Passi el que passi (2)

Si a l’anterior post ja preveia uns resultats difícil per l’esquerra independentista, la realitat ha estat molt més crua, i a part d’un resultats desastrosos es van continuar amb una espiral negativa de buscar qui pitjor ho havia fet i demanant caps a tort i a dret.
No han estat dies fàcils però finalment les coses s’han anat posant a lloc i ara ja tenim una situació molt definida per tornar a recuperar espais perduts i continuar amb aquest projecte de llibertat nacional i social. Ara més que mai ha d’imperar la responsabilitat i fer les coses bé: unitat, serenitat i treball.
El projecte d’esquerra nacional és clar, no crec que calgui redefinir-lo, només cal no repetir errors i continuar treballant amb serietat. El retorn a l’ status quo de la sociovergència, de la pax romana de l’oasi català ens deixa un camp molt ampli per córrer, només cal veure la sentència del tribunal suprem per veure que la política del peix al cove i de l’encaix de Catalunya a Espanya no té sentit i que només sortirem endavant si fem un pas endavant i es recull l’esperit del 10-J.
Em sento plenament seré i tranquil amb el compromís pres, la llibertat nacional i social és un llarg camí i vull continuar aportant tot el que jo bonament pugui.
Ara bé, uns dies de pau contemplant l’encarnació de Déu a la terra també m’aniran molt bé. Déu que es fa home enmig de la misèria i de les fragilitats per avançar cap a un cel nou i una terra nova. Desitjant poder cantar aquesta nit de Nadal amb la meva comunitat: Ens ha nascut un Salvador. Bon Nadal

Passi el que passi

Escric això hores abans de les eleccions de diumenge, perquè passi el que passi, ningú no dubti, d'on vinc, on sóc i on vaig. Les meves creences i el meu compromís cristià em van fer comprometrem a viure comunitàriament, i que el nostre individualisme s'ha de transformar amb servei, que les persones som persones en mesura que vivim amb les altres persones.

Així paulatinament amb el meu compromís cristià vaig anar concretant els meus compromisos polítics, familiars i laborals, i ara ja fa 20 anys que milito activament al partit que jo crec que millor representa els meus ideals, Esquerra Republicana de Catalunya.

Quan vaig començar a Esquerra, teníem 6 diputats, i només 185 regidors i érem titllats de radicals i insolidaris. Diumenge no sé quants diputats tindrem, però avui ningú dubte que som un partit d'Esquerres, on tan important és la llibertat del nostre país com la llibertat i el benestar de totes les persones. I aquesta és la meva satisfacció

Cada quatre anys podem guanyar o perdre batalles, però ningú podrà posar en dubte d'on venim i on volem anar. Un independentisme inclusiu, un voler ser lliures per viure TOTS millor, siguin d'on siguin, i que un altre món on es visqui més justament és possible.

Es poden tenir encerts o errors tàctics, però això no farà variar el rumb del projecte. Venim de lluny i volem anar més lluny encara, i jo m'hi sento compromès i en vull seguir fent-ne el servei que humanament pugui aportar. Visca la llibertat.

L'espectacle de la fe no era pas massa ben vist per Jesús.

Adjunto l'editorial del full parroquial (Cap del pont) d'aquesta setmana de la meva comunitat parroquial:

"Sovint en les converses es fa memòria, sobretot la gent més gran,d’aquells temps que la fe era esplendorosa al carrer, i es recorden les processons de setmana santa amb els passos o la de
corpus amb el tàlem, els via crucis, les cloendes de les missions, els enterraments de primera amb tants capellans,...
Hi ha persones que ho enyoren amb recança perquè els ajudava en la fe, veure tanta gent entorn d’un fet religiós. I deu ser ben veritat. Per això alguns voldrien tornar-ho a endegar.
També hi ha qui diu que hi havia molta barreja entre espectacle i fe, i a vegades, com passa en algunes manifestacions actuals, més espectacle que fe. No podem confondre la fe amb l’espectacle.
El cert, però, és que ara estem en un altre temps, en una altra manera de veure i de viure la manifestació exterior de la fe, que demana senzillesa i austeritat. L’espectacle exterior de la fe
i la propaganda han de néixer més de la força de les obres, de la vivència autèntica del dia a dia que de les manifestacions exteriors. L’espectacle de la fe no era pas massa ben vist per Jesús quan criticava les autoritats religioses del moment a qui agradava exhibir-se per les places, o quan refusà l’espectacle de tirar-se de dalt a baix de la torre més alta del temple a la tercera temptació per demostrar qui era.
La fe avui ha d’accentuar més la confiança sincera en déu, el servei als necessitats, el treball callat de cada dia. Aquesta ha deser la nostra manifestació religios."

