Em segueix emocionat el ball de l'Àliga, la música i la seva solemnitat. L'àliga com el signe de l'evangeli de Joan, la paraula feta home, l'encarnació de Déu enmig dels homes. L'àliga, la paraula de Déu, el logos, enmig dels homes, baixa al mig del poble, al mig de la festa, per festejar la Vida esclatant d'aquesta primavera.
Hi ha qui troba Déu en l'espai sagrat d'un temple, ahir el vam trobar festejant la vida a la plaça enmig dels homes.

Visita a Mauthausen i Gusen (i 3)

Cada mes de maig a Mauthausen es commemora l'alliberament del camp. Un acte d'homenatge on hi ha representants del tots els països, ofrenes florals, minuts de silenci i parlaments de les delegacions. Delegacions jueves, polaques, USA, italians, ... i també dels republicans espanyols i catalans. És un dia especial i s'hi aplega molta gent.

Tot i així, van poder visitar el camp. Aquest es converva en gran part i es poden veure els barracons, els filats elèctrics, els crematoris i les càmares de gas. L'impacte és fort. són coses que ja hem vist en pel·lícules i reportatges pero és diferent trobar-te al lloc dels fets.

Em va causar més impacte veure la famosa pedrera de Mauthausen el lloc dels treballs forçats, la pujada per les anomenades escales de la mort, un desnivell d'uns 300 metres que havien de fer diverses vegades al dia carregats amb pedres de 50 quilos, la mortalitat era molt elevada. A dalt de la pedrera el mur dels paracaigudistes, el lloc on molts interns va ser llençats al buit o també d'altres per la desesperació s'hi tiraven per suïcidar-ser.

Pujar les escales de la mort va ser encarnar-nos en el dolor i els horrors de la humanitat. Enmig d'aquestes escales van trobar un senyor molt gran de Mollet que també revivia aquest acte, ens va parlar que allí la gent no hi va morir, sinó que la van matar, i que la nostra feina era fer conèixer aquesta tragèdia perquè mai més es tornin a repetir. Malauradament cada dia al diari trobem situacions semblants a aquests.

Visita a Mauthausen i Gusen (2)

El camp de Gusen a poca distància de Mauthausen era el camp de concentració on van anar a parar la majoria de republicans catalans i espanyols.
Tot i ser un camp depenent de Mauthausen va ser un camp de treball esclavitzant on la mortalitat calculada va ser del 70 % dels interns.
El treball esclau del camp va ser en una pedrera pròxima i en fabricació de material de guerra.
Es calcula que un total de 7000 espanyols van anar a para en aquest camp, entre aquest 10 rodencs, dels quals només en van sobreviure 3. Tots els assessinats es van produir l'any 1941 quan les condicions del camp van ser més dures. Posteriorment els veterans van anar consolidant llocs de treball menys durs i van establir xarxes de resistència en el camp. El camp de Gusen també és conegut com el camp dels espanyols.
Entre els morts rondencs hi ha el mestre del poble, l'Àngel Artola, amb l'únic delicte d'haver treballat per fer una escola pública de qualitat i educar als infants de Roda. Joves de vint anys que va anar al front a defensar la seva terra i la seva libertat.
Les tres persones que van sobreviure també són difunts. Destacar a Miquel Serra Grabulosa que van ser molt actiu a difondre l'horror dels camps nazis i va estar treballant perquè tothom conegués la veritat i mai més tornés a passar. El seu testimoni el podeu llegi en el llibre de la Montserrat Roig, Els catalans en el camps nazis.

Visita a Mauthausen i Gusen (1)

Aquest cap de setmana he pogut fer una d'aquelles coses que tenia pendents. Visitar i conèixer el camp de concentració de Mauthausen (Austria).

El mateix divendres al vespre amb la Irene i la Maria Antònia vam decidir agafar un avió fins a Viena i anar cap a Mauthausen per tornar diumenge al vespre des de l'aeroport de Bratislava (Eslovàquia).

L'excusa era anar a inagurar la placa homenatge als set rodencs morts ens els camps de concentració durant els actes de commemoració de l'allliberament de Mauthausen que fan cada any pel mes de maig.

Poca gent sap que va haver-hi deu rodencs als camps de concentració i que d'aquests només en van tornar tres. Concretament, com la majoria de soldats republicans, van estar al camp d'extermini de Gusen, filial i molt a prop del camp de Mauthausen.

