divendres, 24 d’abril del 2009

Espiritualitat militant, de Ramon Bufí

"Avui, com sempre, hi ha moltes classes d’espiritualitat. Des dels eremites a Cardijn hi ha un gran salt. Fins i tot el filòsof francés André Compte-Sponville té un llibre sobre El alma del ateismo. Introducción a una espiritualidad sin Dios.
També dins de l’Església hi ha, doncs, moltes espiritualitats, i cal saber-les acceptar totes, sempre que no es presentin com a exclusives, com l’oficial de l’Església, i que siguin fidels als trets essencials de l’evangeli.L’espiritualitat militant no està de moda darrerament, només cal recordar el tracte que han rebut els sants de la teologia de l’alliberament.

Per aquesta raó, més que mai, cal cercar-la, llegir-la, meditar-la, conèixer els místics militants d’aquest darrer segle. L’espiritualitat militant s’alimenta de dos pols fonamentals:

a) de les dificultats i facilitats de la vida, de l’ENTORN. La gran mediació per anar cap a Déu és la vida (no és pas que oblidem que el gran Mediador és Jesucrist, com direm després).

No és agosarat afirmar que qui no contempla la vida no contempla Déu, o que qui no s’endinsa en la vida no s’endinsa en Déu. I quan diem entorn diem quotidianitat, no grans efemèrides. Rellegim les primeres cinc ratlles de la Gaudium et Spes.

b) de la mística, de l’Esperit. És allò de K Rahner: els cristians del s.XXI seran místics o no seran.És allò d’un militant de l’ACO, treballador: em llevo cada dia a les cinc per fer pregària, si no, no me’n surto. I quan diem espiritualitat o mística no diem una vaguetat, tant de moda avui, sinó que diem Cristologia, Jesucrist al centre, i el seu Esperit. És tan fàcil manipular l’evangeli, o donar autoritat divina a allò que diu tal papa o tal bisbe, com si parlés l’Esperit de l’Església. Benet XVI a les primeres ratlles de Deus Càritas est afirma que no es comenta a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida.

Aquesta presència, aquesta Persona, té problemes per a ser trobada, avui. Fer experiència profunda de Déu demana una gran exigència humana, una antropologia que no és precisament la de la facilitat, d’allò que em ve bé o m’agrada en aquest moment. Sense una dedicació profunda a la pregària, llarga o en múltiples petits moments, com diu Madeleine Delbrêl, no hi ha espiritualitat militant, no hi ha experiència personal de Déu. Hi poden haver idees, energies, estats d’esperit, però no de l’Esperit. Si badem la secularització ens pot ofegar a tots.

Repassem alguns místics militants moderns no massa coneguts des d’aquests aspectes i contemplem- ne alguns textos. Heus ací unes curtes frases:

“Estic disposada a tot, a testificar en cada situació i fins a la mort que la vida és bella, que té sentit, i que no és culpa de Déu sinó nostra que haguem arribat fins a aquest punt” (Etty Hillesum, internada a Auschwitz, uns mesos abans de morir).

“Als homes hem de saber perdonar-los i no excedir-nos en portar-los als tribunals. No volem només recordar els morts, sinó perdonar els vius. D’aquesta manera donem la mà als morts més enllà de tota tomba, més enllà de tot odi” (Viktor E. Frankl, que es passà anys als camps de concentració i en sortí viu i sense cap rancor).

“Qui es manté ferm en aquest temps de confusió, de barbàrie i de mort? Només aquell per al qual la regla suprema no es la raó, els principis, la consciència, la llibertat i la virtut personals, sinó que està disposat a sacrificar-ho tot quan, en la fe i en un solitari lligam amb Déu, se sent cridat a una mes alta obediència i responsabilitat; aquell la vida del qual no vol ser altra cosa que una resposta a la interrogació i a la crida de Déu” (Dietrich Bonhoeffer).

Hi afegírem altres textos de Pere Casaldàliga, Alfons C. Comín, E. Mounier, Martin Luter King, Òscar Romero, Madeleine Debrêl, i d’altres que és bo que llegim, meditem i donem a conèixer. Són místics militants dels nostres temps, de qui se’n fa poc ressò oficial."