Dia 7 de novembre, jo no hi seré

No he renunciat ni renuncio a la catolicitat de l'Església, la comunitat de creients és àmplia i diversa, i en respecte a aquesta pluralitat creient, el Bisbe de Roma pot representar la comunió i la unitat de la comunitat creient. Però mai el Bisbe de Roma suposa una autoritat suprema ni superior a dins de l'Església. Molt menys crec en l'autoritat moral ni en la infabilitat papal, ni molt menys crec en l'actual doctrinisme moral de l'Església ni en la reinterpretació que s'està fent del Concili Vaticà II.

Els viatges d'exaltació papal que va iniciar Joan Pau II i que continua Benet XVI no són els exemples del que hauria de ser el Bisbe de Roma, un servidor entre els servidors, i aquesta recepció de Cap d'Estat i vedettisme mediatic papal s'allunyen del paper que hauria de tenir avui l'Església.

Contrariament a les directrius dels bisbes catalans, el diumenge dia 7, a la meva comunitat parroquial si que hi haurà missa, i jo hi aniré tranquil·lament i no seré a l'espectacle de la Sagrada Família.

Perquè crec que una altra Església és possible, i com diu Pere Casaldàliga (recordem que va ser amonestat per Ratzinger per desviar-se de la ortodòxia romana):

"L'Església és un instrument de mediació, al servei del Reialme de Déu. Només té sentit quan està al servei de la humanitat: lliure, feliç, agermanda, esperançada. Jesús es va posar en contra els previlegis, contra la prepotència del temple, el latifundi i l'imperi."

independentistes i d'esquerres

Gairebé 2 hores vam estar amb en Joan Tardà parlant de la situació política actual. En Tardà amb un estil directe i clar va defensar més que mai, en la situació econòmica actual, el paper dels partits d'esquerra i la necessita de fer front a l'onada de polítiques i discursos neoliberals.

Ens hi juguem el futur de moltes persones i molt avenços socials. Van defensar que la sobirania de Catalunya podria significar un avenç en el àmbit social i va destacar el paper que l'actual govern de la Generalitat ha fet en favor de les polítiques socials. L'emprempta d'Esquerra en aquest govern de cara de fer créixer les polítiques socials ha esta clar i evident, esperem que si hi ha canvi de govern no suposi en cap cas anar enrera en polítiques socials ni inversions a recursos socials.

Gent valenta

11Setembre, Volem ser estat per viure millor

(foto de Maria Àngels Roviró, 11 setembre 2010 al Bac de Roda)

Aquest any l'Onze de setembre es troba a les portes d'unes noves eleccions al Parlament de Catalunya, més el fet de trobar-se darrera de les mobilitzacions de juliol en contra de la sentència del Tribunal Constitucional, farà augmentar molt la temperatura de tots els actes convocats.
És doncs un moment crucial i important per reclamar més que mai el dret a decidir i que la independència és l'única via de sortida del poble català. I realment les eleccions del Parlament hauríen de constituir un punt d'inflexió i obrir un nou periòde constituent.
Dit això i davant la nova creació de noves plataformes independentistes vull deixar clar que per a mi la independència, la pàtria, la terra,... no són un fi. Són només un mitjà. Si volem ser un estat és perquè els ciutadans catalans puguem viure més bé i millor, l'objectiu final és la millora de les persones, la llibertat i dignitat del tots els ciutadans. La dignitat del país és indestriable de la dignitat de les persones. Per això em fan una mica de por els excessos de patriotisme que respiren aquests certs nous moviments independentistes. M'oposo totalment a la relfexió que primer només hem de parlar d'independència i després ja definirem el com. La independència ha de ser un mitjà per avançar cap a la llibertat i dignitat de les persones, no un fi en si mateix.

Taizé, 70 anys de la seva fundació i 5 anys de la mort del Germà Roger

El 20 de agosto de 1940, en plena guerra mundial, el hermano Roger llegó solo al pueblo de Taizé con el proyecto de fundar una comunidad. Asesinado por una joven enferma durante la oración vespertina, muere el 16 de agosto de 2005.
Como él no deseaba que hubiera demasiadas palabras pronunciadas en las iglesias, la comunidad de Taizé marcó el doble aniversario de los 70 años de su fundación y de los 5 años de la muerte de su fundador por medio de una simple peregrinación, la tarde del sábado 14 de agosto:

El hermano Alois dijo está oración, siendo las únicas palabras pronunciadas:

Dios de amor, te damos gracias por la vida entregada de nuestro hermano Roger que nos ha dejado hace ya 5 años, y que hace 70 años llegó solo a este pueblecito de Taizé.

