Vicenç Ferrer

Van ser els de La Vaguardia els primers a dir que calia que els polítics catalans haguessin hagut d'anar a l'enterrament del cooperant Vincenç Ferrer, avui també El Periòdico s'hi apuntava publicant diverses cartes de lectors denunciant que els polítics catalans no haguessin anat als funerals. Són els mateixos mitjans que critiquen l'expansió de la representació exterior de la Generalitat de Catalunya i donen detalladament i puntualment totes les despeses que el Vicepresident realitza obrint ambaixades o dedicant-los a cooperació exterior. Uns mitjans que també haguessin criticat si tots els polítics catalans hi haguessin anat i dirien que seria una instrumentalització i voler manipular i aprofitar-se del llegat i la imatge del cooperant català. Ja hi estem acostumats.

Dit això, és admirable el treball que aquest ex jesuïta ha realitzat al llarg de la seva vida de compromís amb els més pobres i haver pogut fer arribar la injustícia i el clam dels més pobres de la Índia a Catalunya i haver sabut mobilitzar la solidaritat catalana. A través de la seva ONG amb el sistema d'apadrinaments d'infants.

Per a mi, l'apadrinament no és el sistema ideal de cooperació, i em sento més còmode amb d'altres tipus d'ONG que promouen un altre tipus de cooperació, però hem de reconèixer que això dels apadrinaments arriba a un sector important de gent.

Aquest tipus de cooperació, més la imatge d'un jesuïta que deixa l'ordre per ser més progre, d'invocar una espiritualitat ecumènica, on hi cap tot, i de fons la músiqueta del misticisme oriental, ha estat un formula que ha tingut èxit. I hem vist com Vicenç Ferrer s'ha anat convertint en una icona per molts catalans. Donant-li aquest any el títol de El Periòdico de català de l'any.

És una sort i exemple tenir a Catalunya i al món personatges com Vicenç Ferrer, però la seva cooperació i la seva imatge no és el meu ideal. Si hagués estat polític segurament que tampoc hagués anat al seu funeral.