Ramon Bufí. Rector de Sant Pere de Roda.

dijous, 23 d’abril del 2009

El fill de Fernando Lugo

En aquest mateix bloc vaig defensar l'opció del ex-bisbe i president del Paraguay Fernando Lugo. Després de la notícia on ha reconegut tenir un fill amb una jove paraguaya de 26 anys (foto), em veia amb l'obligació de dir-hi alguna cosa. He trobat aquest article del professor d'Ètica l'argentí Leonardo Belderrain:
"El presidente y ex obispo Lugo probablemente no se ha podido sustraerse al contexto cultural en el que nació y creció. Las circunstancias personales del ex obispo Lugo nadie las conoce y será Dios quien lo juzgue si su obrar no ha sido del todo correcto. Por lo pronto ha reconocido a su hijo, lo cual es meritorio, sabiendo que ello le ocasionaría críticas tanto desde dentro, como desde fuera de la Iglesia.
Su compromiso con los más necesitados, su solidaridad y entrega a una causa política cuyo objetivo es elevar a ese pueblo oprimido, lo muestran con un ser humano lleno de buenas intenciones. Con la fortaleza de construir y soñar con un Paraguay más próspero y solidario y la debilidad de no haber puesto freno a sus pulsiones vitales. La Iglesia Católica no se ha caracterizado por sus enseñanzas sobre el ejercicio de una sexualidad sana y responsable, que no niega y censura las pulsiones sino que enseña a encauzarlas para el bien del cuerpo y del espíritu.
Muy por el contrario, en muchos casos ha contribuido a que hombres educados en una moral extremadamente estricta, que niega las pulsiones, actúen de forma completamente opuesta a lo que enseña el Magisterio Eclesiástico.
Con sus luces y sus sombras, el ex obispo Lugo transmite la imagen de un hombre de Dios, espiritual y carnal, político y social, sincero y contradictorio, como todos los humanos. Para formar laicos comprometidos hace falta en nuestras culturas como dice el papa Benedicto XVI- que Eros vaya acompañado de un gran amor de ágape con derivaciones políticas y económicas.
Creo que ha sido y es un hombre de Dios que desde su compromiso místico espiritual fue descubriendo el amor político y el erótico en un mundo de injusticias y de falta de solidaridad, de doble moral en el cual muchos podemos tener una sexualidad que mostramos y otra que escondemos; por eso creo que es muy abierta la iglesia que lo acompañó como a un adolescente y le permite ahora por fin, desarrollar su vocación laica. La falta de presencia que tuvo con la o las jóvenes que tuvieron hijos con él (por lo menos esa es la información que tenemos y no fue desmentida después de varios días). Esa me parece que fue su gran equivocación, No juzgo la excelencia de su celibato.
Pienso que también es sano que algún obispo pida perdón por los pecados de Lugo, sobre todo si sientiera envidia. Ojalá que Lugo, desde su nuevo status político y clerical, pueda superar la sexualidad anacrónica de los que viven a veces un despertar fuera de época y pueda vivir un amor “cinco estrellas”. Que como decía el Papa en su primera encíclica, su amor no sea caricaturesco en razón de tener poco amor por quien elija como pareja o poco eros.

Ayer le pregunte a una señorita paraguaya –empleada doméstica que vino a casarse con un albañil también paraguayo- qué pensaba del caso Lugo: me dijo que el pueblo lo quiere, más allá de los escándalos de la prensa; y que ella pensaba que con el tiempo, la gente iría eligiendo obispos y presidentes que sobretodo testimoniasen que son buenos padres. Pensé para mis adentros “ojalá que Dios la escuche.”

dimecres, 22 d’abril del 2009

23 d'abril, Sant Jordi

"El seu sepulcre a Llídia esdevingué un centre de veneració molt popular. Són nombrosos, ja que des del segle IV, els testimonis del culte extraordinari amb què el "gran màrtir" fou honorat. Els croats estengueren la seva popularitat per tot l'Occident. La fomentaren els reis d'Aragó, i les Corts reunides a Barcelona el 1456 el van declarar patró de Catalunya" (DALMAU, B. Santoral.)

dilluns, 13 d’abril del 2009

És viu!, bona Pasqua

La pluja d'aquests dies, els camps ben verds, les flors dels marges dels camps, les petites fulles del arbres,.... tot ens diu que la primavera ha tornat amb força. Imatges que ens ajuden a entendre aquest misteri de la Vida. La mort no ens pot vèncer, tenim una esperança que és diu Vida. Per damunt de tots els infortunis i contratemps tenim la força que ens fa creure en la Vida, una Vida que com a cristians tenim referenciada en la resurrecció de Jesús.
Celebrem la Vida, celebrem la resurrecció del Senyor que ens ajuda a seguir endavant.
I tal com vam cantar a al vetlla Pasqual creiem que "és l'amor el que ha triomfat, perquè viu: Crist és vida, ho hi ha mort.

dissabte, 4 d’abril del 2009

Hosanna

Diumenge de Rams: Hosanna.

Estic fent gestions perquè la morena vingui a portar els cants de la Pasqua del seminari de Vic.