Buscaba vivir ardientemente de tu confianza y decir tu bondad infinita por cada ser humano, creyente o no: tú, el Dios vivo que no condena y que no excluye a nadie de su amor.

En esa confianza tú les concediste el encontrar la fuente de la alegría y de la paz: la paz del corazón que fue lo que hizo de él un creador de paz entre los hombre.

Como San Juan Bautista tan solo quería preparar los caminos de Cristo y reunir a tu pueblo para decirle a todos que « Dios está muy cerca de vosotros. »

Volverse hacia ti, Dios de amor, y estar cerca de los más pobres eran para él realidades inseparables. Aliviar los sufrimientos, acoger a los jóvenes, escuchar para así comprender todo del otro: allí se encontraba la vía que tú le abriste para que caminase tras los pasos de Cristo y para que escuchase al Espíritu Santo.

Aunque pobre y vulnerable, usando sus propias expresiones, con todas sus fuerzas eligió amar.

Amaba tu Iglesia que reúne a los creyentes en un única comunión más allá de todas las fronteras políticas, sociales o culturales. Esta era para él, el signo de esperanza de una humanidad reconciliada.

Te damos gracias el poder recordarle con toda la Iglesia. Las palabras de papa Benedicto van directo al corazón cuando escribe: «Que su testimonio de un ecumenismo de la santidad nos inspire en nuestro camino hacia la unidad.» Los patriarcas de Constantinopla y de Moscú, el arzobispo de Canterbury, los responsables luteranos y reformados, como tantos otros, se unen para decirte nuestro agradecimiento.

Concédenos, a todos nosotros, continuar de todo corazón lo que el hermano Roger comenzó. Como él, quisiéramos vivir de la amistad de Cristo poniendo en práctica, sin esperar, aunque sea una sola palabra del Evangelio.

En la comunión de toda la Iglesia a través del mundo y con quienes nos han precedido en la fe, desde los apóstoles y María, te alabamos y te cantamos:

“Jesucristo, luz interior, no dejes que mis tinieblas me hablen. Jesucristo, luz interior, concédeme acoger tu amor.”

Vic, ciutat de pau

http://dialeginterreligiosvic.blogspot.com/

Des del Casal Claret de Vic, d'entre les moltes accions que realitzen, han iniciat un blog de diàleg interreligiós de les diverses tradicions religioses presents a la comarca d'Osona.
Adjunto el link.

Reposem alguns dies, i ens agafem vacances

(foto: M.Àngels Roviró. L'Esquerda)
Em sembla que ens convé reposar una mica i agafar uns quants dies de vacances. El ritme no para i em sembla que tindrem un tardor amb molta feina. A veure si parem un dies, desconectem de tot i estem una mica més per la canalla.
Acabem un juliol molt mogut, ara només ens ha faltat la supressió de les curses de braus. Genial. I ara cada dia tenim la presentació d'una candidatura independentista. Benvinguts al club, com més serem més riurem, a veure com quedarà tot al final.
A veure si aprofitem bé aquestes vacances d'agost. Tenim ganes de fer alguna excursió a la muntanya, anar a la festa major d'Argentona i a veure si tenim cotxe i ens anem alguns dies als Alps. De tornada ho expliquem. Bon estiu.

10 de juliol de 2010, jo hi era

El dia 10 de juliol de 2010 passarà a la història de Catalunya com el dia del gran manifestació que va posar punt final a l'autonomisme de Catalunya iniciat l'any 1977 per començar la transició cap a la independència. Del mateixa manera els nostres pares ens recorden aquella manifestació del 77, nosaltres podrem explicar als nostres néts que aquella manifestació del 2010 que va suposar l'inici de la independència de Catalunya, vam anar-hi, i que a partir de llavors tots els partits polítics van donar-se compte que s'havia acabat una etapa, que amb Espanya no hi havia res a fer i que calia ser independents.
I ho recordaré perquè és el dia que vaig fer 42 anys.

