Començo vacances

Tinc la sort de poder fer 4 setmanes de festa i poder fer més el mandra, estar una mica més per la canalla i fer alguna d'aquelles coses que durant l'any mai tens temps fer fer-les.
Així doncs, segurament tampoc obriré massa l'ordinador i suposo que les meves publicacions en aquest bloc seran inferiors.
D'entrada hem començat amb una de les festes majors importants, la Festa de Santa Anna del Vendrell, una mostra impressionat de cultura popular, on a part dels tradicionals castells i balls de diables també tenen unes cercaviles de diversos grups de cultura popular, ball de bastons, ball de panderos, ball de pastorets, cavallets, ball de valencians,... tot una sèrie de grups que surten de cercavila un cop acabada la missa de Santa Anna. Ens va impressionar el gran nombre de gent jove que participava d'aquestes activitats. I també el nivell de cura en el vestuari i en el manteniment de la tradició.
Encara tenim país. Un cop més les comarques de Tarragona ens donen una lliçó de festa i cultura.
Al Vendrell Santa Anna està ben honorada.

Fins on ha d'arribar la meva solidaritat?

Finalment l'Estat Espanyol ha publicat les balances fiscals on es reconeix de manera oficial el gran deute fiscal que pateix Catalunya. Sóc dels que crec que la riquesa s'ha de repartir i millorar la redistribució econòmica. Que si uns tenim la sort de viure en situacions econòmiques favorables transferim part de les nostres rendes a realitzar polítiques de millora i desenvolupament de territoris menys afavorits.
Nosaltres hem estat afavorint-nos de transferències de fons europeus realitzats per països com Alemanya. He participat activament en campanyes demanant el 0.7% de les nostres rendes a països més pobres. Crec fermament en la solidaritat i que aquesta ha de ser una de les bases per la transformació d'aquest món tan desigual. Recordo xerrades de l'Arcadi Oliveres on afirmava que si tots el països rics reduíssim la nostra renda i visquéssim amb la renda de Portugal, tot el món podríem viure igual, tot el món podria viure com viuen els portuguesos.
Però el concepte de solidaritat és que jo decideixo voluntàriament la cessió de part de la meva renda. En cap cas solidaritat és que uns altres siguin amos dels meus impostos i siguin ells qui decideixen les meves quotes de solidaritat. Quotes que com veiem no són del 0.7% sinó de fins el 9%.
Catalunya ha d'ajudar a Extremadura correcte, però també vull ajudar els països del mediterrani i també els països africans. I vull ser jo qui decideixi i veure si un 9% de solidaritat pot anar fins i tot en contra del meu propi país.
El més fort de tot això és que ens diuen que no som solidaris.

Avui faig quaranta anys, o bé, vint anys que tinc vint anys

Avui, 10 de juliol, fa 40 anys que vaig nèixer. Penso que no cal donar-hi gaire importància, que tan important és fer-ne 39 com 41, però els quaranta no deixa de tenir el seu morbo. Puc dir que estic content i que em sento molt bé, res de crisi dels 40, si de cas la crisi dels 40 la vaig tenir l'estiu passat, ara sembla que tot pinti molt més bé.
Tinc poques fotografies de petit, he penjat aquesta típica de la benedicció de rams amb els meus germans grans, l'Estel i en Joan. És una forma de veure que en quaranta anys han pasat moltes coses i molts canvis i també és la manera de dir que aquests 40 anys és una aniversari també per tota la família, els meus pares, els meus germans i ara la meva dona, els meus fills, nebots, cunyats,.... Gràcies a tots anem creixent i fent-nos més grans i més persones.

Amb els quaranta anys queda molt clar que un ja no és jove. Fa vint anys que vaig fer el vint anys, la plena joventut, i qui es pensi que amb quaranta anys és jove s'està enganyant ell mateix. Quaranta anys és maduresa i n'hem d'estar molt contents, així ho penso jo.

La fotografia és un regal d'en Josep Maria Gensana quan vaig fer vint anys, una benedicció del papa polac per tocar-me la moral.

Construir l'esperança

"Construir l'esperança" és el darrer títol dels quaderns de Cristianisme i Justícia, núm. 154, de Jaume Botey. Us adjunto el pdf d'aquest quadern ja que l'he trobat sensacional. La reflexió sobre la necessitat d'esperança que té aquest segle XXI i les experiències de viure esperançat, que culmina amb l'anunci de Jesús de l'espera del regne.
Com a testimonis de viure compromès en aquesta d'esperança ens posa l'exemple de vida de Charles Péguy, Walter Benjamin, Dietrich Bonhoeffer, ja citat en aquest bloc i també de Simone Weil, la jueva parisenca de la fotografia que va unir en la seva vida compromís social i mística.
Llegiu el quadern val la pensa. Si no coneixeu aquests quaderns sapigueu que els envien gratuïtament o els podeu descarregar del web: http://www.fespinal.com/espinal/llib/ct154.pdf

"Per ser persona, cal ser monjo i polític"

En Ramon Benito m'ha passat una entrevista que la contra de La Vanguardia va fer a Ramon Panikkar el 17 de juny. Us copio un extracte d'aquesta entrevista que lliga molt bé amb la idea d'aquest bloc:

"El silencio forja el sentido. Y lo estamos abandonando a cambio de una superficialidad banal e insulsa. Ruido a todas horas en todas partes para no tener que pensar.
No todos podemos ser monjes...
¡Todos estamos llamados a la meditación!¡Todos la necesitamos! También todos necesitamos
la soledad y el silencio tanto como la sociedad y las palabras.
... Ni políticos.
Ese es el grave error de nuestro tiempo: dejar la mística y la política a los profesionales.
La vida espiritual y la vida política no son oficios, son dimensiones irrenunciables de cada uno de nosotros.
Que exigen esfuerzo: más cómodo delegarlas y luego quejarse de los delegados. Todos estamos llamados a realizarnos en ellas. Sólo si somos todos políticos y monjes podremos realizarnos plenamente como personas. Si no, somos incompletos.
Vida completa: ¿otra contradicción?
Sobre lo que usted pregunta, la duración y el fin de la vida, me he inventado una palabrita,
tempiternitat, que no es un tiempo ni largo ni corto, sino único...
No podemos decidir la duración, pero sí la intensidad de nuestras vidas.
La intensidad es parte de la singularidad. Somos singulares. Somos únicos... Miserere Domine,
apiádate, Señor, porque ego sum pauper, soy pobre... ¡Et unicuus! Y único, dice el salmo latino.
...
¡Unicuus! Esta singularidad... Perdone... Perdone... Que me emocione...
Es emocionante.
¡Cada uno de nosotros es único!
...
Si alguien le dice que usted le gusta porque le recuerda a alguien, es que no le ama: cada
uno de nosotros es único e irrepetible. Pero esa singularidad sólo podemos vivirla si renunciamos
al pasado, que es sólo un recuerdo, y al futuro, que es sólo una ilusión, y vivimos en el presente tempiterno."