Per a mi a era un deure que com a responsable rondenc havia de fer, un record a aquells joves lluitadors per la llibertat que es van veure abocats a viure dues guerres i morir enmig de la barbàrie nazi. Joves de vint anys i poc més que com a delicte més gran havia estat ser el mestre del poble o haver optat per defensar la democràcia i la llibertat. (continuaré)

Setmana solidària: el deute extern

El Grup de Tercer món de la Parròquia ha organitzat la setmana solidària amb el tema del deute extern dels països pobres. Entre els actes i objectius d'aquesta setmana hi ha una caminada per demanar l'abolició del deute extern i una xerrada per crear debat a l'entorn d'aquesta problemàtica. Per ajudar a crear aquest debat i provocar una mica us transcric l'opinió de mediàtic economista liberal Xavier Sala i Martín del deute extern:

Des de fa anys vostè investiga les possibilitats que té Àfrica de resoldre la fam i de desenvolupar-se econòmicament. Quina és la seva impressió actual i quines opcions hi veu? Eliminar el deute extern hi ajudaria?

XSiM: S'hi han de fer moltes coses. La primera és que els líders dels propis països africans han d'agafar la iniciativa i decidir que realment voler fer canvis. Si una persona no vol deixar de fumar, no deixarà mai de fumar. Si els líders d'un país no volen reformar els seus sistemes econòmics, no ho faran, per més que els hi recomanem des dels països rics.
La segona cosa que hem de fer és incitar als països rics a ajudar-los. Però no donant-los-hi diners ni condonant-los el deute. Això ja fa temps que ho fem i no ha funcionat pas!
El deute extern no és la causa dels seus problemes sinó la conseqüència...i la condonació del deute no arreglarà res. Es pot condonar el deute, si ens fa gràcia, però els que pensin que això solucionarà alguna cosa estan molt equivocats. Si se li perdona el deute a un ludòpata i no se li cura el problema de fons (que és la ludopatia, i no pas el deute), el deute tornarà a ressorgir en qüestió de setmanes o mesos. El mateix passa amb el deute extern dels països del tercer món.
La manera d'ajudar-los és deixar que venguin els seus productes (principalment agrícoles i ramaders) als nostres mercats. I això és una cosa que hem d'aconseguir nosaltres, els ciutadans dels països rics, ja que els nostres mercats agrícoles estan excessivament protegits: a Europa, a través de la PAC i als Estats Units a través del "farm bill". La PAC i el Farm Bill competeixen entre elles per aconseguir el títol de "política econòmica més esperpèntica del sistema solar".
El president Museveni d'Uganda ho va dir clarament: "La condonació del deute ens ha ajudat una mica, però l'ajut de veritat ha de venir del comerç internacional. Doneu-nos l'oportunitat i competirem. Aquesta és la millor manera que els països rics tenen d'ajudar-nos".

Mare de Déu de Montserrat

Noia de veïnat de Natzaret, dona de Poble, casada amb un treballador, pobra entre els pobres de Jahvè: deslliureu la vostra Catalunya del materialisme consumista i del benestar insolidari; arrenqueu-nos de la neutralitat, impossible en aquest món d'explotats i explotadors, i forceu l'Església catalana a optar, com Jesús, per la convivència i per l'acció a favor dels Pobres de la Terra, que són els únics hereus del Cel.

Profetessa de l'Alliberament, trobadora del Magnificat a les muntanyes de la Judea i des de la testa cisellada de Catalunya: manteniu-nos el cap ben arrelat en el seny de casa i net de tota mentida forastera, deslliureu el nostre esperit de tota mena d’esclavatge i de corrupció, i confirmeu-nos com a militants indefectibles de la Causa d’aquell Alliberament total amb què el vostre Fill ens ha alliberat per sempre.

Santuari de la Nova Aliança, ventre matern de l'Eucaristia, Sinaí nostre de Montserrat: reconcilieu-nos amb el Pare, en l'Esperit del Germà Gran, Jesucrist; salveu la unitat de Catalunya per damunt dels partidismes, agermanant en una gran família els catalans de mena i els altres catalans, i feu del nostre Poble, acostumat a la Mar oberta, una comunitat de diàleg i de coHaboració, Espanya endins, Europa enllà i amb vista a totes les terres fins als Pobles menyspreats del Tercer Món.


Filla d’un Poble sotmès a l'Imperi, Mare d’un Fill perseguit i condemnat. Cor de dona i de mare sotraguejat per les sofrences i les expectatives de la vostra gent. Cristiana fidelíssima en el seguiment de Jesús, fins a la prova extrema de la Creu redemptora: ensenyeu-nos la humil fidelitat de cada dia, arran de Poble i portant la Creu, i feu que el treball i el progrés de la feinera Catalunya siguin sempre un servei desinteressat en la construcció del Regne.

de la visita a Santa Maria de Montserrat, de Pere Casaldàliga