Adéu Espanya

(foto: executiva extraordinària d'Esquerra d'avui)
Si a casa d'algú no m'hi volen, marxo.
S'ha acabat l'etapa autonomista i dels intents federalistes, Espanya no ens hi vol. Avui comença una nova etapa de la història de Catalunya, avui comença la transició cap a la independència, no hi ha altra solució, el pacte i l'encaix no és possible.
Vam impulsar un estatut com a darrer intent de trobar un espai per Catalunya dins d'un Estat plurinacional, però entre la sociovergència, el govern espanyol i ara el Tribunal Constitucional, ho han fet totalment impossible.
Només podem acatar la voluntat del poble de Catalunya i que es respecti la seva veu.
Som una nació, nosaltres tenim dret a decidir. Aquest serà el lema de la manifestació del dia 10.
Adéu Espanya.

La missió com la política ha de ser vocació

Avui hem celebrat el 25è aniversari de l'ordenació presbiteral d'en Màxim Muñoz, de moltes coses que s'han dit, em quedo amb les paraules de Casaldàliga:

"El perill més gran que pot tenir la missió: que es transformi en una professió, en un encàrrec, en un càrrec. S'ha dit que el pitjor que li pot succeir a la política és que en comptes de ser vocació sigui professió. Funcionaris del Regne de Déu? no és possible! Hauríem d'insistir que la missió és una vocació: una crida, una resposta, una passió, un entusiasme, un somni, una utopia: la utopia del Regne."

Sau?

No fa tant mesos que els consellers més ateus adreçaven les seves pregàries per solucionar els greus problemes d'aigua. Mesos després, i després d'una primavera molt plujosa tenim el pantà ple a vessar, no es veu ni el campanar de l'esglèsia de Sant Romà.
Aquesta imatge és de diumenge passat que m'hi vaig acostar en bici, una excusioneta per fer una mica d'exercici i per donar la benvinguda a l'estiu. On temps on és més fàcil sortir a donar la volta i adonar-nos més bé del que tenim al voltant. Meravellar-nos un cop més dels béns que ens dóna la mare natura i preguntar-nos si sabrem gestionar-los bé?

La nena d'Eurovisió amb la creu de Taizé

La guanyadora d'Eurovisió amb la creu de Taizé

Dissabte passat per casualitat vaig veure el final d'Eurovisió, va guanyar una noia alemanya que portava al coll una creu de Taizé, es va veure perfectament diverses vegades. ( una audiència de 124 milions de persones )Em va fer gràcia. Però millor són els comentaris que he trobat a la premsa:

"Eurovisión 2010: Lena Meyer-Landrut adora la Comunidad de Taizé
La joven siempre luce un colgante con el símbolo del grupo religiosa

Lena Meyer-Landrut tiene muchas caras y una está muy ligada a la religión, en concreto con la Comunidad de Taizé, grupo monástico cristiano y ecuménico fundado por el teólogo suizo Roger Schutz en 1940. En este sentido, diversos medios alemanes publicaron antes del triunfo de Lena en Eurovisión 2010 que buscó la felicidad y la paz consigo misma en una comunidad religiosa. Ocurrió en agosto de 2008 cuando Lena pasó una semana en un campamento de meditación en Taizé, Francia, donde cada año se reúnen alrededor de 100.000 creyentes para disfrutar juntos de una experiencia religiosa. Dicha vivencia marcó sobremanera a Lena Meyer-Landrut, que desde entonces luce en su cuello un colgante con el símbolo de la Comunidad de Taizé, una mezcla de cruz y de paloma que exhibió en el festival de Oslo."

Fotos de Lena Meyer-Landrut a Taizé: http://www.bz-berlin.de/kultur/fernsehen/so-lebte-lena-meyer-landrut-im-kloster-article844060.html

Tornarem a vèncer

Vetlla de Montserrat amb el Secretari d'Estat Bertone

Com cada diada de la Mare de Déu de Montserrat vaig pujar el vespre a Vetlla. Aquest any presidia el Cardenal Tarcisio Bertone, Secretari d'Estat del Vaticà, és a dir, el número dos del Vaticà. Cap esperança de canvi en sentit doctrinal, però si que pot haver-hi canvis en les relacions Vaticà - l'Església Catalana. Bertone coneix molt bé Montserrat i la realitat catalana, l'uneix amistat amb el Pare Abat. Va parlar en català i en el sermó va citar Torres i Bages, Verdaguer i fins i tot van entonar el Virolai i el cantava amb coneixement. Les relacions Vaticà Església Catalana poden canviar, i el referent passa per Montserrat. Esperem canvis i que s'acabi el control dels Roucos, Copes i companyia.

