Hem començat la campanya

Ahir a les 12 del vespre vam fer la litúrgia de l'enganxada del primer cartell. Avui les campanyes electorals són molt mediàtiques i han perdut aquella màgia dels militants enganxant cartells. Avui tota la propaganda es fa en el mitjans de comunicació i en publicitat estàtica que col·loquen les empreses. També s'ha perdut la campanya pròpiament ditat, ja fa molts dies que els partits estan en campanya. Però encara hi ha moltes persones que creíem que cal mobilitzar-nos que la política té sentit i que el futur és a les nostres mans.

El nostre objectiu és molt clar, mantenir el nostre grup parlamentari al congrés de Madrid. Encara que siguem incòmodes i no vulguin saber res de nosaltres, almenys ens hagin d'escoltar i aguantar als que volem un estat propi per tenir un país de 1a. En Joan Ridao pot donar-nos alguna sorpresa agradable. En seguirem parlant.

Des d'Addis Abbaba

Acabem de rebre un correu des d'Addis Abbaba (Etiòpia), la família Collet ja és família nombrosa, en Bernat i la Martina tenen un nou germà en Zelalem. Tindrem un nou argentoní de pell bruna i ulls foscos.

Siguin benaurats i molt feliços tota aquesta gran família. Molta sort en aquest gran repte i compromís que acaben de fer.

Expresso així la satisfacció de tenir uns amics com ells, la satisfacció de veure i sentir els gestos d'un compromís que fan gran a la humanitat. Els gestos d'esperança que un altre món és possible, un món d'humanitat on les totes persones puguem viure amb dignitat. Algú que m'expliqui què és el que fa moure a una família benestant amb dos fills del primer món a prendre el compromís d'augmentar la família amb un infant d'Etiòpia.

Gràcies i felicitats família.

Montserrat un altre cop

Això dels bisbes ja cansa. Em fa mandra escriure d'ells, però és que cada cop anem a pitjor, cada cop s'allunyen més de la realitat de les comunitats cristianes. I això en diuen pastors!.
Trobo molt més trist el paper dels bisbes catalans, fent la viu viu per quedar bé i abandonar completament el tarannà i la realitat de l'Església catalana.
Ha hagut der ser un altre cop Montserrat l'expressió de la nostra Esglèsia. Un missatge serè i clar: "cap membre de l'Església pot tenir el monopoli" i "no es poden fer imposicions".
podeu llegir el text de la homilia complerta a : http://www.abadiamontserrat.net/Homilies/catala/03.02.08.pdf
Montserrat, gràcies un altre cop, no sigueu com ells.

Avui he estat amb el Mossèn

Avui he anat a la parròquia de Sant Josep de Badalona on hi ha de rector Mn. Jaume Castellví. Ha estat una alegria en el cor molt gran, devia fer uns 10 anys que no ens haviem vist. El temps ha passat, ell s'ha fet gran, jo també i ja no sóc aquell jove de la parròquia d'Argentona.

Hem passat una bona estona xerrant, posant-nos al dia i recordar els bons anys que Ell va ser el rector d'Argentona, una etapa que va des de que jo era escolà, l'adolescència i tota la joventut. Ell va marxar i jo també. Uns anys de molta activitat a la parròquia, al centre, casals, colònies, confirmació, grup de joves, pregàries, anades a Montserrat,.... Una anys que em sembla que passava més temps a la parròquia i al centre parroquial que no pas a casa. Va ser la meva escola que em va fer com a persona i com home en societat. Però el que més guardo en el cor són les llargues xerrades fetes amb Mn. Jaume, les grans converses que un jove necessita tenir amb un educador, algú amb qui confiar els dubtes i les pors de creixement, les trobades amb una persona que em va ajudar a prendre desicions que han marcat la meva vida, els estudis, les relacions,... Li agraeixo la paciència que va tenir en mi i reconeixo en Ell la feina que tans religiosos fan per escoltar a les persones i ajudar-les a fer camí. El nostre món necessita moltes persones com el Mossèn, que discretament escolta i diu la paraula justa que necessites.

D'Ell he après moltes coses, vaig aprendre una religiositat tranquil·la sense estridències, el cristianisme del Concili Vaticà II, Ell és un capellà del Concili. Anant a Montserat em va fer conèixer la prègaria de laudes i vespres, una pregària que ara puc mantenir assíduament anant amb autobús a BCN.

No sóc de les persones que mira enrera però avui m'ha fet il·lusió recordar un temps passat, un temps que em porta records molt bons, i el de persones que han deixat petjada a la meva vida, i un d'aquests és el Mossèn. He descobert que el trobo a faltar.

Etsi deus non daretur

Aquests dies estic disfruntant d'allò més amb les lectures de Dietrich Bonhoeffer. Primer amb el llibre sobre la seva vida, Tendríamos que haber gritado de Chirstina Feldmann i ara amb el llibre de les seves cartes des de la pressó, Resistència i submissió.
Mai una lectura d'un teoleg m'havia colpit tant com conèixer la vida i la teologia de Bonhoeffer. Una teologia feta des de la realitat del món. Jesús no crida a una religió, Jesús crida a la vida. Ésser cristià no és ser religiós sinó ésser home. Un cristianisme sense religió?, viure etsi deus non daretur, com si Déu no existís.
A les seves cartes des de la pressó he trobat les pregàries que escrivia per ajudar als altres reclusos: O Déu, j t'invoco a l'alba. Ajuda'm a pregar i a aplegar els meus pensaments vers Tu; car, sol, no puc fer-ho.
En mi hi ha tenebra, però en Tu hi ha la llum; estic sol, però Tu no m'abandones; estic descoratjat, però en Tu hi ha l'ajuda. Estic intranquil, però en Tu hi ha la pau.
En mi tot és amargor, però en Tu hi ha la paciència: no compren les teves vies, però Tu saps un camí per a mi.