Ah! felicitats a totes les Montserrats.

Dracs i sant jordis

1.- Aquest matí venia pensant quins són els dracs que avui hauríem de matar. Quins són els dracs que tenen atemorit al poble?, a quines princesses hem d'alliberar?. Malauradament el llistat és interminable, la por, la malaltia, la injusticia, la xenofòbia,... necessitem molts sants jordis per poder anant vencent el mal.

Jo no tinc la valentia de cap sant jordi i si que tinc el risc de quedar-me a casa i deixar que solucionin els problems els altres. Però festes com les d'avui ens ajuden a sentir-nos més poble, formar part d'un conjunt i sentir la necessitat que hem de posar el nostre granet de sorra i ajudar també a matar els dracs que ens tenen atemorits.

Al cap tinc la intrasigència antidemocràtica d'un sector de la societat espanyola que encara no accepta de cap manera que tenim el dret a ser el que volguem ser i la por de molts catalans de de saber-nos que som, encara tenim masses samaranchs canviant de camisa.

2.- Avui dia de Sant Jordi em passava això pel cap. Un dia que tot i ser el meu sant la grandesa de sant jordi és que és una festat de tots. Jordi és un nom que no me'l sento gaire. A casa de petit tots em cridaven pel diminutiu: Toti, i després de jovenet tothom m'anomenava pel motiu de casa: Moreno. No ha estat fins aquests darrers anys que em sento anomenar pel nom de Jordi Serra. Si algú em crida per Jordi segurament no em giro. El nom no acaba d'anar en mi. Això no treu que cregui que avui és un dia molt especial i dels més bonics de l'any.

14 d'abril, 79è aniversari de la proclamació de la República

Abans de Sant Jordi tenim per celebrar l'efemèride més important dels republicans catalans, la proclamació de la república el 14 d'abril de 1931 pel President Macià. Una celebració que sommiem repetir.
Els d'Esquerra Osona com cada any ho celebrarem i anirem a sopar tots junts. A part us adjunto el bloc on hi ha totes les activitats previstes per aquesta setmana. Visca la República !

http://setmanadelarepublica.blogspot.com/

Bona Pasqua, Al·leluia

Imatge de la vetlla pasqual d'ahir al pavelló del seminari de Vic, aquest any amb tota la família al complert.
Un cop més podem celebrar la Vida, de Crist ressuscitat.

cap de setmana de Rams, entrem a la setmana de Pasqua

M'han passat les setmanes de quaresma ràpidament i sense adonar-me compte ja som a Rams, entrada a la setmana de Pasqua. Fa quinze dies estàvem colgats de neu en un rigorós hivern, i ara ja comencem a lluir el dies de primavera i pressentim la verdor de la natura. Aquest cap de setmana també hi ha canvi d'hora que deixa enrere definitivament l'hivern i la foscor.

No ha estat una quaresma gaire contemplativa, l'acció i el dia a dia no m'han permès assaborir la preparació de la Pasqua, espero que aquesta setmana hi pugui dedicar més temps i poder renovar el baptisme un cop més a la vetlla de pasqua.

He viscut una setmana de plens, el de l'ajuntament http://www.osona.com/noticia/19334/roda/dona/empenta/poum i el del consell comarcal http://www.esquerra.cat/locals/index.php?id_article=37633 .En tots dos he fet d'oposició borroka, m'està cansant veure que en aquesta situació de crisi els governs municipals es limitin a dir que davant la crisi no podem fer el que volem i qui dia passa any empeny. En aquests moments des del món local hem de ser més dinàmics, més enginyosos, més proactius, fer l'esforç per anar-nos sortint de l'actual situació i liderar davant la població que la política és al servei de les persones per avançar, no per instal·lar-nos en la grisor de la gestió.

Jesús de Natzaret no va dubtar a pujar a Jerusalem entrar-hi donant la cara sabent que era inevitable enfrontar-se amb les classes dominants i que s'hi jugava la vida.

Ens quedarem a la tranquil·la Galilea o pujarem a Jerusalem?

llei de consultes, endavant

Dimecres al Parlament es va aprovar la Llei de Consultes, dins de la legalitat de l'estatut i la constitució, els catalans podrem fer referèndums del que calgui. Algú diu que Madrid no autoritzarà mai un referèndum pel dret a decidir. Em sembla que es tracta que una majoria del Parlament ho demani i Madrid haurà de passar la vergonya democràtica davant de tot el món de no donar-nos permís. El referèndum de l'Ibarretxe el van rebutjar per no ajustar-se a la legalitat. En el cas de Catalunya no ho podran dir. Hauran de dir que no són democràtics i prohibir-lo en contra de la legalitat. El conflicte està servit.

Els intents de dir que Esquerra no serveix per res han quedat desmuntats, ara només falta la valentia de tots els partits que s'omplen la boca de catalanisme de fer aquest pas endavant que la legalitat democràtica ens permet. Això s'anima.

geografia literària de Llorenç Soldevila

En Llorenç Soldevila va presentar ahir a la sala de la columna de Vic la seva geografia literària de Catalunya, un recorregut literari per tots els pobles de Catalunya, una obra única, amb tots els espais literaris de la geografia catalana. A part de l'obra s'ha presentat la pàgina web on també hi ha tots els indrets literaris, amb els textos, les fotografies, els mapes de localització,... una passada. Ara abans de fer qualsevol excursió entreu a www.endrets.cat i tindreu una guia literària de qualsevol lloc de Catalunya.
En Llorenç fill de Monistrol de Montserrat fa anys que viu a Argentona, i en fa pocs que és professor a la Universitat de Vic. Ell ja va ser professor quan anava a l'institut Satorras de Mataró. I vaig encarregar-li la ruta literària Miquel Martí i Pol de Roda de Ter i que vam publicar l'Ajuntament de Roda. En Llorenç també és l'ànima del centre d'estudis Argentonins. Un patriota de veritat, dels que treballa pel país i la seva cultura. Llorenç gràcies pel teu treball.

"La Nueve" del general Leclerc

Ahir vaig llegir al diari que finalment després de 75 anys l'ajuntament de París ha rendit homenatge a la novena companyia de la segona divisió del general Leclerc, formada per republicans espanyols, que havent perdut la guerra civil van allistar-se a la legió francesa i van continuar lluitant contra el feixisme. Aquesta companyia, "La Nueve" va ser la primera ha entrar a París l'estiu del 1994, i alliberar així la ciutat del nazisme. Els primers tancs que van entrar a París duien el nom de batalles de la guerra civil: "Brunete", "Belchite", "Guadalajara",.. i lluïen banderes republicanes. El General De Gaulle va escollir en el seu passeig d'entrada a París estar escortat per aquests soldats espanyols, ja que eren considerats el millors, primer perquè ja portaven dues guerres a sobre i sobretot perquè no lluitaven per una bandera sinó per la llibertat. Soldats que esperaven que després les forces democràtiques aliades alliberessin Espanya del franquisme.

Fins ara França havia amagat aquesta part de la història i no ha esta fins ara que s'ha fet el reconeixement als pocs supervivents que quedaven. En el llibre Soldados de Salamina, es busca al soldat Miralles, que és un d'aquests republicans que després de la Guerra civil van continuar lluitant contra el feixisme a l'Àfrica, des embarcant a Normandia, entrant a París després van ser abandonats i mai ningú havia pensat amb ells.

Una història de perdedors però que mereixen estar escrits en lletres grosses en el llibre de la història de la llibertat.

Roda de Ter - "Gran Hermano"

La sociovergència de Roda ha decidit, pel bé la seguretat, instal·lar 28 càmeres de videovigilànica pels carrers del poble. Ja sé que moltes persones els sembla molt bé aquesta mesura i també sé que una de les prioritats és la seguretat, però això no justifica que la única solució sigui anar instal·lant càmeres per tot arreu. La seguretat és un principi bàsic de la democràcia, però també ho és la llibertat i la intimitat de les persones. Cada cop ens queda més aprop la societat d'Orwell. Som pocs els que no veiem adequada ni adient la mesura, però no podem anar renunciant a les llibertats. Qui vigilarà el vigilant?

Zapatero cita el Deuteronomi

No sé jutjar si l'anada de Zapatero a aquesta pregària dels EEUU amb l'Obama és hipocresia, adient i/o adequada, però no seré pas jo qui desautoritzi aquest text fundacional del judaisme i dels cristianisme i que tan sovint alguns sectors volen oblidar:

"No explotis el jornaler pobre i necessitat, tant si és germà teu israelita com si és un immigrant que viu en una ciutat del teu país. Paga-li el jornal aquell mateix dia; que no se li pongui el sol sense haver cobrat, perquè aquell home´és pobre i necessita el seu jornal per a viure. Així no clamarà el Senyor contra tu i no seràs culpable d'un pecat."

Deuteronomi 24, 14-15

S'ha de pensar amb el cap, no amb l'estómac

Amb dos temes que m'afecten directament com és immigració i món local podeu entendre que aquests dies amb el debat del padró de Vic no he estat parat. Però he mira't d'anar treballant sense fer soroll i col·laborar perquè tot això no acabés malament. Com a representat del món local a la Taula de Ciutadania i Immigració de Catalunya i en el Pacte Nacional Per a la immigració, el tema m'ha tocat directament i han hagut moments delicats.
Tampoc he volgut escriure res quant el debat estava totalment desbocat i semblava que es tractava de veure qui la deia més grossa. M'ha donat la sensació que molts cops es parlava més amb l'estómac que amb el cap. És allò que diuen que a situacions complexes no es poden donar respostes senzilles.
Com a cristià, de posicionament només n'hi ha pot haver-hi un: "l'estranger és el teu germà". Com a polític d'esquerres també és evident que volem la millor atenció pel major nombre de persones. Però suposo que també hi ha les limitacions que aquí no es poden solucionar tot els problemes del món i que si no hi ha feina és evident que no es pot atendre a més gent.
Per tant, com polític local faré tot el possible per que aquí pugui viure la gent més i millor, vinguin d'on vingui. També puc entendre la gent que no se sent ben atesa als serveis mèdics, als serveis escolars o tingui problemes de convivència en la seva escala de veïns on en el seu barri i pensi que la solució és aturar la immigració. Però això no és un problema de padró. La gent vol més i millor atenció, serveis adients i de qualitat. El que hem de fer els polítics és resoldre aquestes temes la gent se senti ben atesa i puguem estendre el benestar al major nombre de persones. Els polítics no podem acceptar la resposta fàcil que els problemes se solucione aturant la immigració i donar la resposta fàcil de demostrar que aquí no volem a ningú més posant com excusa un tràmit legal i una contradició legal-administrativa.
No llencem la feina ben feta de tanta gent durant els darrers anys.

Xavier Jounou: "sóc d'esquerres perquè sóc cristià"

Fragment de les darreres paraules de Xavier Jounou llegides en el seu enterrament:

"Déu ho ha volgut i jo ho accepto. Sempre he estat a disponibilitat seva i no puc tirar-me pas enrere ara, tot i que em costi entendre-ho.
Vivim tan intensament, que sembla que no pugui ser que, de cop i volta, d’avui per demà, et pugui atrapar una malaltia com la que s’ha enamorat de mi i paralitzar-ho tot. Però la realitat ha estat aquesta, i és aquesta la que hem hagut d’acceptar i d’encarar, malgrat costi.
Marxo conformat, tranquil i serè, però amb l’ànima corpresa per totes les persones estimades que deixo. ....
Sé que avui també marxa un alcalde de Solsona. No ha estat mai per a mi un objectiu ser-ho, era més aviat com una disponibilitat que sentia. I us puc dir que bé ha valgut la pena, que he sentit moltes coses fent-ne, que he pogut compartir hores de treball, de preocupacions, però també d’anhels i moltes il·lusions i moments preciosos, tant amb la totalitat dels regidors com amb l’ampli ventall de treballadors municipals. I he pogut parlar amb tanta gent i conèixer-ne tanta de nova... He procurat tenir un marcat sentit institucional del càrrec, i ser l’alcalde de tots els solsonins i solsonines; alhora que he procurat ser just i atendre tothom per igual. De tota manera, em dec haver pogut equivocar a voltes, i és per això, que voldria demanar disculpes si algú en algun moment s’ha trobat desatès o decebut...
Ser i fer de pagès ha estat la meva vida. I vull reivindicar la necessitat que té al societat de demostrar, amb fets més que amb paraules, que la nostra activitat és imprescindible, però que, a l’ensems, la gent que vivim al camp no podem ser uns ploramiques eterns, sinó uns innovadors i renovadors constants.
Ser cristià i ser català són dos fets que m’han marcat profundament en la vida.
Us encoratjo a seguir treballant per tal de poder arribar a la plena sobirania nacional, fruit d’una majoria democràtica que l’avali. Una Catalunya on hi càpiga tothom qui hi vulgui ser. I, en aquests moments, gosaria demanar a la societat una mica més de confiança i de comprensió en la classe política catalana. Ja sé que passa el que passa, però també és cert que hi ha molta gent que s’hi dedica de manera correctíssima i pensant només en el bé de tots. No siguem injustos posant tothom al mateix sac. I a la classe política li demanaria més generositat i molta obertura de mires. No hi ha ningú en possessió de la veritat ni de res que sigui de tots, ni ningú sol pot atribuir-se ser Catalunya. Si us plau, parem un moment, recapacitem i adonem-nos que la nostra desunió és, alhora, la nostra més gran feblesa. I que, sobretot, no podem exercir la política des de la rancúnia, des del recel constant, ni des de les batalletes entre els partits i dins seu. No ens duu enlloc que no sigui a l’embadaliment, tot sovint babau, de la militància de torn de cada partit. Però això també és eixorc.
I la meva pobra i estimada Església! Tan còmoda a Roma i tan desubicada a la cova de Betlem! Aquesta jerarquia tan allunyada del Concili Vaticà II, i alhora tan recelosament garant d’allò que hauria de ser secundari. Tan satisfeta fent celebracions amb reminiscències del passat dins engalanats temples, i tan absent en la seva principal missió evangèlica, la de pedres enfora, allà on aplicar i viure-hi la fe i la donació agafa tot el seu sentit de ser cristià. Com me n’he sentit de prop sempre de la gent senzilla que treballa per les seves parròquies, de la gent que per amor a Crist es dóna de manera humil i gens sorollosa. Com em recordo en aquests moments del bisbe Pere, allà a l’Araguaia, o de les monges de l’Hospital i de tantes i tantes altres vides, creients i no creients, lliurades de ple a abocar amor sobre qui més ho necessita, ja sia per fidelitat a l’Evangeli, ja sia per estimació a la dignitat humana. I no és prou vergonyós que els cristians, a hores d’ara, encara visquem dividits.
Tot anirà a millor, ja ho veureu. El mal sempre fa molt soroll, al contrari del bé, que és silenciós. Però hi ha molta bondat encara en molta gent per capgirar moltes coses i poders. Segur. El món ha d’anar a millor. Treballem-hi per fer-ho realitat!
Bé, me’n vaig, si m’hi vol, amb el Fill del fuster de Natzaret, el meu guia en aquesta vida terrenal.
Aquí, a propet de la Mare de Déu del Claustre, us dic adéu.
Déu ho ha volgut i jo ho accepto, i li demano que us ajudi a acceptar-ho a vosaltres.
Al cel ens puguem retrobar tots plegats. M’enduc tot el vostre amor i tot el vostre afecte dins el calaixet del meu cor!"

A l'amic Jounou de Solsona

Acabo de rebre la notícia de la mort per malaltia de l'alcalde de Solsona, en Xavier Jounou. Ja fa dies que l'evolució de la seva malaltia no feia preveure cap optimisme, però la mort d'una pesona en plena activitat vital no ens deixa indiferents.
A part de la seva capacitat política d'haver guanyat les eleccions a Solsona, on Esquerra no havíem guanyat mai. Vull destacar el seu humanisme i actitud de servei. Pagés de professió no ha deixat que en aquest temps que ha estat d'alcalde s'hagi enlluernat n'hi hagi abandonat les seves idees i la seva proximitat amb la gent. Estimava Solsona i ho hagués donat tot per la seva terra del Solsonès.
Amb ell m'hi sentia molt pròxim ja que compartíem aquest compromís amb Esquerra i també la nostra opció de creients. A igual que Ell, crec que la nostra militància cristiana ens obliga a un compromís polític i social. Haurem de seguir aquesta lluita i contemplació sense Ell, però Ell segur que ens hi ajuda. Descansa en pau amic.

Article de Bernabé Dalmau avui al Periòdico

El Periòdico, 8 de gener de 2010, pàg.6
"I ja no podem donar per suposadament vigoroses les nostres arrels perquè, en nom d'una laïcitat mal entesa per part d'uns i davant d'un espiritualisme desencarnat per part d'altres, la campanya més correntment promoguda des de certes instàncies polítiques tendeix a assecar aquestes arrels. La primera perjudicada és Catalunya mateixa, perquè perd elements d'identitat. Tota la societat ha d'estar preocupada per no perdre la dignitat, i els cristians han de recordar-li-ho. En aquest sentit, potser una acció més valenta i compromesa dels responsables de la nostra Església ajudaria a fer respectar més les arrels cristianes del nostre poble." Bernabé Dalmau, Monjo de Montserrat.